-
Em vols com amic absent…
…desnortat, el teu desig
mai ha trobat el camí de dos
fet amb passes comunes
Fores il·lusió promesa
en un temps sense nord
quan tot era aquí i res més
Cec d’espera no vaig veure
el dubte travessar la mirada
que jo volia saber meva
Seràs nostàlgia seca,
Per sempre imaginada
un somriure cortès…
…arran de vida.
-
Quan fa més de deu anys vaig anar a viure al barri de Gràcia de Barcelona, el moviment okupa encara gaudia del suport i la simpatia de molts veïns. Malgrat el seu aspecte alternatiu –una paraula realment alternativa en aquella època- les seves okupacions havien recuperat alguns espais del barri, n’havien foragitat les rates i els havien netejat de la brutícia acumulada després dels anys de descura dels seus legítims propietaris. Era aquella una època en la que a Gràcia ja començava a haver-hi problemes de convivència, però la gent encara no estava cremada. Allunyat com jo havia estat sempre dels okupes i els seus efectes, aquells antisistema em queien simpàtics; jo, un passarell de gairebé 24 anys que s’acabava d’emancipar temeràriament, en sabia ben poc del dia a dia del meu nou barri. Hi havia anat a passar estones, a les tardes i a les nits. Per a mi era un paisatge lúdic on sortir amb els amics, un escenari amb sabor d’abans i ambient de poble.
Poc després d’establir-me al meu nou pis de lloguer –el meu primer pis- vaig començar a conèixer la realitat diària dels carrers veïns i d’aquells que no ho eren tant. Vaig començar a percebre el cansament incipient de la majoria i com alguns graciencs ja n’estaven farts. I vaig començar a entendre el per què. Hem de tenir en compte que jo venia d’un barri on no hi havia okupes i on, com a molt, un podia veure boixos nois, gent poc recomanable però que vivien a casa el papa i la mama. El seu papa i la seva mama.
Arrel del tall de trànsit del passat dilluns, en el qual un grup d’anarquistes va bloquejar durant un quart d’hora la Ronda Litoral, vaig decidir posar negre sobre blanc el meu desconcert. Sí, ja sé que els anarquistes no són sempre okupes, però aquests compten amb tots els elements de la cultura antisistema portats a l’extrem. Hi ha coses d’aquests moviments que em sorprenen, coses que tenen tots ells en comú:
Higiene corporal: els okupes tenen un problema amb la dutxa. O amb l’aigua. O amb el sabó. O amb aquests tres elements bàsics de la vida civilitzada. Qui pensi que a les cases okupades no hi ha aigua corrent va molt equivocat. Son gent enginyosa, en pocs dies tenen llum i aigua. I amb llum i aigua es pot fer funcionar una dutxa, oi? Doncs no, sembla que els costa. Potser l’aigua els fa mal. La qüestió és que no es dutxen. I fan pudor. I quan un fa pudor, no fa amics entre la gent que es dutxa.
Higiene en general: segurament, si un no es dutxa, no li deu importar que la roba estigui bruta. Però no bruta d’un dia, no. Bruta d’una setmana. O més, no sé. Molt bruta. Aquesta és una qüestió que tampoc entenc. Perquè al final la roba bruta, fins i tot la roba bruta d’un mateix, fa pudor i molesta. A un mateix.
Amics dels animals: sempre van acompanyats de gossos. Suposo que són amics dels animals i de fet em tranquil·litza que tinguin gossos i no nens, doncs si ells mateixos van bruts els animals… bé, els animals estan perfectament assilvestrats. Més que ells. Que ja és dir.
Amants de la música: però no sé de quina. Si els gitanos de fa anys anaven amb l’escala, la cabra i la trompeta –recordo com passaven davant ca la meva àvia- els okupes van amb una flauta i un gos. A vegades també duen un tambor o uns bongos. Desgraciadament no han heretat dels seus antecessors gitanos la seva capacitat artística: ells no saben tocar la flauta, els gossos no saben fer res que no sàpiguen fer els seus amos i el tambor… bé, tampoc s’ha de tenir massa sentit del ritme. Però és usual que flauta, gos i tambor no vagin a l’hora.
Amants dels malabars: la relació entre els okupes, els jocs malabars i el circ és quelcom que algun sociòleg hauria d’estudiar. El mateix sociòleg també hauria d’estudiar per què, després de dècades de tradició malabar, els okupes continuen tenint la mateixa mala traça amb els malabars. Malgrat tot, el taller de malabars mai pot faltar entre la oferta ludika dels Kasals de Kultura.
Ens volen alliberar: fins i tot a hores en les que no volem ser alliberats, com per exemple les tres de la matinada. Encara recordo una manifestació okupa al barri de Gràcia, un barri popular i obrer, un barri de gent que ha de treballar per viure, que té la mania de pagar el lloguer o la hipoteca cada dia, menjar calent i no passar fred, ja se sap, el clàssic barri de potentats. La mani consistia en la coneguda comparsa de flauta, gos i tambor, acompanyada d’un grup d’evadits de la Illa del Diable proferint eslògans. Els eslògans ens acusaven a tots els que intentàvem dormir de porcs burgesos col·laboracionistes amb els sistema. Literal. Encara em pregunto per què no es manifestaven a barris obrers com Pedralbes o Sarrià, per exemple.
Apassionats de la roba vintage: bé, és per dir-ho d’alguna manera. Els moviments antisistema es caracteritzen per no haver fet cap evolució estètica apreciable en els últims trenta anys. Si us mireu la indumentària del moviment punk britànic de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, hi trobareu moltes analogies. Altres no han avançat massa des dels moviments hippies de la mateixa època. Com a molt, ara trobem més peces de roba de països exòtics, sobre tot musulmans. I per raons que desconec és roba o molt ampla –però molt- o molt estreta –però molt i molt.
Ara seriosament: és un moviment reivindicatiu amb una pèssima política de comunicació. I un moviment reivindicatiu amb aquesta pèssima política no pot pretendre triomfar. Tornem al tall de la Ronda Litoral:
Primera hora del matí d’un dilluns. Centenars de milers de barcelonins van a la feina. Unes quantes desenes de milers ho fan per la Ronda Litoral. La gran majoria es guanya la vida amb modèstia –el mileurisme no és una ficció. Els que guanyen una mica més s’han entrampat en hipoteques i nens. Van a treballar perquè no poden triar. Molts no poden ni triar passar per la Ronda Litoral. I llavors, en el moment de la setmana en el que tenen menys raons per a somriure, una colla d’anarquistes talla la Ronda, deixant-los col·lapsats a ells i a un munt de gent que, fora de la Ronda, pateix un colossal efecte acordió.
Desconec qui és la llumenera que traça l’estratègia reivindicativa de molts moviments alternatius, però començo a sospitar que és un infiltrat dels serveis secrets espanyols, de la Guàrdia Civil o de Falange Española. Se suposa que okupes i alternatius volen sensibilitzar la opinió pública i acostar-la a les seves posicions. I per acoseguir-ho, la putegen. Si no hi ha hagut més bufetades és perquè la gent vol pocs problemes, molt pocs problemes. D’acord, a vegades la gent és mesella, mesquina, poruga, no se la juga per res. Però el moviment alternatiu, en aquest cas concret el moviment anarquista, demostra tenir molt poca vista liant-la grossa a primera hora d’un dilluns.
Fem una mica d’activisme ficció: Què haurien de fer els moviments alternatius per començar a connectar amb la majoria de gent que va a treballar cada matí, amb la gent que s’autodefineix com de “classe mitja”?
Higiene: la majoria de la gent es dutxa gairebé cada dia. Molts, cada dia. La classe mitja té la mania que anar net i ser com cal són coses que van de la mà. Segurament és una mania poc fonamentada, però aquest públic objectiu és així –també n’hi ha molts que creuen en Déu però en aquest tema no hi entrarem. Els moviments alternatius se suposa que defensen valors superiors, no l’abolició del sabó. Per connectar amb el teu públic, el primer que has de fer és assemblar-te una mica al teu públic. I això també inclou la roba neta. I parlant de roba…
Moda: no nego que la roba punk i hippie pot ser molt còmoda. Però la classe mitja de la que parlem, a més de la mania d’anar nets, tenen la mania d’anar planxats. Sisisi, els seus fills van una mica com volen però… quan es fan grans, com per art de màgia, molts es posen camisa i jaqueta; potser no sigui massa lògic, però és el que fan. Ho fan sobretot quan comencen a treballar…
Activitats: no cal que els moviments alternatius treballin massa. Potser els sembla que el seu activisme és feina i que la massa de la gent no els ho reconeix. Bé, posem per cas que sí, que tots reconeixem que les seves lúdiques activitats formen part d’una àrdua tasca de proselitisme. La classe mitja té la pertorbada mania que la gent sembli el que és. És a dir, que la gent treballadora sembli treballadora. A vegades, com passa amb els polítics, la classe mitja es conforma amb fer veure que es creu que treballen. Els moviments alternatius en tindrien prou amb fer veure que treballen per convèncer una mica més amb les seves reivindicacions…
Objectius: No es tracta de canviar cap objectiu polític. En això no hi entrarem. Em refereixo als objectius de les seves accions: quan un es posa de part del poble no acostuma a atacar el poble, a no ser que comandi un exèrcit revolucionari, amb la qual cosa pot exterminar o sotmetre aquella part del poble que no combrega amb els seus ideals i ja està, com feia Pol Pot o avui en dia fan les FARC. Però el cas no és aquest: els alternatius no tenen un exèrcit ni una guerrilla. No tenen territori que defensar i per tant no en poden ocupar cap –més enllà del dels Kasals. Malgrat tot, insisteixen en fer la vida impossible a aquells a qui defensen! Per què? Perquè anar a casa dels realment rics els sortiria molt car: els poders públics tenen tendència a protegir i mimar el poderós i deixar una mica de banda la classe mitja. Això ens agrada? No! Però és un fet. Aquesta és la única lectura de la realitat que fan correctament els moviments alternatius: no et fiquis realment amb el poder o el poder t’ho farà passar realment malament. És coherent… o no.
Coherència: al final, si volem que un missatge arribi i convenci, hem de ser coherents. El nostre públic objectiu s’ha d’identificar amb nosaltres, amb la nostra forma de ser, de vestir, de parlar. La publicitat dels productes de gran consum no funciona per què si: potser no serà una ciència, però és un ofici que fa més de cent anys que treballa, i treballa bé, adaptant-se als nous mitjans, als nous temps, a nous públics i a noves percepcions. Si malgrat els seus defectes la mercadotència política continua mobilitzant entre un 60 i un 70% de la gent és perquè ho fan prou bé com per dur-los a votar. Si es pixen damunt de la gent són prou hàbils com per dissimular-ho però és que, a més, també són prou hàbils com per donar a la gent un mínim de coses que aquesta necessita. El sistema contra el que lluiten els antisistema, malgrat les seves profundes incoherències estructurals, ofereix una imatge i un missatge d’integritat i coherència molt més grans del que són capaços de donar els moviments alternatius. Però sobre tot, el sistema oficial és expert en llençar cada any, cada mes, cada setmana i si cal cada dia, nova retòrica amb la que distreure les ments dels ciutadans. Quan un escolta les tesis, el llenguatge i la manera de fer dels antisistema té la sensació que està escoltant una cinta de fa trenta anys. Quan un els veu pel carrer, per la televisió i per Internet li sembla veure una foto una mica antiga. I aquest país ha canviat molt en trenta anys.
Quan canviaran els moviments antisistema? Quan es posaran al costat de la gent a la que pretenen alliberar? Quan entendran que lluitar contra el sistema demana integrar-se mínimament al sistema i, des de dins, anar fent feina? Quan entendran, sobretot, que abans de fer canviar la gent els primers que han de canviar i evolucionar són ells? Les seves idees potser són bones, jo mateix en comparteixo un bon grapat. Però soc incapaç de posar-me de part seva en res. Perquè en els valors que fan que les seves actituds siguin acceptables, estan allunyats de mi i de molta gent.
Ens mereixem un moviment alternatiu tant mediocre?
-
Indro Montanelli[i] fou un dels periodistes italians més coneguts, reconeguts i prolífics del segle XX. Com posa de manifest la seva biografia, la seva longevitat li permeté equivocar-se molt i encertar-la encara més, cosa que el fa un autor molt recomanable. El seu estil, sempre actual, sempre periodístic, ens va deixar petites perles com la que recomano aquí avui.
Història dels Grecs no és una història de Grècia. Al menys no és una història de Grècia habitual. Montanelli ens explica l’antiga Grècia des de les vivències, mites, creences, pors, desitjos i pensaments dels grecs, siguin aquests captaires, esclaus, soldats, ciutadans, filòsofs, polítics, dramaturgs, herois, semidéus o déus. Dividit en cinquanta-tres capítols repartits en cinc parts, fa de bon llegir. Cada capítol està redactat amb un estil periodístic àgil i modern, malgrat ser un llibre aparegut, originalment, el 1959. És per això que Montanelli incorre en algunes inexactituds històriques fruit de l’evolució posterior de l’estudi de la Grècia de l’antiguitat; això, però, no li treu gens ni mica d’encant ni de veritat: la Grècia que ens mostra és viva, és humana, és com nosaltres. Aquesta és una altra cosa inquietant. Aquest llibre ens acosta molt als grecs, els acosta tant que espanta: ells ho varen inventat tot, allò que de bo i de dolent tenim, fins i tot els culebrots.
Recomanable per a:
- Qui no conegui la història de Grècia i hi vulgui entrar mica en mica.
- Qui li agradi la novel·la històrica i vulgui una mica de realitat ben narrada.
- Qui, en general, vulgui passar bones estones llegint i entenent per què som com som.
Indro Montanelli
HISTÒRIA DELS GRECS
Columna Edicions, SA / Destino, febrer 2009
ISBN: 978-84-9710-104-2
Traducció a cura de Joan Casas Fuster (1959)
Pàgines: 376
PVP: 23 €
-
Madrid, Audiència Nacional, 28 de Setembre de 2009. En aquest òrgan de la judicatura espanyola es tracten delictes d’estupefaents i terrorisme, entre d’altres. Aquest matí, a la sala del jutge Javier Gómez Bermúdez, una dona vestida amb una burka, declara. El seu testimoni parla del seu germà, que es va immolar a Irak. Fou un home bomba. Un dels que, farcit d’explosius, mata a molta gent innocent i a molt poca gent no tant innocent impulsat per una barreja de fanatisme i desesperació. La dona ha declarat a cara descoberta. Però la notícia no és aquesta.[i]
Al magistrat de l’Audiència Nacional li va costar una llarga xerrada amb Fàtima Hssisni aconseguir que aquesta testifiqués a cara descoberta. Les reaccions de tots els colors –bé, de gairebé tots els colors- no s’han fet esperar. Bàsicament son les següents:
El que diu la pròpia interessada: Fátima diu que la reacció de la gent davant del fet que es negués a declarar a cara descoberta és fruit de la ignorància. Segons ella, a altres països d’Europa la gent no reacciona d’aquesta manera. No consta que hagi esmentat ni països ni casos concrets en aquests països.
El que diu el moviment feminista i pseudoprogre: aquest mai és homogeni, però es pot resumir dient que la burka, el xador i qualsevol altre tret cultural musulmà que diferenciï a la dona de l’home i que consisteixi en cobrir total o parcialment el seu cos i, en especial, les seves faccions, és una mostra de masclisme i de submissió de la dona a l’home.
Cap de les dues postures resisteix una crítica mínimament seriosa. Vegem per què, començant per la Declaració Universal dels Drets Humans de la ONU, que defensa, entre d’altres, els següents drets:
Article 2
Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.
A més, no es farà cap distinció basada en l’estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol altra limitació de sobirania.
És a dir, que no es pot negar a ningú la resta de drets que s’enumeren a la Declaració, com per exemple:
Article 7
Totes les persones són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a la mateixa protecció per la llei. Totes tenen dret a la mateixa protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una discriminació d’aquest tipus.
Cosa que vol dir que Fátima, a Espanya, gaudeix de les mateixes garanties legals que un espanyol però també està sotmesa a la seva legislació i ha d’acatar-la, ja que aquesta s’acull a, i acompleix amb, tots els punts de la Declaració. Com veurem, aquest fet serà essencial més endavant, però continuem amb els Drets:
Article 18
Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col·lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança.
Aquest dret protegeix el dret a la cultura, però també el dret a la ignorància. També serà important en l’argumentació que faré més endavant, com ho serà el següent:
Article 19
Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.
Que vol dir que ningú em pot molestar pel simple fet d’insistir en l’existència d’elefants voladors de color rosa, o qualsevol extravagància indemostrable, malgrat altres tinguin el dret a discrepar-hi, tot dient que els elefants que volen són verds. I seguim:
Article 26
1. Tota persona té dret a l’educació. L’educació ha de ser gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental ha de ser obligatòria. L’ensenyament tècnic i professional s’ha de posar a l’abast de tothom, i l’accés a l’ensenyament superior ha de ser igual per a tots d’acord amb els mèrits respectius.
2. L’educació ha de tendir al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l’enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; ha de promoure la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i ha de fomentar les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
3. El pare i la mare tenen dret preferent d’escollir el tipus d’educació que es dóna als seus fills.
L’últim punt de l’Article 26 és molt important (juntament amb l’Article 30, esmentat més endavant), pràcticament la base per la qual el feminisme recalcitrant no pot o no ha de tenir raó, com esperem poder argumentar, sense oblidar que:
Article 29
1. Tota persona té deures cap a la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat.
2. En l’exercici dels drets i les llibertats, tothom ha d’estar sotmès només a les limitacions establertes per la llei i únicament amb la finalitat d’assegurar el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres i de complir les justes exigències de la moral, de l’ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.
3. Aquests drets i aquestes llibertats mai no poden ser exercits en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides.
Veurem com és en això i en els aspectes que la legislació espanyola desenvolupa en aquest sentit, en el que el jutge es va basar per persuadir a Fátima a declarar a cara descoberta. Finalment:
Article 30
Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien.
Aquest últim gairebé no cal ser interpretat. De fet la majoria son diàfans, d’aquí a que estiguin resistint el pas del temps –foren redactats el 1948- i vencin les diferències culturals i religioses, ja que són un marc a l’hora senzill i definitori, a l’hora obert a la interpretació cultural i moral que són a la base dels sistemes legals de cada estat.
Abans de començar a argumentar el meu raonament en base als Drets Humans, he de fer un aclariment: la Declaració no és una fórmula màgica, un abracadabra que converteixi a tothom en lliure, perquè ningú pot ser alliberat si no vol. No hi ha presó més ben vigilada que la pròpia consciencia i els prejudicis que hi habiten.
Iniciem l’argumentació:
L’Article 2 implica tothom. Per tant, Fátima, jutge, i pseudoprogressia tota, ningú s’escapa de les garanties establertes als Drets. Tothom hi està tant protegit com obligat.
L’Article 7 obliga al jutge. Ha de sotmetre a Fátima al mateix codi legal que a la resta de la població d’Espanya, sigui aquesta o no espanyola, se’n senti o no, en sigui resident legal, il·legal o turista. Però a més la Constitució Espanyola l’hi obliga segons el seu Article 9 (entre molts altres).
L’Article 18 dóna llibertat a Fátima: sobretot per l’últim fragment, on diu que té dret a …manifestar la seva religió o creença per mitjà de l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança. En aquest cas, entra dins de l’estricta observança decidir que ella vol portar la burka. Perquè ella diu que la porta perquè vol, diu que ningú la obliga i nosaltres, d’entrada, l’hem de creure.
L’Article 19 protegeix Fátima: Per estrany o abominable que ens sembli, nosaltres NO tenim el dret d’oposar-nos a aquest dret, encara que pensem que va en contra de la pròpia Fátima. En aquest aspecte la Declaració és molt interessant, ja que al proclamar una sèrie de Drets en positiu, està limitant la capacitat per oposar-s’hi.
L’article 26 legitima Fátima: i de fet legitima la seva cultura, ja que deixa llibertat a cada país en decidir què és més adequat ensenyar als infants i què no ho és tant. Sobretot deixa aquesta responsabilitat al pare i a la mare. No podem dubtar que, a la seva infància, Fátima segurament rebé una educació religiosa musulmana amb tot el codi conductual que això comporta. Doncs bé: la Declaració ens obliga a respectar-la. Podem argumentar-li, amb raons, que està equivocada, però recordem que la pròpia Declaració protegeix el seu dret a pensar el que vulgui, fins i tot el seu dret a ser ignorant. El dia que el dret a ser ignorant sigui proscrit, en aquest país les presons no seran prou grans i el govern serà un gran jutjat.
L’Article 29 obliga Fátima: l’obliga a sotmetre’s a la legislació espanyola. Les nostres lleis estableixen que tot testimoni sota jurament ha de declarar a cara descoberta. Això és així per permetre a l’acusat saber qui l’acusa, una de les principals garanties processals juntament amb el dret de saber de què se l’acusa: tan sols així és possible defensar-se. En casos excepcionals el jutge pot decidir que revelar la identitat del testimoni posa en perill la seva integritat física i/o psicològica i que, per tant, el més adequat és que declari amb la cara o les faccions cobertes o distorsionades[ii]. Sembla que ni la testimoni ho va demanar, ni el jutge va creure necessari ocultar les seves faccions. Per tant, Fátima va haver de declarar a cara descoberta[iii] si no es volia enfrontar a una acusació i provable condemna per desacatament. I no fer cas a un jutge de l’Audiència Nacional no és quelcom que vingui massa de gust a ningú.
És aquest mateix article el que resta a Fátima la raó. No l’han fet declarar a cara descoberta per ignorància, sinó per garantir els drets dels acusats acomplint la legislació espanyola. Així de senzill, així de simple. Poden no agradar-nos les lleis, però no podem no acatar-les.
L’Article 30 ens implica, obliga i limita a tots: sobre tot a qualsevol col·lectiu que, invocant un dret superior del tipus que sigui –i l’emancipació de la dona als països musulmans és aquest dret superior invocat- que vulgui protegir a Fátima de sí mateixa i de la seva pròpia cultura. Senzillament, ni jo, ni tu, ni ningú té el dret a dir-li a Fátima que es tregui la burka, a no ser que la llei la obligui en casos concrets com aquest. Però és que tampoc tenim dret a obligar a ningú a anar vestit pel carrer d’una determinada manera. Jo em puc vestir de pallasso, de dona, d’escafandrista, de nan del bosc o de teletubbie: ningú em pot obligar a canviar la meva forma de vestir. Altra cosa és si, anant contra les convencions socials majoritàries, resulta que la gent es riu de mi. Aquest tan sols serà el meu problema i sembla ser que Fátima està determinada a assumir aquest problema. És ben lliure de fer-ho.
Què hi ha més enllà de lleis i Drets?
La realitat la defineixen moltes més coses que un grapat de normes escrites, però que hi hagi més elements a considerar per a comprendre la realitat, no treu valor a la norma i afegeix més valor a la feina del jutge. En aquest cas, ni Fátima ni el moviment feminista, o progressista, o alternatiu (costa trobar un comú denominador) tenen raó. Qui en té? És que a vegades ningú la té. A vegades, senzillament, la vida és així. Però com que no ens agrada gens que la vida sigui ambigua ens sentim incòmodes. La llibertat és incòmoda.
La veritat és que la vida és en sí ambigua, a no ser que ens refugiem en un credo inflexible, sigui del color que sigui. En tal cas no reduirem l’entropia o desordre de la realitat, però ens imposarem un marc referencial estricte de manera que el nostre comportament tingui un màxim d’ordre. Aquest marc té tants noms com cultures o ideologies: catolicisme, protestantisme, cristianisme ortodox, sionisme, islamisme, feminisme, comunisme, liberalisme… com més intransigents i integristes decidim ser, més conflicte generarem amb qui pensi diferent. Quan un grup integrista i intransigent assoleix el poder, limitarà brutalment la llibertat de qui no pensa com ell. Exemples a la història d’Europa no ens n’han mancat, de manera que no cal anar a cercar incòmodes realitats disfuncionals entre els veïns.
Més enllà de drets i normes hi ha el que la societat considera com a comú o majoritari, que també podem anomenar normal. En una societat democràtica les diferents circumstàncies considerades normals tendiran a augmentar, tendirà a augmentar també el marge de tolerància de la majoria dels integrants d’aquesta societat, però també augmentarà la resistència dels elements intransigents. Tinguem en compte, per exemple, la societat espanyola. Als anys vuitanta hi havia una sèrie de temes que no eren polèmics: l’homosexualitat, l’abortament o la immigració. És que no existien? És clar que si. Però la homosexualitat era considerada per una majoria com quelcom anormal, cosa que també pensaven els més integristes. L’avortament era il·legal, de manera que els integristes tampoc tenien de què queixar-se. I la immigració encara oferia un balanç negatiu, és a dir, encara marxava més gent de la que entrava i, per tant, els integristes racistes tenien pocs motius. La societat era més injusta, però també més ordenada.
Per què ara l’església catòlica planta cara ferotgement als drets dels homosexuals i de les dones que volen avortar? Doncs perquè un cop inclosos dins una llei que els dona drets, aquesta llei els permet existir socialment. I la única manera de ser acceptat és existir a ulls de la societat. Fixem-nos que l’església catòlica no defensa de manera apassionada els seus drets, sinó que mira de negar drets a altra gent: això forma part del característic comportament integrista i intransigent. L’església catòlica és ara més intransigent que als anys vuitanta? No, segurament sigui més aperturista, ja que la jerarquia catòlica més franquista ja és morta. Però és que ara ja no senten que la societat es mogui segons el seu ordre moral: la seva reacció retrògrada és un símptoma de manca de cintura, de manca d’agilitat per adaptar-se als signes dels temps i, sobre tot, d’acceptar les regles laiques del joc, que emanen totes de la Declaració Universal dels Drets Humans. El mateix els ha passat als racistes: han estat tranquils molt de temps, tenien poques minories amb qui ficar-se, el seu racisme consistia més en bordar que en mossegar… fins que van començar a entrar immigrants, desenes de milers, centenars de milers, milions. La nostra societat és ara més racista? No, segurament ho és menys, ja que mica en mica ens han anat educant en el respecte a la diferència. El que passa és que ara hi ha milions de diferents i el problema ja no és teòric, sinó pràctic. Els gossos que abans tan sols bordaven, ara tenen a qui mossegar. I mosseguen. I surten a les noticies.
Properament tornarem a parlar de llibertat, tolerància i límits, però ara ho deixo que aquest post ja és massa llarg.
No ens podem deixar enganyar per aquells que, simplificant la realitat, miren d’acomodar-la a la seva simple manera de pensar. No ens podem deixar endur per la comoditat facilista que ens dóna pensar a partir d’eslògans breus i funcionals. La llibertat demana molt de qui l’exerceix. La llibertat no és còmoda, els seus fruits dolços demanen paciència. Però els fruits de la intransigència i l’integrisme, els fruits del pensament únic i l’absolutisme, són encara més amargs. No oblidem d’on venim.
[ii] I en aquest cas el jutge establirà de quina manera ha de ser amagada la identitat del testimoni: en cap cas aquest podrà decidir de quina manera fer-ho.
[iii] Però no en presència de càmeres ni de cara al públic, ja que el dret a la pròpia identitat, en aquest cas, sí que la protegeix. Per tant: l’han vista els jutges, els advocats i la resta de personal del jutjat, l’han hagut de veure els acusats, però en teoria sembla ser que ningú més ha vist la seva cara.
-
Com riu de primavera, neix allò que no es deixa agafar amb les mans
…i es desperta la vida entre un sospir, sorpresa de si mateixa.
Com fruit a l’estiu, s’engreixa el que amb dolor accepta un no
…i creixen il·lusions sota l’ombra d’un potser que mai serà llavor.
Com pluja de tardor, cau sobre el senderi el que no pot evitar estimar
…i s’escolen ignorants les frustracions grogues d’aspror i rancúnia.
Com el bosc a l’hivern, emmudeix qui era a punt de ser altre
…i potser una última mirada serà prou sàvia per somriure…
…amb sinceritat, per mirar, amb serenor,
Com passa la vida entre el fred i l’esperança de la teva indiferència dolorosa,
Del teu somriure sord i musical,
La teva mirada suau i feridora,
Els teus cabells somrients i ferotges,
I la teva veu sempre blava, sempre humida, colgada sempre de sal, sent sempre tant tu…
I així, passa la vida. Amb tu, o sense tu, sempre passa la vida.
-
En trenta anys hem passat de la societat de les renúncies a la societat de les opcions. El que no ens han sabut explicar els que han protagonitzat i conduit aquest canvi és que, en passar de l’una a l’altra, també hem intercanviat seguretat per llibertat, i aquesta comporta inestabilitat. La generació del Maig del 68 va pensar que la nostra societat de les opcions seria com la seva societat de les renuncies, però amb llibertat d’expressió, eleccions i el rebost ple. I no.
Ens parlen molt de cultura del sacrifici i cultura de l’esforç. S’argumenta que sense fer sacrificis i sense esforçar-se no es pot aconseguir res ni arribar enlloc que valgui la pena. Es contraposa a la cultura de la facilitat, a la cultura digital de prémer botons que actualment sembla que predomina. Massa sovint es fan servir certes paraules com si fossin sinònimes; massa sovint tenim poca cura a l’hora d’emprar-les, sense tenir en compte que, o bé el seu significat canvia o que, com en el cas que ens ocupa, les circumstàncies socials, econòmiques i polítiques a les que apliquem aquestes paraules són molt diferents.
La generació que ara titlla els joves de manca de capacitat de sacrifici i esforç és una generació que encara beu a les fonts de la postguerra de la nostra Guerra Civil i, per extensió, de la Segona Guerra Mundial. Per bé que aquesta generació, la del Maig del 68, no va viure la guerra, sí que va passar la seva infància en un país devastat i la seva adolescència i joventut en una dictadura. No és fins al Baby Boom espanyol – meitat dels anys setanta del segle XX- que podem parlar d’una generació sense relació amb el franquisme. La generació dels que ara tenen al voltant de trenta-cinc anys o quaranta anys, és la primera que ha hagut de sentir a parlar de la dictadura per saber què era.
La generació del Maig del 68, nascuda a finals de la dècada dels anys quaranta del segle XX, va créixer en un país en que per a prosperar s’havien de fer grans esforços i dolorosos sacrificis. La depauperada classe mitja que va sobreviure a la Guerra Civil va passar gana, va haver de fer malabarismes per alimentar i vestir els seus fills, estirant els diners fins a límits insospitats avui en dia, en una època en que omplir el rebost –no tothom tenia nevera- podia representar més de la meitat dels ingressos familiars[1]. La segona residència era una utopia i el cotxe tan sols va començar a ser una realitat popular a mitjans o finals de la dècada dels seixanta.
Aquesta generació, la que engendrà el Baby Boom, la primera generació que va experimentar un augment substancial del seu nivell de vida en comparació amb els seus pares, va créixer en una societat que associava indefectiblement esforç i sacrifici, la societat dels anys quaranta, cinquanta i seixanta. Fins i tot els anys setanta amb la primera crisi del petroli i els primers vuitanta amb la segona crisi del petroli foren anys molt durs per a molts. La democràcia havia dut llibertats, però les llibertats no omplien per sí soles el rebost. Després que els seus pares els haguessin pujat a cop de sacrifici i esforç, ells van haver de pujar els seus fills amb algunes facilitats més, però afrontant grans reptes: una inflació que, aquí, molts anys era del 15% o més i amb un atur del 20% sense les garanties ni subsidis dels que ara gaudim. Com a molt d’hora, la generació del Maig del 68 va deixar de fer sacrificis a mitjans o finals dels anys vuitanta. I llavors la majoria d’ells ja tenia més de quaranta anys.
Els babyboomers i les generacions posteriors no poden agrair als seus pares i avis tot el que varen fer. Però és que cap generació està en disposició de poder agrair, de veritat, el que han fet les anteriors. Realment podem agrair la domesticació del foc? La invenció de l’agricultura, de la roda i de l’escriptura? És impossible. El nostre deure és no oblidar, comprenent la importància del que els nostres avantpassats han aconseguit i, tal com digué Bernard de Chartres –en una frase sovint atribuïda a Isaac Newton- tenir molt present que som “…com nans damunt les espatlles de gegants. Podem veure més i des de més lluny, no per cap distinció física nostra, sinó perquè som aixecats per la seva gran alçada [la dels avantpassats ]…”; però en el cas que ara ens ocupa ni ens podem posar realment al seu lloc, ni podem viure la vida com ells van viure la seva. En canvi, ells miren d’aplicar esquemes propis de la societat franquista i postfranquista a una realitat que ha canviat molt i sobre unes persones que no visqueren Franco, eren massa petites per recordar cabalment la duresa de la Transició i estan sotmeses a un món que ha canviat molt.
No és aquest el moment de dir si la postura de la generació del Maig del 68 és fruit del seu sentiment de culpa; hi ha qui diu que aquella generació, intentant solventar de cop tots els problemes que ells havien observat en l’educació que varen rebre dels seus pares – els avis dels babyboomers- han abusat de la màniga ampla, educant de manera indulgent els seus fills. Aquest tema ompliria no un post, sinó un blog sencer. Però aquí sí que entraré a comparar el possible significat que tenien el sacrifici i l’esforç per a ells i per què s’equivoquen quan associen aquestes dues idees, aplicant-les com a remei de l’actual situació del que molts han descrit com a desorientació o tansemenfotisme juvenil.
Per què ells encara associen sacrifici i esforç?: la major part dels que avui en dia fa poc que són avis es van haver de guanyar a pols pertànyer a la classe mitja. Tot i que els espanyols arribaren una mica tard al repartiment del Pla Marshall (i hi entraren de manera indirecta), d’ençà de l’entrada de l’ajuda nord-americana i de l’estirada econòmica europea en aquest país es va començar a viure cada vegada millor. La generació del Maig del 68 va néixer en la misèria i la brutal repressió dels anys quaranta, va créixer en l’autarquia dels anys cinquanta, es va educar en el desarrollismo oficial dels tecnòcrates del franquisme dels anys seixanta i es va emancipar amb l’enlairament econòmic de finals dels seixanta i principis dels setanta. Però aquest camí a l’èxit els va passar una factura brutal, factura que tan sols van ser capaços de calibrar un cop ja eren madurs, un cop varen veure que la majoria d’europeus occidentals feia temps que hi havien arribat amb els mateixos esforços però amb menys sacrificis.
La seva forma de pensar va deixar de construir-se a mitjans dels vuitanta quan la major part d’ells ja estaven fermament establerts en un sistema laboral que els blindava de per vida. I ben mirat és just. Molts haurem sentit a dir que fou una generació que es posà a treballar amb deu, dotze i catorze anys, en unes condicions properes a l’explotació infantil; una generació que en molt pocs casos va poder triar què volia ser de gran, ja que la majoria s’ho va trobar: si la família tenia botiga, botiguer; si la família necessitava amb urgència un sou més a casa, de ben jove d’aprenent en algun ofici que es convertia en professió perpètua; si mentre estudiaven una carrera venien mal dades a casa, deixar-ho tot i aconseguir un lloc a un banc o caixa, d’on no en sortirien fins a la jubilació. Penso que els babyboomers no ens sabem imaginar què era allò: l’esforç era obligatori, però el sacrifici no era opcional; un havia de sacrificar qualsevol idea preconcebuda sobre la seva vida, fins i tot el simple fet de tenir idees sobre la pròpia vida era quelcom a què renunciar. Imagineu-vos un món nacionalsindicalista, un país que es definia a sí mateix com a reserva espiritual de occidente en el sentit catòlic més tancat i conservador, sense anticonceptius, fent malabarismes sexuals per no tenir més fills, o no tenir-ne cap més que els desitjats; no cal dir que sovint acabaven amb un o dos fills més dels previstos. Encara que sigui una anècdota: la gent no podia triar el color del cotxe –no penseu en extres, en aquella època els extres els posaves tu- i et donaven el SEAT 600 o 850 que et tocava segons sortien de la fàbrica. L’arribada del Ford Fiesta als anys setanta va significar una revolució: et deixaven triar el color de la carrosseria, el color de la tapisseria i et donaven el cotxe en cosa de pocs mesos! No hi feia res que la gama de colors fos ridícula: el simple fet de triar ja era considerat un avenç espectacular. Eren temps de Sindicato Vertical, temps en què ser funcionari, empleat de banca o encarregat a la SEAT o de la gran indústria implicava una feina vitalícia –a no ser que la persona en qüestió ho fes realment malament o es busqués problemes realment grossos. Avui tan sols els funcionaris han conservat i fins i tot ampliat aquells privilegis.
Però el problema ens l’estem trobant just ara: precisament quan la seva forma de pensar fa temps que s’ha consolidat, el món que coneixien comença a canviar. Bona part d’ells, protegits pel sistema breument descrit, han arribat a la jubilació sense grans sobresalts i ara han de mirar de comprendre que el món al qual s’han d’enfrontar els seus fills té poc a veure amb seu. Les regles del joc han canviat –algunes les han canviat ells mateixos- i, malgrat això, la seva recepta és aplicar el conegut binomi: sacrifici i esforç, esforç i sacrifici. Per a ells son paraules sinònimes i sovint no entenen que, avui en dia, sacrifici i esforç no signifiquen el mateix perquè, a moltes coses, ja no hi podem renunciar. De fet és que a vegades ja no és legal renunciar-hi i, com diu Francesc Torralba:
“Socialment no ens està permès renunciar a res, perquè la renuncia significa fracàs, frustració. És un signe de poca agressivitat vital. Aquesta cultura fonamentada en la idea de la no-renúncia genera desequilibris i descentraments de tot tipus. Volem ser pares, bons professionals, tenir amics, un físic immillorable, conrear la nostra espiritualitat, tenir cura de la vida social i, a més a més, ser seductors. No hem fet nostra aquella saviesa tan arrelada als pobles de l’Extrem Orient ni a la filosofia estoica [de la Grècia de l’Antiguitat], segons la qual viure és aprendre a renunciar i a acomiadar-se.”[2]
Per què avui hem de separar sacrifici i esforç?: perquè la generació que ha fet el món tal com és ara, al menys el nostre món occidental, ens ha obligat a separar-ho, però no com seria d’esperar. Algú creu que està ben vist que un jove assumeixi els sacrificis dels seus pares o els seus avis? De classe mitja en amunt ja s’ho pot treure del cap, socialment és inacceptable; però és que ni tan sols els més desafavorits tenen aquesta opció. Hi ha sacrificis que ja no es poden fer: és il·legal posar-se a treballar abans dels 16 anys[3]. A aquesta edat la durada de la jornada laboral està limitada fins que en tingui 18 i ha de tenir caràcter d’aprenentatge. La majoria de famílies entenen que deixar els estudis és un fracàs: ningú ho veu com un sacrifici, sinó com una manca de capacitat de sacrifici. Ningú pensa: pobret, s’ha sacrificat, deixant els estudis i posant-se a treballar, quan precisament és el que va haver de fer molta gent per aconseguir que un germà petit i potser amb més llums naturals arribés a la universitat o, simplement, per sobreviure.
Potser està ben vist treballar els estius, treballar els caps de setmana durant el curs –de fet molts dels que vénen a Barcelona a estudiar ho han de fer per anar tirant. Ningú veu això com un sacrifici o un esforç. Al contrari, fins i tot és vist com un símptoma de maduresa: ja és gran per començar a guanyar-se la vida. Però pobre d’ell que deixi els estudis per treballar: la societat el titllarà de fracassat.
Si et portes bé, tot t’anirà bé: aquesta expressió resumeix la clàssica manera de fer que els nens creguin. És profundament judeocristiana i, per tant, profundament arrelada. Mentre l’església ens diu que si ens portem bé en vida, una eternitat de joia ens espera després de la mort, de petits ens diuen que si fem les coses bé, de grans tindrem èxit. Això inclou obeir a pare i mare, ser aplicat amb els estudis i esforçar-se en la feina. Segons aquest món mecanicista d’orientació actitudinal, si som complidors serem feliços. Però les coses no funcionen així. Quan obrim la finestra de la vida ens adonem que cauen bufetades a tort i a dret sense mirar si pertoquen o no. Els premis i recompenses cauen, ben sovint, del costat de qui no les mereix metre eludeixen aquell qui més s’ha esforçat. El nostre món teòricament meritocràtic té els engranatges plens d’una sorra invisible, una sorra feta d’aprenentatge actitudinal però de valoració pura i únicament resultadista. Que això els ha passat a totes les generacions anteriors? Segurament. Però la generació dels babyboomers deu haver estat la primera, al nostre país, en la que l’educació oficial institucionalitzava el portar-se bé com a únic requisit per a ser feliç. Ens han educat mesells, alguns ens ho hem cregut i ara els espavilats sense escrúpols, disposats a triomfar sense obeir lleis ni normes, tenen avantatge. Les anteriors generacions també insistien en que havies de ser bona persona, però hi aplicaven mitjans complementaris: d’una banda una forta repressió –però no sempre estatal, a les llars les bufetades queien com la pluja- i de l’altra un avís que la vida no sempre era com oficialment te la presentaven. Que a vegades a més de bo i intel·ligent havies de ser llest i fill de puta. I des de ben petit. Finalment, una societat més identificada amb sí mateixa, menys rica però més cohesionada, actuava com a educadora dels nens: tots feien de pare i mare, tots feien de família, exercint una invisible però poderosa coerció. Aquesta actitud solidària envers l’educació dels més joves ja tan sols la trobem a les ciutats petites i als pobles.
El sacrifici no és opció: passem a la generació del facilisme. Els que ho han tingut tot des de ben petits encara en donen més als seus fills. Els que han crescut amb nevera, cotxe, televisió, ordinador… Els que no han hagut de treballar per poder pagar-se els estudis –amb excepcions- que han rebut una educació escolar progressista centrada en l’ideari de Rosa Insensat i una educació permissiva a casa. Els que van començar a sortir de nit cada cap de setmana, divendres i dissabte, sempre amb diners a la butxaca. Cada vegada més diners. Els que, arribada certa edat, van rebre ciclomotor, després moto, potser després cotxe. Els que no sempre van haver d’esforçar-se a pagar tot això. A molts no se’ls va donar la opció de guanyar-s’ho. El pacte era: si estudies i treus bones notes, tindràs tot el que vulguis. I aquí comença el drama. I el timo social, el gran robatori de les il·lusions col·lectives i el sabotatge involuntari a una generació.
El sacrifici, quan menys t’ho esperes: la generació de la Guerra Civil es va trobar, inesperadament, amb una guerra llarga, horrible i cruel. Pocs la veien venir, tot i que la història recent d’aquest país donava per això i potser més. Literalment: un dia els van posar una arma a les mans, tan se val en quin bàndol. Els seus fills van néixer ja dins de la postguerra. La vida no els sorprengué un dia amb allò. La vida era allò. Ho era cada dia.
Els babyboomers varen néixer ja en llibertat. La seva vida ha estat, com hem vist, facilista, havent de fer esforços tan sols per superar uns estudis amb rígides però clares regles de joc: la seva manera d’entendre l’esforç és, per tant, domesticada, mesurada, previsible –a un curs en segueix un altre. Però en acabar la carrera els ha vingut a sobre, de cop, tota la dosi de sacrifici que s’havien estalviat tot aquest temps: els ha tocat viure en un esforçat món mileurista. Els han mentit. Han fet tot allò que els han manat, han acomplert la seva part del pacte i, de cop, la seva vida no és com els han explicat que seria. Ara veuen com el resultat del seu esforç no és una recompensa en forma de feina amb un sou digne i una vida potser austera però digna. Ans al contrari, ara veuen com el resultat del seu esforç és un passaport a fer sacrificis. Sacrifici i esforç, avui en dia, han estat separats, ja no són el mateix: avui en dia l’esforç de joguina obre pas a un sacrifici descarnadament real.
Protegits, inadaptats, desorientats: així és com són els joves –i no tant joves- d’avui en dia. Primer protegits. Després sorpresos davant la magnitud de l’engany. Finalment desorientats per un model de vida que no premia l’esforç i que, a més, els empeny a una etapa de sacrifici a la qual no se li veu final. Neguem a nens i joves tots els sacrificis, fent que es concentrin tan sols en esforços in vitro on les normes son tan controlades que rarament es produeixen accidents. Els estudiants fracassats poden continuar estudiant en quelcom titllat de professional, amb un rang d’esforç també perfectament graduat. Sense cap idea de què és el sacrifici, arriba certa edat i els diem –a molts ens ho han dit- que han de sortir a lluitar amb armes que no funcionen: no els hem deixat triar com fer-se grans i ara els obliguem a entrar en un sistema basat en el sacrifici, on la recompensa ja no va lligada a l’esforç, sinó tan sols, i això s’ha de remarcar especialment, tan sols va lligada a l’èxit i al resultat. Aquest és un món nou en el que la generació del Maig del 68 no estaria preparada per sobreviure: en el seu món, sacrifici, esforç i recompensa sovint anaven junts. Avui en dia no tan sols hem separat esforç i sacrifici, també hem deixat de premiar l’esforç amb recompenses que a la llarga compensin els sacrificis.
Ara mireu als ulls als joves que s’esforcen o, si voleu, mireu dins vostre si sou encara aquests joves, i digueu-me que no els hem enganyat, que no ens han enganyat, entre tots. Tan se val que no hagi estat un engany voluntari, ha estat un engany generacional bonista, un engany tenyit de bons pensaments però, potser com diuen alguns, teixit de mala consciència, fet més per a matar fantasmes del Maig del 68 que per a obrir un futur a aquells que ja han de construir el món de demà: Us estranya que molts joves s’alienin voluntàriament del sistema? Us estranya que es revoltin quan els diuen que són uns dropos?
[2] Francesc Torralba. L’ESFORÇ. Pagès Editors, Biblioteca Francesc Torralba. Lleida 2007. ISBN: 978-84-9779-544-9. Pag. 79. Forma part d’una col·lecció de llibres breus sobre virtuts fonamentals, interessant per qui tingui fills adolescents i joves i, en general, per tot aquell interessat en la virtut com a dipositària de valor, no tan sols com a paraula carrinclona.
[3] Encara recordo que, no fa massa anys, la pagesia tenia permès emprar els seus fills en moments determinats, com per exemple la collita i la sembra. Amb catorze anys una persona ja podia treballar al camp i, fins i tot, conduir i emprar maquinaria pesada, sempre i quan no circulés per la vía pública. Aquest també era el nostre país no fa tants anys.
-
Hi ha dos tipus de persones que destaquen per la seva honestedat: les putes que ho són perquè volen i els capellans que treballen prop de la gent. A ambdós, en el fons, els uneix la vocació. Que no hi ha putes vocacionals? Llavors per què m’he de creure que un home decideix ser cèlibe tota la vida? Ambdós donen quelcom de sí mateixos que no té preu; però no, el que donen no té res a veure amb el sexe ni amb el celibat. Es donen a sí mateixos, s’entreguen, es lliuren a l’altre, sigui qui sigui aquest altre. Que les putes cobren? i què? És que els capellans viuen de l’aire? Als països catòlics, els capellans viuen dels donatius dels clients a l’església, ja sigui la seva parròquia, ja sigui al bisbat o a la conferència episcopal de torn. Als països protestants acostumen a viure més directament dels donatius dels seus fidels, o d’empreses i fundacions privades que els són properes moralment.
Hi ha putes esclavitzades, putes que ho són per necessitat, putes que no poden sortir-ne malgrat voler-ho, putes en situacions rambleres que no sé, no puc, no suporto imaginar-me. No parlo aquí d’aquestes putes, com tampoc parlo dels capellans del tercer món que han de ser-ho per no morir-se de gana, per poder aprendre a llegir i escriure i poder ensenyar a llegir i escriure, per poder sortir de la misèria i poder alimentar als seus veïns. No fa massa temps, molts capellans del nostre país eren cridats a la vocació per la via de la gana. De la seva gana de menjar, no de la seva gana de servir l’església. No parlo aquí d’aquests, dels que es donen per necessitat, ja que ambdós, putes i capellans obligats, son esclaus del mateix sistema. Que no hi ha capellans obligats? A la història de l’església faig referència, en trobareu a cabassos. La història de les putes sembla que no cal ser explicada: totes son ficades dins el mateix sac. Tant injust és tractar-les a totes com si fossin una de sola, com titllar tots els capellans de pederastes, maricons i abusadors de nens –parlo de maricons perquè determinades ments malaltes pensen que els homosexuals son malalts i no saben pensar en ells sense posar-se malalts. Per què tantes ments catòliques que fugen del relativisme quan parlen, pensen i condemnen les putes, estan disposats a filar tant prim com sigui possible per disculpar i menystenir les faltes, les manques i els errors dels capellans, relativitzant-ho tot ad nauseam? I no parlo de les faltes fruit de la hipocresia de les altes jerarquies catòliques: parlo de la humanitat, l’evident humanitat, la respectable humanitat dels capellans.
L’antiguitat és plena de putes sagrades, putes sacerdotesses, putes al servei dels déus i els homes; també és plena de verges al servei de déus molt semblants, dones privades d’exercir la seva sexualitat obligades a mantenir encesa alguna que altra flama sagrada. Fins i tot l’antic testament és ple de putes o les més respectades concubines; les primeres són com les actuals free-lancers, disposades a obrir les cames –o el que calgui- a canvi d’una retribució objectiva, mentre que les segones són esclaves sexuals al servei permanent d’un home sense estar-hi casades, tingui o no aquest una muller oficial i reconeguda. Tenen concubines els profetes i patriarques de l’antic testament, tenen concubines molts reis de Judà i Israel però, com que la seva cultura ho permet i no és qüestió de posar pegues a les arrels de la nostra religió, hem decidit dir-ne concubines. Com que se suposa que Jesús no es va casar ni va tenir concubina, disculparem la seva magnanimitat amb Maria Magdalena: al cap i a la fi els sacerdots guardians del temple de Jerusalem potser en malparlaven, però no tenien per costum fer-los mal sempre i quan respectessin el sàbat. Els nostres prohoms actuen de la mateixa manera, mantenint putes oficials, concubines habituals, amistançades en diuen els carrinclons, amants en diuen els que han llegit novel·la romàntica. Les putes més cares, moltes d’elles: joies, cotxes i pisos els serveixen de retribució.
Putes i capellans vocacionals treballen prop de la gent, senten la pulsió del dia a dia, mesuren les passions humanes, siguin aquestes altes o baixes; putes enamorades dels seus clients, capellans que serveixen d’abocador de les misèries alienes. No els envejo. Potser els admiro. Confesso que no em sé imaginar ser puta, com tampoc em sé imaginar ser capellà. Jo no sabria ser tant sant ni en una feina ni en una altra. No en sabria.
Putes i capellans necessiten ser tractats amb més respecte, més realisme i més mà esquerra. No depèn d’ideologies: hi ha esquerres que ataquen els capellans confonent-los amb la institució per la que treballen, mentre que miren d’acabar amb la prostitució passant per damunt de la vocació, tot dient que totes son esclaves. Hi ha dretes que ataquen les putes fent-les responsables de la depravació que en realitat es troba en alguns dels seus clients, mentre que instrumentalitzen els capellans com si fossin simples soldats, simple carn de canó espiritual d’un exèrcit catòlic. Algú, de veritat, pot imaginar-se duent la vida de putes i capellans?
-
D’uns mesos cap aquí s’ha encetat una campanya als mitjans de comunicació amb l’objectiu de criminalitzar les bosses de plàstic del supermercat. Aquesta campanya compta amb la participació activa dels esmentats mitjans, de les grans i no tant grans superfícies comercials i d’aquells partits polítics que es defineixen com a verds –entre d’altres colors. Com de costum, aquesta campanya simplifica el problema i no diu tota la veritat; encara que això ho facin amb la millor de les intencions, un cop més ens tracten com si fóssim menors d’edat. El més greu és que no sembla que els mateixos mitjans de comunicació tractin o hagin tractat el tema amb un mínim d’esperit crític: així com està de moda ser relativista en assumptes morals i religiosos, no està gens ben vist per les ments més ben pensants ser relativista amb els assumptes que afecten al medi ambient. En aquests assumptes s’ha de ser integrista. I no. El relativisme, emprat amb mesura, és una gran eina de coneixement i l’hem d’emprar sempre que sigui possible:
Confusió entre objecte i subjecte: si jo llenço una bossa de plàstic al contenidor, aquesta bossa va a parar a l’abocador. Segurament un abocador no sigui un lloc idíl·lic des del punt de vista ecològic, però és un lloc on endreçar la merda mentre anem mirant de reduir residus. Si jo llenço la mateixa bossa de plàstic al mar, afectaré a un munt d’espècies durant molt de temps. Malgrat hi ha gent que pensa que el mar s’ho empassa tot, aquest té un límit, tal com ha posat de manifest la “illa de plàstic” de l’oceà Pacífic de la qual també s’ha parlat últimament.
La bossa, com a objecte, no és bona o dolenta de per sí, ho és en funció del meu comportament, del comportament del subjecte. Aquesta és una de les principals deformacions en la que tots els actors interessats en aquesta qüestió han incorregut: la bossa és caca! Fora la bossa! Eliminem la bossa! És de suposar que, a partir d’ara, la mateixa gent porca que llençava coses al riu o al mar ho continuarà fent sense bossa de plàstic. Hem guanyat molt, si senyor. Tindrem uns porcs més nets perquè no podran trobar bosses de plàstic.
Confusió entre funció i conseqüències: un debat civilitzat sobre la qüestió hauria de començar per una pregunta molt senzilla: és útil la bossa de plàstic que em donen al súper? La resposta és que si –i si algú vol pensar que no, endavant, que miri de dur la compra a casa sense bossa i sense cap altre mitjà. És a partir d’aquí que un ha de dir però, de manera que la idea seria: la bossa que em donen al súper és útil, però perjudica el medi ambient. Ambdues coses són certes. Però aquesta fórmula no s’ha emprat. Bossa caca. Mort a la bossa. Acabem amb les pèrfides bosses de súper.
Ocultació d’alternatives raonables: o ignorància i desinterès, que també podria ser. Se’ns explica que les alternatives són: tornar al passat fent servir entranyables bosses de roba, jugar al joc de l’absurd reciclant bosses de plàstic que per definició hauran de desaparèixer per simple esgotament dels estocs domèstics o fer servir el carretó de la compra. No he sentit ni un mitjà de comunicació de masses realment seriós que parlés dels plàstics biodegradables i compostables. Elaborats a partir de diferents substàncies orgàniques provinents de l’arròs, del blat de moro o de la patata, asseguren que la bossa es degrada en molt poc temps –en contra dels tenebrosos 400 anys amb els que ens amenaça un anunci de Carrefour. Tan sols comporta el mateix problema que els biocombustibles: pot alterar el règim de producció alimentaria a alguns països. Però mentre que els biocombustibles s’han tractat a bombo i plateret, lloant-los com un avenç clau i s’ha tractat de forma molt tímida els seus inconvenients –total, la gana la pateix gent de color groc o negre i són molt lluny…- ningú ha parlat dels plàstics biodegradables.
Tampoc ha parlat ningú d’una alternativa en ús des de fa molts anys (des de sempre?) als Estats Units: les bosses de paper. Abans que ningú es crispi i m’acusi d’arrasar boscos, que sàpiga que, avui en dia, la indústria del paper es nodreix de boscos plantats expressament per a fer paper. A més, amb la crisi de la premsa escrita la industria del paper ho està passant malament. Sembla que a ningú se li ha acudit donar una opció al paper, un material reciclable i biodegradable del qual en tenim bona industria a casa nostra. Una mica trist. Una mica esbiaixat. Una mica miop, tot plegat.
Elusió de beneficis amagats: us imagineu l’estalvi que significa per a les grans superfícies i grans cadenes comercials acabar, no ja amb el plàstic, sinó amb qualsevol mena de bossa? Convertiu els centenars de milions de bosses en diners, encara que tan sols sigui per un cèntim la bossa. Si no plantegen una alternativa raonable és, precisament, perquè el que esperen és obtenir un estalvi absolut. Ja fa temps que el supermercat de prop de casa és especialment gasiu amb les bosses: sempre les hi he de demanar i sempre n’he de demanar més de les que em donen. Resulta que visc en un cinquè sense ascensor i el carretó no resulta massa pràctic –i això que ho he intentat, però la meva esquena no comparteix el meu entusiasme per estirar rodes escales amunt.
El seu benefici no ens l’expliquen, o no ha estat prou explicat, o jo no l’he vist enlloc, que també pot ser. Crèieu que Carrefour faria una campanya de televisió per una simple qüestió de consciencia ambiental? La jugada és perfecta: l’estalvi futur paga la campanya amb escreix i, mentrestant, aprofiten per millorar la seva imatge pública, una mica deteriorada des de fa uns anys. Jugada rodona, gratuïta i animada pels mitjans de comunicació i alguns partits polítics. De baba. De llar d’infants.
Hipocresia: oi que fa poc que ens parlen de la gran illa de plàstic de l’oceà Pacífic? Doncs sembla que hi és des dels anys noranta, com a mínim. Deu o quinze anys pel cap baix. Fins ara ningú ens n’havia dit res. Total, és lluny, nosaltres no hi passem massa i la gent afectada és de colors fosquets i viu a quatre illes deixades de la mà de ningú. Heu vist que alguna gran cadena d’hipermercats hagi patrocinat alguna expedició per a recollir, al menys, part de la merda? Jo no. I això que ells, tot regalant bosses de plàstic, se suposa que han contribuït directa o indirectament a fer gros el problema, oi? Doncs ni mu. Algun govern s’ha arremangat i hi ha enviat vaixells de neteja? No pas. “Són aigües internacionals i la jurisdicció no està clara”. Ah caram! Ara posarem portes al mar per a que quan la merda arribi a les nostres aigües territorials, no entri. Quan un comparteix pis i no s’ha decidit qui neteja, mirar-se els companys de reüll, dissimuladament, per veure qui és el primer en agafar l’escombra no serveix per a res. Algú hauria de ser el primer encara que després no el seguis ningú. Hauria complert, com a mínim, amb la seva consciència.
No estic en contra de l’eliminació de les bosses. No estic en contra de reduir la taxa de residus. No estic en contra que empreses, partits i mitjans apel·lin al nostre sentit cívic –malgrat ells no el facin servir massa. Però estic frontalment en contra de que prenguin el pèl a la gent amb mitges veritats, simplificacions, generalitzacions i mistificacions.
-
Aquest post és inusual, ja que està escrit a dues mans. De fet, aquest post és la resposta, en forma de diàleg, al comentari que en Dani Solé va deixar un post anterior, VOS, on podreu trobar-lo. He d’agrair a en Dani el seu esforç, ja que el seu comentari fou més llarg que el meu escrit. També li agraeixo haver sabut centrar el tema un xic millor que jo mateix… cosa que m’ha permès polir una mica més els meus arguments. Per això dic que l’autoria és doble. En cursiva trobareu els seus arguments. En rodona, els meus. Comença en Dani:
No és per esnobisme ni per res similar, però prefereixo la VOS al doblatge. Infinitament. No ens enganyem, la VOS no és la penicil·lina, ni la vacuna universal. Jo només vull entendre la pel·lícula. Si ho puc fer en VO (sense la S), perfecte. Si no l’entenc, la solució és la VOS. I si no hi ha opció de veure-la en VOS, doncs doblada. Vull entendre la pel·lícula, i de la manera més fidel possible a com ha estat pensada, perquè per això ha estat pensada, per aconseguir un resultat concret.
Raó #1: A la versió doblada es perden moltes coses de l’original. Hi ha pistes de so que desapareixen o queden relegades a un pla pràcticament inexistent. Amb això, la pel·lícula perd punts. Encara que el que la mira doblada a priori no se n’adoni, si després veu la mateixa pel·lícula en VO, sabrà de què parlo.
Censurar una tècnica dient que aquesta s’aplica de manera deficient no la invalida, invalida aquells qui l’apliquen o, en tot cas, hauria de convidar a aquells que l’apliquen a fer-ho millor. També ens hem de fer una pregunta sobre la industria: a l’hora de produir les pel·lícules, tothom té en compte que hauran de ser doblades, de manera que les pistes de so (per exemple) es puguin aïllar correctament per a què el doblatge no les trepitgi? No ho crec o, com a mínim, a tenor dels teus arguments no em dona aquesta sensació. Per altra banda, si el que la veu doblada no se n’adona, és tant important aquell detall? Sovint hi ha detalls que no canvien la història ni molt ni poc, és que no la canvien gens. Poden ser elements preciosistes o manieristes per als cinèfils empedreïts, però poc o gens importants per a la resta.
Raó #2: El doblatge s’inventa coses. Es basa, en gran part, en les labials, i hi ha diàlegs (o monòlegs, o el que toqui) que estan alterats. Alguns, incomprensiblement, són absurds.
És cert que, en aquest país, s’han comès autèntics disbarats, tant amb el títol de les pel·lícules com en el seu doblatge. Recordo que durant el franquisme, la censura va ser tant irracional manipulant un doblatge, que per a tapar un adulteri a Mogambo… va acabar suggerint un incest! És hilarant per no dir també patètic i culturalment molt trist. Però una vegada més: els errors comesos per aquells qui administren la cosa no converteix la cosa en nefasta per sí mateixa. No prohibirem els martells pel simple fet que, demà, jo obri el cap a algú amb un martell. Els ganivets de cuina s’han fet servir massa vegades per a matar gent, però tothom en té els calaixos de la cuina plens. Demanem, per tant, un augment de qualitat en el doblatge, no la seva eliminació.
Raó #3: Aquí em classificaràs de “pureta” o del que vulguis, però a mi, si fos director, m’agradaria que no alteressin d’aquesta manera una feina que he ideat i dut a terme amb esforç. I si fos actor, ni t’ho explico.
Als escriptors els passa el contrari: la majoria “farden” de ser tant traduïts com sigui possible. Al voltant del dia de Sant Jordi un munt d’escriptors passen pels mitjans de comunicació; com més traduïts són, més cofois es mostren. Els escriptors son conscients que per a ser compresos globalment han de fer un sacrifici que, en el seu cas, és del 100%, doncs es dobla tot. I per tant es reinterpreta. Més endavant argumentaré per què la comparació amb la literatura no tan sols és vàlida, sinó especialment desavantatjosa pel cinema.
Si un director no suporta ser traduït, que no desitgi ser internacional. O, directament, que no permeti la traducció de la seva obra. Pot fer-ho, sempre i quan la seva productora no li posi pegues a la idea o si se la produeixi ell mateix. Però és que hi ha una indústria que espera treure un benefici de la seva inversió. Potser la industria ha anat massa lluny a la cerca de benefici, però aquest no és el tema que aquí tractem. El mateix és vàlid per un actor: certa fama vol doblatge i és aquest doblatge el que fa pujar la seva cotització, ans al contrari els cinemes es buidarien. Que ningú pensi que abolint el doblatge la gent continuaria anat al cinema: faria altres coses amb les que obtenir la mateixa satisfacció a canvi del mateix esforç intel·lectual.
Raó #4: Ajuda especialment a aprendre un idioma.
Sí, però sobretot ajuda tenir un DVD amb les dues opcions (o més de dues). A més, aprendre idiomes és opcional, tan opcional com fins a quin punt el vull aprendre. Hi ha gent que en té prou amb aprendre el Globish, aquest dialecte internacional de l’anglès que no té més de mil paraules. Una altra persona no estarà contenta fins poder llegir Harold Pinter en anglès o en poder seguir fluidament i en directe una retransmissió de la NBA plena d’slang. En aquest cas el que necessitarà seran opcions, perquè tot i que molt possiblement la dicció britànica se li farà ràpidament comprensible, a la que vulgui entendre una sèrie nord-americana ambientada a Harlem estarà perdut. De fet a mi em va passar una cosa semblant veient una pel·lícula argentina plena d’argot: tot i que parlaven espanyol i que tinc alguns amics argentins, la manera de parlar d’aquella gent era realment estranya i hi va haver frases que no vaig entendre. Si això em passa amb un dialecte de la meva segona llengua (pràcticament soc un bilingüe perfecte, penso i escric amb la mateixa fluïdesa en català i castellà), què no em passarà amb un altre idioma que conec molt menys?
Raó #5: No val la comparació amb la traducció literària. Són dues expressions diferents. Si aparegués una solució nova per entendre un llibre sense necessitat de llegir-lo traduït, benvinguda seria.
Són dues expressions diferents descodificades pel mateix equip: el cervell humà. Les àrees del llenguatge que codifiquen i descodifiquen ambdues expressions son les mateixes: Broca i Wernicke, principalment; però a més, en el cas del cinema, intervenen moltes altres àrees cerebrals relacionades amb la visió, la comprensió espacial i temporal. En aquest sentit la neurociència ens ensenya que, així com un cervell que llegeix un llibre en la llengua materna fa més esforç que un cervell que veu una pel·lícula en la llengua materna (el cervell que llegeix un llibre fa un esforç d’imaginació en cas de ser ficció o d’evocació en cas de no-ficció), quan aquest mateix cervell s’enfronta a una entrada dissonant o asíncrona d’informació com és el subtitulat d’una pel·lícula, aquest cervell s’estressa. I quan s’estressa, perd informació, possiblement més de la que perdria a causa d’un doblatge mediocre. Això és així perquè el nostre cervell integra i descodifica la informació del seu voltant de manera síncrona i acoblada mitjançant els sentits, en la qual la veu, la imatge, els moviment, etc., tot entra entrellaçat. Segurament els que s’han acostumat a veure VOS no s’adonen d’aquest efecte perquè, senzillament, mai veuen la mateixa pel·lícula doblada. Jo, que he fet la prova més d’una i de dues vegades, ho tinc claríssim: si em vull assabentar del conjunt de la història, la veig doblada. Si el conjunt no m’interessa i tan sols em centro en la interpretació o en l’ambientació d’acord: però hem de saber que, al meu cervell, li estaré impedint fer una cosa que li encanta i sap fer molt bé: rebre informació diversa de manera síncrona, combinant a la perfecció l’espai / temps. No podem anar contra la nostra arquitectura mental.
Raó #6: Amb el doblatge desapareix completament l’opció d’entendre jocs de paraules de d’idioma original. Et posaré un exemple. Fa molts anys vaig veure “El jovencito Frankenstein”, doblada. Fins aquí, tot OK. Fa molt poc, la vaig tornar a veure en VOS. I sí, hi ha bromes, acudits, que en el doblatge no és que no facin gràcia, és que… DESAPAREIXEN!
En un moment de la pel·lícula, un personatge li diu a un altre: “Walk this way”. El significat és “Sígame”, però en anglès també vol dir: “Ande de esta manera”. Com que el que ho diu és coix, es posa a caminar, i l’altre personatge l’imita, caminant coix, agafant el sentit de “Ande de esta manera”. Veient-la doblada, no tenia cap mena de gràcia. “Per què camina coix?”, vaig pensar. Absurd. I n’hi ha més, com el “Werewolfs!” “Where? There!”, doblat com “¡Lobos!” “¡Ahí!”. Desapareix l’acudit. I com aquestes, tantíssimes.
Quanta gent és capaç d’entendre aquests jocs de paraules en la llengua original? N’hi ha que ni tan sols els entenen en la seva pròpia llengua. Un cop més: la indústria ho ha resolt amb el DVD i amb les sales en VOS per aquells que, realment, tenen aquest nivell d’anglès. O de xinès, àrab, rus, alemany, holandès, danès, polonès, swahili, etc. Per què els jocs de paraules en aquestes llengües no son importants?
Raó #7: Ens estalviaríem en Bruce Willis dient: “En Johnny és un pinxo”, o en Terminator dient “Ves a pastar, baby”, o el General Patton arengant: “Als enemics els agafarem del nas i els ventarem una cossa al cul”, entre d’altres perles. Això sí, tots amb una VEU MOLT GREU, clar, perquè són molt durs.
Aquest argument està lligat amb l’anterior: un dia, parlant amb una noia britànica, em va comentar el llindar tant baix d’insults que la seva cultura admetia com a normals o habituals. No era tan sols ella; allà on ella viu, fins i tot la gent malparlada no és tant malparlada com la gent que aquí fa servir usualment algun taco i no és considerada malparlada. Hi haurà altres estàndards molt més alts en altres llocs del món anglosaxó inclosa Gran Bretanya, però la seva realitat particular era especialment soft. Normalment no ens sobten els tacos en el cinema doblat en castellà per una qüestió de costum, els hem sentit des de petits. Si els tacos en català ens sobten és problema nostre, no del doblatge i és un problema que no hem resolt, malgrat ja fa més de vint-i-cinc anys del famós “Sue-Ellen, ets un pendó” d’en JR Ewing.
Per altra banda el doblatge mira de modular el missatge de manera que el públic a qui va adreçat ho entengui amb la mateixa contundència o manca de contundència. Fa una adaptació cultural a la que ningú s’oposa quan es tracta del teatre o de la literatura: al contrari, tota crítica literària o teatral lloa una bona adaptació i és cruel amb una mala traducció. Per què les crítiques de cinema no parlen del doblatge?
Raó #8: Els doblatges reinterpreten. Incomprensiblement, el 90% d’actors de doblatge tenen la veu greu, i aporten una personalitat totalment diferent al personatge. I tots els avis tenen veus “divertides”. Estem veient uns personatges diferents dels originals. A més, sobre actuen exageradament.
El dia que vaig sentir la veu de Bruce Willis em va caure l’ànima als peus. El problema en aquell cas era meu. Com que no la coneixia, vaig patir un xoc cultural: el tio dur de “La jungla de cristal”, en realitat tenia una veueta molt lleugera en comparació amb el doblador en castellà (el doblador en català és més fidel). Però hi ha una cosa certa des del punt de vista estètic: escoltar la musicalitat d’una veu estrangera és una experiència molt diferent, com més diferent sigui la llengua més encara. Això es perd amb el doblatge: és un dels peatges.
Pel que fa a la sobre actuació… home, com a mínim el cinema nord-americà té per costum usar una gestualitat exagerada quan no directament forçada, a més de ser massa sovint estereotipada. Queixar-nos d’una sobre actuació quan l’original ja ho és, no s’aguanta massa. El mateix val amb la gestualitat francesa o italiana, tant diferent a la nostra tot i ser veïns… no serà, un cop més, que on tu hi veus exageració, el que hi ha és interpretació per adaptar el contingut a un públic a qui li agrada veure el cinema doblat?
Un cop t’acostumes a la VOS, t’asseguro que no et passes la pel·lícula llegint. Hi ha moltes coses que acabes entenent, i a les lletretes només hi recorres amb una ràpida ullada en cas que sigui estrictament necessari. La ja clàssica frase de “jo no vaig al cinema a llegir”, la diu la gent que no està acostumada. Conec molta gent que, sobretot gràcies a abaixar-se sèries d’Internet, s’han acostumat a la VOS i ja no poden tornar enrere.
Per què m’hi he d’acostumar? Des d’un punt de vista de la percepció, ja hem vist que la VOS no em comporta cap avantatge i que el cervell no s’hi mou bé. Culturalment tan sols puc aspirar a comprendre en profunditat un o dos dialectes d’alguna llengua estrangera (a no ser que sigui lingüista o que la meva afició sigui aprendre llengües). De la resta de dialectes d’aquesta llengua estrangera en tindré una comprensió superficial. Per tant, de la resta de llengües m’ho perdré tot; ho sento molt, no em puc permetre aprendre deu o dotze idiomes, ni tan sols em puc permetre el luxe d’aprendre bé, realment bé, els quatre o cinc idiomes de les principals potències cinematogràfiques del món. Per tant, no puc i no vull anar al cinema a llegir.
Jo les sèries me les compro. El seu preu no és exagerat i tenen un munt d’extres ideals per aprendre idiomes. La tinc doblada i la tinc en diversos idiomes. En aquest sentit, la relació qualitat preu del producte és francament bona.
I repeteixo, no és esnobisme. És una manera de veure-ho. Ni porto ulleres de pasta, ni visc a Gràcia, ni porto americanes de pana, ni vaig únicament al Verdi o la Filmoteca. Veig cinema més enllà d’Ozu, Dreyer o Bergman. No m’interessa especialment el cinema polonès, romanès o de l’Iran. Vull que m’agradi una pel·lícula, sigui de l’Europa de l’est, asiàtica, americana, catalana, de l’illa d’Skye o de la República Independent de la Coixet. Abans d’ahir vaig veure IronMan, no em fa vergonya dir-ho. No em considero petulant, i tot i que m’interessa la cultura, no crec que sigui un “cultureta”. No llenço pestes cap al futbol, ni critico el cinema d’entreteniment. Ah, i també tinc amics i familiars que veuen cinema doblat, i me’ls estimo igualment; no crec que siguin més “curts” que jo.
Jo porto ulleres de pasta, vaig viure a Gràcia cinc anys i a la tardor em poso jaquetes de pana, tot plegat perquè m’agrada. No cal dir com es confon certa gent quan em veu vestit així i l’equivocada idea que es fa de mi en molts temes –no en altres. Com molt bé dius, vaig fer un acudit. No vaig atacar a la gent que, amb arguments, com tu, és capaç de defensar de manera ben fonamentada la bondat de la VOS, bondat que jo mateix reconec. El que potser no vaig explicar prou bé, va ser que em nego a:
Ser destinat a una reserva per a bàrbars: posar objeccions a la VOS massa vegades t’assegura un bitllet al camp de concentració de reeducació “progre” i políticament correcte i falsament multicultural més proper.
Que es demani l’abolició del doblatge: em sembla absolutament empobridor, mancat d’imaginació, de respecte i d’esperit democràtic demanar que s’aboleixi el doblatge. El doblatge no mata nens, no tortura animals, no destrueix cultura, tan sols l’adapta. Des de quan adaptar la cultura ha de ser considerat un crim? Em nego a ser culturalment criminalitzat i em nego a que milions d’espectadors siguin igualment criminalitzats.
Tot allò que resti opcions: en aquest sentit i en qualsevol, restar opcions és sempre, sempre, sempre empobridor i esterilitza el pensament. Trobo molt sospitós i molt estrany que cap veu especialitzada i reputada en cinema, cap ni una, tracti el tema amb un mínim d’equanimitat, cercant pros i contres: això em fa pensar que, realment, tan sols s’ha abordat el tema des de la puresa de l’art més pròpia dels Cahiers du cinéma, però absolutament impròpia d’una societat de masses, ens agradi o no que sigui de masses. Cada vegada que Gorina i companyia tracten el tema, es converteixen en una mena d’integristes incapaços de fer cap concessió (i consti que Gorina m’agrada a la ràdio).
El prototip de l’”snob gafapastero cultureto-petulant” és això, un prototip. Existeix, i tant! Vegi’s la Coixet, per exemple. Però de tota la gent que conec que veu el cinema en VOS, la immensa majoria són gent “normal”. Tampoc m’agrada que em tractin d’imbècil, la veritat.
Sento que si veus una pel·li doblada, et perdis el 90% de la pel·lícula; no tindries per què.
Espero haver argumentat que no em perdo el 90%, sinó potser, com a molt, un 25%, del qual tan sols una part és realment important. Em conformo en perdre’m menys coses que amb la traducció d’un llibre. Però és que, a més, defensaria el doblatge encara que jo mateix fos un convençut de la VOS: pel simple dret de l’accés a la cultura. Massa intel·lectuals d’aquest país defensors de les essències arrufen el nas davant de certes manifestacions (ara no parlo de tu). Jo mateix a vegades tinc dubtes (expressades al final d’un post anterior). Però de moment encara penso que accedir a la cultura doblada és millor que no accedir-hi. Tal com està el món, ens queda doblatge per molts anys. I que no acabin amb ell.
-
Tinc una amiga advocada que va intentar, durant uns anys, de presentar-se a les oposicions a jutge. Un servidor, en la seva ignorància, fa temps pensava que això de les oposicions a jutge era com les oposicions a qualsevol altra escala de funcionariat però més difícil. He de reconèixer que, després que aquesta amiga m’expliqués de què anava la pel·lícula, vaig veure que no: el procés per optar a jutge és, al menys a Espanya, draconià. I encara em quedo curt.
Diuen que la carrera de Dret, més que difícil, el que demana son colzes, o al menys és el que m’explicava aquesta amiga meva. Però per a ser jutge has d’estar disposat, després d’estudiar la carrera i aprovar-la amb els millors resultats possibles, a treballar en algun bufet d’advocats –o similar- i a dedicar anys suplementaris d’estudi que acaben amb la vida personal i social de molts aspirants, ja que la dedicació és complerta. Anar ben preparat tan sols et dona dret a pensar que pots presentar-te a quatre proves –no una no, quatre- escrites i orals; els textos a memoritzar son espantosos, oceànics, infinits. I es tracta de memoritzar literalment lleis senceres, no d’entendre de què va la cosa i prou. En el cas hipotètic que superis tots quatre exàmens encara et quedarà la formació a l’Escola Judicial i… millor que superis els cursos a la primera o a la segona, perquè no hi ha tercera. Si no superes la segona convocatòria, perds els drets d’haver superat els quatre exàmens anteriors. Aquest resum és tan sols això, un resum. La realitat és molt, molt més bèstia.
El testimoni d’aquesta amiga ha estat ampliat posteriorment amb gent que casualment he conegut i que també ho havien intentat. Per tant, no exagerava. És per això i per la pressió dels mitjans de comunicació a la que estan sotmesos, que penso que la professió funcionarial de jutge és de les més respectables. De pomes podrides, cucades o farinoses n’hi ha a totes les cistelles, però les pomes que arriben a la judicatura han passat per uns filtres que són al límit de les competències mentals de la majoria dels mortals.
Els jutges son funcionaris. Però son dels pocs funcionaris sotmesos, a més, a un control estricte durant tota la seva vida laboral. La majoria de la resta de funcionaris no. La majoria aproven unes oposicions que no son, ni de lluny, tant complicades i… bé, la recompensa és clara: si no sou funcionaris, imagineu-vos que no us poden fer fora. Si sou funcionaris espero que sapigueu valorar en la justa mesura que MAI us puguin fer fora.
Aquesta mateixa pregunta se la fa Xavier Roig al seu llibre La dictadura de la incompetència, de l’editorial La Campana (uns 14 €); jo he llegit la que és ja la quarta edició. En poc menys de dues-centes pàgines Roig desgrana la desgana que s’ha apoderat de bona part de les institucions públiques del país. El seu no és un llibre erudit, sinó un assaig que aporta, una mica per aquí i una mica per allà, algunes dades sobre les que fomenta el seu punt de vista. L’autor no pot evitar –penso que de fet no vol evitar- caure en certa demagògia, però s’ha de dir que la majoria del que presenta ho tenim tots plegats davant dels nassos cada dia i, o bé no hi havíem pensat mai, o bé mai ningú abans ens ho havia assenyalat de manera tant directa i punyent.
No soc pas un neoliberal i les primeres pàgines del llibre em van fer pensar, de primer, que em trobava davant d’un recalcitrant seguidor de Milton Friedman i la resta de sequaços de l’Escola de Chicago. Aviat vaig descobrir que, sense que el seu cognom sigui una definició de la seva manera de pensar, crec que l’hem de situar en un espectre de pensament que va des del centredreta europeu modern fins a la socialdemocràcia escandinava: dues tradicions polítiques que han sabut col·laborar de manera fructífera a la resta d’Europa, sobretot a l’Europa protestant. Xavier Roig fa servir una eina demolidora: el sentit comú. Una prova d’aquest sentit comú és aquest fragment[1]:
“Posaré d’exemple una noticia que vaig sentir per la ràdio fa uns quants mesos. Anava amb cotxe i vaig sintonitzar per atzar un programa que atenia queixes diverses. Entre els oients que hi trucaven hi havia un noi relativament jove – d’uns vint-i-cinc anys- a qui havien operat i que no es podia moure de casa, com gairebé tothom quan l’acaben d’operar. Vivia emancipat i es queixava dels serveis socials de l’ajuntament corresponent –com veuen, no s’havia emancipat, havia canviat de tutor, de pàtria potestat-. Resulta que havia sol·licitat un assistent i l’Ajuntament li havia dit que no, que com que no estava censat en aquella ciutat, no hi tenia dret –estem parlant d’un assistent que li anés a comprar el menjar, el diari, etc. Tant l’afectat com la presentadora del programa de ràdio es mostraven escandalitzats, i tots plegats van fer una diatriba contra els poders públics assegurant que no hi havia dret. Quina tragèdia, oi? Encara se’m fa un nus a la gola, quan hi penso.
Però, més enllà de la befa que mereix aquesta animalada, em va servir per constatar quatre coses. Primera: que els poders públics pretenen acaparar sempre més feina –encara que la que tinguin assignada la facin malament- per reclamar després “més recursos”. Fixin-se, a més, que l’excusa que van donar al convalescent no va ser que el servei fos superflu, sinó que “no estava censat”, és a dir, que s’escapava del sistema de control. Segona: una persona en situació normal ha de preveure –mitjançant amics, la família, pagant-se un assistent o buscant-se una dona de fer feines- que un cop l’hagin operat no es podrà valer per ella mateixa. Ni serveis socials ni punyetes. A mi, m’han operat unes quantes vegades, a casa no tenim criats, i mai m’ha passat pel cap que l’Ajuntament m’hagués de posar un assistent. I ara! Ens hem tornat bojos? La tercera reflexió és que si al nostre oient indignat li haguessin assignat l’assistent que reclamava –cosa que, després d’una crida radiofònica tan entendridora, no m’estranya que hagués passat-, aquest assistent hauria hagut de deixar d’atendre altres persones realment necessitades i per a les quals sí que convé que hi hagi un servei públic d’assistència –parlo de gent gran sense recursos, indigents, etc.-. I la quarta constatació, i la que més em va inquietar, va ser que tothom havia quedat escandalitzat. Cap altre oient ni ningú de la ràdio van trobar res en aquella reclamació que fes pensar que tot plegat no tenia ni cap ni peus.
Quan denuncies aquestes actituds t’exposes que t’acusin de despietat i d’ignorar les carències socials. I no és això. Del que es tracta és que cadascú es resolgui els seus problemes, no pas de “passar” dels problemes dels altres. Un individu en edat raonable, sense deficiències físiques ni mentals, no ha de caminar amb crosses socials. Ha d’haver estat educat per saber buscar solucions per als problemes que se li presentin – a ell i a l’entorn en el qual desenvolupa la seva activitat i del qual treu un profit-. I aquesta recerca, aquesta lluita, no pot perjudicar els altres, evidentment. No es tracta de cridar: “Campi qui pugui!”, sinó “Espavila’t!”.”
L’anècdota podria ser apòcrifa però no li mancaria poder il·lustratiu. De fet em va inquietar comprovar que, malgrat l’actitud del jove acabat d’operar em semblava forassenyada, la situació no em va sorprendre; això indica fins a quin punt les actituds que reclamen un estat assistencial que ens ho solucioni tot estan implantades: potser ens semblen fora de lloc, però ens han deixat de semblar inhabituals.
Xavier Roig tracta molts més temes. És contundent quan analitza el tractament que a Europa fem de la cultura en comparació amb la que es fa als Estats Units i que deixa a Europa en un sorprenent mal lloc en un tema en el que sempre ens ho hem tingut molt cregut. Però és càustic quan aborda l’estat de l’ensenyament a casa nostra i per què està com està, estem com estem i anem on anem.
Per tot això i perquè és un llibre fàcil de llegir, no massa llarg i que passa en dues o tres tardes, us el recomano. No és alta literatura, però és possible que poques vegades abans un llibre us deixi tant emprenyats després de llegir-lo. Aquestes son les dades del llibre:
Autor: Xavier Roig Castelló
Títol: La dictadura de la incompetència
Editorial: La Campana
Edició i any: 4a Edició, desembre de 2008
ISBN: 978-84-96735-06-4
