-
Arrel dels meus anteriors articles que parlen sobre l’església catòlica, algun dels meus amics m’ha preguntat, contrariat, per què soc tant bel·ligerant. La seva idea de l’església és la d’una institució que en el passat ha comès molts errors però que, avui en dia, ofereix un saldo humanístic netament positiu. Deixant de banda l’actitud que la jerarquia catòlica ha tingut envers dictadures de tots els colors durant en segle XX, deixant de banda el tancament ideològic davant els drames del nostre temps, la principal raó per la que considero el catolicisme –i per extensió qualsevol religió institucional- com a socialment nociu, és per la seva capacitat tòxica d’impedir la reflexió i el raonament.
Una mostra del que dic vaig poder-la llegir el 21 de Gener d’enguany al suplement catòlic que publica el diari ABC. És cert que Alfa y Omega –que és com es diu el pamflet en qüestió- no és un òrgan oficial de la Conferència Episcopal Española, però s’ajusta perfectament a la línia oficial i fa servir el mateix argumentari. Primer de tot, us convido a llegir l’article:
Dios, donde siempre
Por favor, no tengan prisa y vuelvan a mirar otra vez la foto de esta página: no cabe resumen mejor de la inmensa tragedia humana que azota Haití que la cara de ese padre con su hijita muerta en los brazos. Vuelvan a mirarla: es la expresión máxima de la desolación, del sufrimiento, de la impotencia; y, al mismo tiempo, de la dignidad.
El mundo entero, gracias a Dios, parece estar pendiente estos días de Haití, de lo que pasa en Haití, del cementerio en que se ha convertido Haití, de lo que sufren los supervivientes… ¿Durante cuántos días más va a seguir el mundo pendiente de Haití? Porque, si algo está claro, es que los haitianos llevaban mucho tiempo necesitando que el mundo estuviera pendiente de ellos -y quizá la tragedia hubiera podido ser menor- y van a seguir necesitando no días, sino años, que el mundo siga pendiente de ellos. Estado de emergencia, toque de queda, saqueos miserables, hedor, miles y miles de muertos enterrados en fosas comunes, millones de sin techo, prófugos, huérfanos, familias deshechas, una generación o dos prácticamente perdidas; no policía, no pan, no agua, no gasolina, no seguridad. Se diría que la palabra más definitoria sería No. Pero no es verdad. Es humano y comprensible el pesimismo, la desesperanza, la sensación de impotencia; pero lo que verdaderamente sirve para algo es la inmensa oleada de amor -repito, amor- que esta apocalíptica tragedia ha suscitado. Amor es algo más, bastante más que la hermosa solidaridad humana: tiene un plus de gratuidad, de ternura, de generosidad desbordante. Es lo más humano de los humanos.
Lo que más me ha interpelado, una vez más, frente a la tragedia ha sido el ritornello inquisidor: ¿dónde estaba Dios en Haití? Y me urge decir que Dios, en Haití, estaba y está donde está siempre: en la cruz de las víctimas, que purifica, salva y regenera, y que se convierte en esperanza, en vida eterna y en resurrección. En Haití, Dios está en los brazos y en el corazón de ese padre de la foto; y está en el corazón de cada madre que ha perdido a un hijo; y está en la sonrisa y en la mirada de cada niño que ha sido rescatado de entre los escombros; y está en la voz rota y emocionada del bombero que ha conseguido sacar, milagrosamente, de entre los cascotes apisonadores, el cuerpecillo tembloroso de un niño y que se lo quiere llevar a su casa con él, porque el niño se ha quedado sin padres; y que cuando lo cuenta ante un micrófono de televisión, no puede contener las lágrimas de emoción. ¡Ahí está Dios! Y está en el misionero que no quiere irse, y en la anciana carmelita que trabajó durante años en Haití y que, desde la vieja Europa, llora porque no puede estar allí. Dios, en Haití, está en la mujer embarazada a la que han logrado sacar de un edificio en ruinas, y en el primer bebé que ya ha nacido después del terremoto. Si quieren enterarse los que tanto preguntan ahora dónde está Dios, no tienen más que buscarle. Él no se esconde nunca. Y cuando pasan cosas como las que están pasando en Haití, menos.
No quiero que se me olvide que tanta maravillosa solidaridad y generosidad, de tanta gente, es muy de agradecer. Sinceramente. Quienes piensen que hay muchos que pretenden lavarse la conciencia con un poco de solidaridad -salvo quienes lo hacen con rueda de prensa previa-, se equivocan. La gente normal y corriente, la gente sencilla, quiere el bien y detesta el mal. Lo único que ocurre es que eso tiene que ser todos los días, no sólo cuando se nos estruja el corazón. Tiene que ser también cuando a millones de niños que tienen derecho a nacer no se les deja: eso todavía es peor que lo de Haití.
Lo que hagáis a uno es éstos, a Mí me lo hacéis.
Miguel Ángel Velasco
Us demano disculpes per fer-vos llegir coses tant desagradables com aquesta. El primer paràgraf al·ludeix a la fotografia que il·lustrava l’article i que jo he usat com a encapçalament. Després de llegir el que Miguel Ángel Velasco diu que li fa sentir la foto… es la expresión máxima de la desolación, del sufrimiento, de la impotencia; y, al mismo tiempo, de la dignidad, hem d’estar d’acord amb la desolació, el patiment i la impotència. Però quan un arriba a la dignitat, ja veu que Velasco comença a desbarrar. On és la dignitat en aquesta imatge? És necessari parlar de dignitat? Quan un pateix un desastre com el que ha patit aquest pare, la dignitat és la última cosa en la que pensa. Esmentar la dignitat és, en aquest cas, l’avantsala de la tergiversació posterior.
El segon paràgraf de Velasco el podria firmar qualsevol de nosaltres –excepció feta de l’agraïment a déu. Parla d’una sèrie de constants humanes i fa raonaments geopolítics superficials i epidèrmics però no per això menys certs.
El problema arriba al tercer paràgraf. Velasco empra la típica pregunta que fem els ateus i agnòstics davant d’aquest tipus de desastres. On és déu? Quan fem aquesta pregunta, nosaltres pensem en el déu omnipotent, omnipresent i omniscient del que sempre ens han parlar els cristians i, en general, els seguidors de qualsevol religió amb llibre. Nosaltres pensem, en la nostra humana limitació, que un déu així mai fa festa i sempre està de guàrdia. De fet, sent tot poderós poc esforç li hauria de costar. Però es veu que no. Segons Velasco i els que pensen com ells, déu no entra a treballar, no fitxa, fins després dels desastres:
En Haití, Dios está en los brazos y en el corazón de ese padre de la foto; y está en el corazón de cada madre que ha perdido a un hijo; y está en la sonrisa y en la mirada de cada niño que ha sido rescatado de entre los escombros; y está en la voz rota y emocionada del bombero que ha conseguido sacar, milagrosamente, de entre los cascotes apisonadores, el cuerpecillo tembloroso de un niño y que se lo quiere llevar a su casa con él, porque el niño se ha quedado sin padres; y que cuando lo cuenta ante un micrófono de televisión, no puede contener las lágrimas de emoción. ¡Ahí está Dios!
I on era déu fa 40 anys, quan Haití va començar a anar malament? On era fa 25 anys, quan l’últim dictador va fugir amb una fortuna feta d’espoliar l’Estat? On ha estat els últims anys, en els que aquest país ha batut reiteradament diversos rècords de misèria? Haití ha estat gairebé sempre un país pobre, però no tant miserable com els últims anys. Velasco arriba a un extrem d’indigència intel·lectual increïble quan diu:
Si quieren enterarse los que tanto preguntan ahora dónde está Dios, no tienen más que buscarle. Él no se esconde nunca. Y cuando pasan cosas como las que están pasando en Haití, menos.
No sé què pensareu vosaltres, però un servidor no veu a déu. I menys encara quan passen coses com aquesta. Cansen ja una mica les retorçades respostes cristianes davant de preguntes senzilles, respostes que potser podien convèncer a una colla de pagesos analfabets el segle XVIII, però ara ja no. Et surten amb coses com: ah! És que si no estem pitjor és perquè Déu vigila i, si no ho fes, estaríem 10 vegades pitjor! O bé argumenten: els camins de Déu són inescrutables, mai se sap a través de què o de qui actua. Insisteixo: és déu omnipresent, omnipotent i omniscient? Aquest déu és el que ha imposat a la humanitat la condemna hereditària del pecat original? L’esser humà pot ser moltes coses, de bones i de dolentes, però és molt estrany trobar un codi penal que faci hereditari l’acompliment d’una pena. Normalment els éssers humans no fem pagar al fill la pena del pare. El déu omnipresent, omnipotent i omniscient dels cristians, sí que ho fa. Per tant: atribuir a les misterioses forces de la natura –forces satàniques?- els desastres, per atribuir a déu la solidaritat humana, grinyola i fa grinyolar els mecanismes racionals de qualsevol persona mínimament instruïda. Segons ells, tot el que és dolent, no ve de déu i tot el que es bo, encara que ho facin els homes, sí que ve de déu. Sembla que déu usa la seva omnipotència per fer trampa, no?
Però Velasco encara pot anar més lluny baixant els graons cap al pou de la indigència moral:
La gente normal y corriente, la gente sencilla, quiere el bien y detesta el mal. Lo único que ocurre es que eso tiene que ser todos los días, no sólo cuando se nos estruja el corazón. Tiene que ser también cuando a millones de niños que tienen derecho a nacer no se les deja: eso todavía es peor que lo de Haití.
L’últim en sortir que apagui el llum, que tanqui amb clau i que la llenci al riu. Hi ha llocs on no hauríem d’entrar mai. Hi ha llocs dels que hauríem d’allunyar-nos. Són llocs fets de xantatge emocional, de tergiversació moral, llocs on la litúrgia de la por i no de l’amor campa lliurement. Aquest mateix senyor, poc abans, s’ha omplert la boca d’amor, i ara carrega el pes de la culpa, un cop més, sobre aquesta gent normal i corrent que, malgrat ser bona, està escarriada. Tornaré a recordar que el principal agent avortista és la pròpia mecànica biològica, donat que entre el 20 i el 25% dels avortaments són espontanis. Si déu existeix i és realment totpoderós, no cal que us digui a qui hauríem d’assenyalar amb el dit. Però dir que l’avortament és pitjor que el desastre d’Haití, és tenir el cor molt dur, la cara de ciment i una mala intenció impròpia de la fe que Velasco diu professar i defensar.
És contra això que combatem molts. És contra aquesta visió culposa de la vida, contra aquesta visió de l’home com a sac de fems que espera, eternament, el perdó d’un déu paranoic, psicòpata i esquizofrènic. Un ateu com jo pot arribar a conviure sense cap problema amb el déu del Nou Testament, el de l’evangeli ben entès, el déu de l’amor. Però combatré sempre que tingui ocasió el déu de l’Antic Testament, el de l’odi, la crueltat, la culpa i la venjança. El déu de Rouco, de Sistach i els seus acòlits.