Nous camins que van pel bon camí

-

“Per educar a un nen fa falta la tribu sencera”

José Antonio Marina

En aquest país, a vegades, prenem decisions com si fóssim nòrdics. I a vegades fins i tot ho fem bé. O això sembla. L’ajuntament de Barcelona ha decidit impulsar una cosa que es diu Camí escolar, espai amic. Quan vaig veure de què anava la cosa vaig pensar que, com de costum, el nostre ajuntament feia civisme a cop de pintar ratlles i missatges a l’asfalt. Però aquesta vegada no, aquesta vegada la idea és bona, barata i si se sosté en el temps contribuirà a fer una ciutat més cívica. Encara que sigui un esforç modest, tot el que vagi en aquesta direcció és una inversió que produeix grans rèdits en comparació amb la despesa.

En què consisteix la idea? L’ajuntament, en coordinació amb escoles, pares i comerciants, recolza la creació de rutes escolars segures per a fer possible que els nens a partir de 8 anys vagin sols a l’escola. La idea no és nova i de camins escolars s’han anat assajant a Barcelona des que el creador de la fórmula, l’italià Francesco Tonucci, la proposés al seu llibre La cittá dei bambini (La ciutat dels nens) que ara també és una web en la que es desenvolupa tot l’ideari d’aquest pedagog.

Aquest és un exemple del que hauria de ser la norma: la societat civil, en aquest cas les escoles i els pares, proposen una idea a l’ajuntament i aquest la recolza amb mitjans. Però no la recolza fent-la només seva i posant-se les medalles, sinó que dota de mitjans el que ja tenia un contingut i en alguns casos ja estava en marxa des de feia anys. I aquí està la clau: sovint la societat civil té idees que les institucions públiques poden finançar, sobretot quan són tant barates com aquestes. L’ajuntament també coordina a una munió de persones que, altrament, costaria molt posar d’acord: ha editat un distintiu que els comerciants posen a les botigues que hi ha prop dels camins escolars per a que els nens sàpiguen qui els pot ajudar si ho necessiten.

En principi els camins van destinats a nens d’entre els 10 i 12 anys, una franja d’edat en la que ja tenen una gran autonomia però els pares no gosen deixar-los sols. Però segons Tonucci, un nen de 8 anys és ben capaç d’anar sol a l’escola i la seva maduresa li permet comportar-se amb desimboltura, sempre i quan l’ambient circumdant sigui adequat, cosa que a ciutat massa vegades no passa.

Iniciatives com aquesta, que permeten que la societat civil exerceixi com a tal mentre que l’ajuntament queda en un segon pla, vetllant activament per a que tot vagi bé, són el camí. Són l’únic camí si volem que la ciutat sigui menys dura per a tots, no tan sols pers als nens: aquests nens, quan siguin grans, hauran rebut una idea de ciutat més amable i l’hauran fet una mica més seva. I tots tendim a cuidar allò que sentim com a nostre. En la mesura que fem nostre i cuidem els espais comuns, més amables seran aquests espais i més capaç serà la tribu de tenir cura dels seus infants.

La Guàrdia Civil és políglota?

-

La Benemèrita deu ser la policia del món mundial que parla més idiomes. Bé, els parla tots excepte l’èuscara. El català segurament tampoc, però l’èuscara segur que no. Un camioner basc ha estat multat amb 4.000 € per conduir per Andalusia amb un tacòmetre que duia les dades en la seva llengua: l’èuscara. El problema no ha estat ben bé la llengua, sinó l’ordre en el que estava escrita la data. Com ho faria un parlant de llengua romànica per escriure de forma abreujada tretze de maig de mil nou-cents setanta cinc?

13 / 05 / 1975

Com ho fa un basc en èuscara, llengua que no tan sols no és romànica sinó que ni tan sols és Indoeuropea?

1975 / 05 / 13

Va, posem per cas que els bascos, que tenen fama de ser tancats, rarots, parlar una llengua que no entén ningú i, si són de Bilbao, una mica exagerats, fossin els únics del món mundial en fer-ho així. Encara podríem arribar a comprendre que un agent de la Guàrdia Civil els multés per saltar-se una norma… diguéssim… mundial. Després seria cosa de fer pedagogia, es deixarien de posar multes d’aquest tipus, i ja està. Però el problema, no és aquest.

Com posa la data qualsevol parlant d’una llengua germànica, entre elles, l’anglès?

1975 / 05 / 13

Us prego que compareu detingudament la data en anglès amb la data en èuscara. Qui trobi diferències ha d’anar a l’oculista –hi veu malament- o al psiquiatra –veu coses que no existeixen. M’he de creure que els camioners estrangers amb llengües que posen la data a l’inrevés de com fem la majoria de romànics –els romanesos en són una excepció- són multats pel simple fet de dur la data malament?

És clar que no. I és que el problema no és la llengua, és la mentalitat. La rància mentalitat castellana que, massa vegades, es resumeix en el que Antonio Machado va copsar tant bé:

Castilla miserable, ayer dominadora,

envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.

¿Espera, duerme o sueña? ¿La sangre derramada

recuerda, cuando tuvo la fiebre de la espada?

Todo se mueve, fluye, discurre, corre o gira;

cambian la mar y el monte y el ojo que los mira.

¿Pasó? Sobre sus campos aún el fantasma yerra

de un pueblo que ponía a Dios sobre la guerra.

El poema sencer és molt recomanable, perquè Machado, en els dos primers versos d’aquest fragment, resumeix el problema que la mentalitat castellana té amb la resta de la península. Quan parlo de mentalitat castellana no parlo de Castella en el sentit geogràfic estricte, sinó en el cultural. És la mentalitat castellana la que parla quan parla el PP a Catalunya, és la mentalitat castellana la que parla quan La Razón despotrica de tot el que no dugui Ñ i no sigui rojigualda. És la mentalitat castellana, rància, ignorant i tancada com la dibuixava Machado, la que menysprea tot el que no sigui castellà, assimilant-ho a espanyol.

La reacció de l’agent de la Guàrdia Civil ha estat l’agressió enfront el que no coneixia. Ha decidit actuar amb menyspreu preventiu, per si de cas. És com aquells brètols que un es troba anant per les espanyes. Vas amb la teva gent parlant en català sense ficar-te amb ningú, i un energumen et demana –de fet t’exigeix- que parlis en castellà porque no sé si me estás insultando. D’aquests me n’he trobat dos. En cap dels dos casos, la comparació amb un turista anglès o alemany ha funcionat. No ho entenen. Per a ells no es normal que un español no hable español. A un que em va dir això li vaig respondre que tampoco ningún suizo habla suizo[1] i, com que malgrat dir-li en castellà tampoc em va entendre, va anar de poc que no em pega.

En el fons és un problema de cultura. Compte, el mateix problema de cultura té el català o el basc tancat de mires que no veu més enllà de les quatre barres o la ikurriña, que pretén que els nouvinguts entenguin el català de cop i per art de màgia i pensen que la resta del món té la desgràcia de no ser català. D’aquests brètols en tenim uns quants a casa nostra, però són pocs perquè ser perdedor, a la Història en majúscules, ensenya molt. Ensenya a veure que hi ha gent diferent, i molt diferent. Gent que entén les coses d’una altra manera. Conviure amb dos grans imperis com en el seu temps foren l’espanyol i el francès t’obliga a pactar. Perquè d’una cosa podeu estar segurs: això de pactar no surt políticament de dins. L’Imperi Britànic del segle XIX no pactava massa, com a molt ho feia amb el francès. Els nord-americans avui en dia tan sols pacten amb els xinesos i una mica amb els russos. Amb la resta, europeus inclosos, es limiten a ser persuasius.

Els catalans tenim el costum de desitjar un impossible: que la mentalitat castellana imperial deixi pas, per art d’encanteri, a una mentalitat oberta fruit de la il·lustració que a la Meseta no es va esdevenir mai del tot. Espanya ha restat al marge dels grans esdeveniments europeus dels últims dos-cents anys. Aquests dos segles han modelat Europa tal com la coneixem. Han provocat que França i Alemanya, enemics des de feia més de mil anys, fessin les paus després de dues Guerres Mundials. Han aconseguit que Gran Bretanya, secularment a la seva bola, s’integrés malgrat les reticències a un projecte polític i econòmic continental. Europa Occidental no ha estat en guerra des de 1945 i la mateixa Europa Occidental que viu en democràcia des de llavors. Això és inèdit al món sencer: cap lloc amb tants països i cultures diverses ha restat en pau, tant de temps, a l’Edat Contemporània. A Espanya li ha mancat el bagatge de dos segles, i el mateix historial democràtic i de pau. No demanem a Espanya el que Espanya no pot donar.

La multa al camioner basc és una de tantes anècdotes que ens confirmen el país en el que vivim. És un més dels símptomes que necessitem per saber que vivim en l’Estat equivocat. Que ningú pensi que tenir un Estat català propi seria cap panacea: també nosaltres tenim imbècils, també nosaltres tenim una subcultura tancada, de caseta i hortet mental. Però al menys, si fóssim independents, tan sols hauríem de suportar els imbècils indígenes. I ves què us he de dir… al final els agafes l’apreci que neix de la compassió de saber que, com a tota família, sempre hi ha un tòtil.

---

[1] Suïssa no té cap idioma que puguem reconèixer com a suïs, malgrat els dialectes del francès, alemany i italià que s’hi parlen són lleugerament diferents als de França, Itàlia o Alemanya. Però suïssa sí que té un idioma que no es parla enlloc més: el romanx, que actualment tan sols parla el 0,5 % de la població de Suïssa.

Once upon a long time ago, in a galaxy far, far away…

-

Doncs no, no fa ni molt de temps, ni està passant mol lluny[i], malgrat sembli tot plegat d’una altra galàxia. També podríem dir allò de:

Ben lluny d’aquí

a l’altra banda del món

és on viuen contents

els barrufets [ii]

I tampoc encertaríem perquè, malgrat es tracta d’uns quants homenets petits, ni són molts ni són de color blau, tot i que sí que es posen d’aquest color cada vegada que senten tres paraules: cinema en català.

Avui, un grapat de sales de cinema fan vaga. De fet sembla ser que són la majoria. No entrarem en detalls, els mitjans no deixen de parlar-ne. Tan sols direm que hi ha implicades les principals empreses exhibidores, entre elles el conspicu senyor Balañá: teatres, cinemes, places de toros… la seva cosa és l’espectacle. I l’últim espectacle que ha muntat és un sainet vodevilesc amb un argument senzill:

Uns generosos prohoms de la comunitat que amb penes, treballs i sacrificis vetllen pel gaudi i distracció de la població, són atacats per pèrfids governants que, brandant la seva ridícula legitimitat democràtica, volen imposar l’idioma de quatre indígenes malcarats, barruts i quadribarrats (sic).

La resta de la història ja la sabeu. Sorprèn que a Madrid no hagin mossegat gens… ai no! que no sorprèn! ben mirat es posaria de manifest que el castellà no està gens perseguit…

Els nostres generosos i heroics empresaris estan preocupats pel benestar dels seus treballadors. Diuen que si la meitat de les pel·lícules es fessin en català, haurien de tancar la meitat de les sales. Tant se val si els manquen arguments, ells s’agafen a aquesta idea com un nen al seu xumet. I amb la mateixa actitud infantil, no el deixen anar.

Que molts empresaris catalans es preocupen pel benestar dels seus treballadors quan se’ls demana respectar els drets lingüístics dels ciutadans no sorprèn. Ja ha passat en el cas de l’etiquetatge i prou feina encara tenim per aconseguir que molts cambrers entenguin el català –de parlar-lo, ni parlar-ne. Penso que es tracta d’una barreja entre mandra mental, por al desconegut i sentiment d’inferioritat, tot plegat ben barrejat amb la por – lògica per altra banda- que el negoci no vagi tant bé. Tot plegat no seria un problema, tot plegat seria ben normal com ho és a Suïssa, si des de bon començament haguéssim fet, entre tots, les coses bé.

Ara diuen que volen fer-ho, però poc a poc. Bé, fa uns 10 anys que la Generalitat els paga les còpies i el doblatge del magre 3% que es pot veure en català. No s’han mogut voluntàriament del 3%. Recordem Maragall: Vostès tenen un problema, i es diu 3%. Qui paga les cintes en castellà? Els empresaris i les distribuïdores, forma part del seu negoci. Això em fa pensar que el problema és que també volen que la Generalitat pagui la diferència fins arribar al 50%. I no. És que no som tant babaus.

Diuen que la gent deixarà d’anar al cinema. Però és que la gent ja està deixant d’anar al cinema. El cinema ja no és aquell lloc únic on jo anava de petit, aquell lloc enorme –com enyoro l’enormitat del cinema Urgell: 1.800 butaques! Com enyoro aquella foscor acollidora, aquell lloc realment màgic on les parelles anaven a fer petit ús d’un amor que encara havia de ser una mica discret en aquella Espanya recentment post-franquista. Aquell lloc davant de qual es congriava tota Barcelona quan hi havia grans estrenes com la de Superman, La Guerra de las Galaxias, Indiana Jones y el Arca Perdida. Un temps de cinema monolingüe, un temps, molt de temps, en que ningú els va demanar res. Un temps que podrien haver aprofitat però que varen perdre inútilment. Han trinxat els cinemes en multitud de sales d’estar, les més petites de les quals tenen 80 butaques. Han deixat entrar tot tipus de productes que fan soroll i mala olor. No controlen si la gent fa soroll, parla, crida o sona el mòbil. Són bruts. Recordo quan, de petit, qui feia soroll en un cinema era amonestat pel “piles” i, si calia, expulsat. Ara ja no hi ha “piles”, aquella gent amb aspecte intemporal que se sabia el cinema de memòria i a les fosques –recordeu, el cinema Urgell a les fosques, 1.800 butaques!- et duia màgicament fins al teu lloc.

No, no soc un nostàlgic, cada època té la seva cosa bona i he de dir que els nous sistemes de Home Cinema són la hòstia. Hi ha qui ho combina amb un projector amb el que aconsegueix una pantalla de 3 x 2 metres. Una sala de cinema per a tu solet, 24 hores al dia, 7 dies a la setmana si fa falta. La programació la decideixes tu. La companyia, també. Això està fent mal al cinema, però no perquè el Home Cinema sigui malvat en sí mateix, sinó perquè els empresaris no s’han molestat en progressar una mica: s’han limitat a aplicar el manual de la mercadotècnia del segle XX, sense veure que la seva competència ja no eren altres sales de cinema, sinó que la seva competència, ara, eren les sales d’estar de la casa de cadascú. I d’aquí quatre dies, el 3D també hi arribarà.

El problema dels exhibidors, en aquest país, és mental i té molts noms: mandra, desídia, por al canvi, fàstic per la seva pròpia clientela, enyor del gloriós passat de sessió doble, melangia insana per un temps ple de Ben-Hur i Lawrence d’Arabia en 70 mm, quan la cosa més semblant a un cinema que la gent tenia a casa eren les titelles dels més menuts…

Inqualificable és el dia que han triat. Avui és quan fan menys negoci. Per què no tanquen en dissabte? Per no molestar els espectadors, diuen. Els mateixos espectadors que, tal com s’ha sabut avui, manifesten en una enquesta que anirien al cinema a veure pel·lícules en català. Recordo quan, de petit, en aparèixer TV3, els grans deien que allò que …veure en JR parlar en català no seria el mateix. Que les pel·lícules en català sonarien ridícules. Vint-i-sis anys més tard, amb els meus trenta-quatre, ha plogut molt, moltes pel·lícules s’han doblat al català i ningú ha deixat de veure res, si era el millor que feien a la caixa tonta.

Els paràsits de la Versió Original Subtitulada són uns altres que aprofiten la ocasió per sortir a passejar: cinema en català? No! Versió original i jastà! No repetiré els arguments en contra del fanatisme de la VOS, ja ho vaig fer en el seu moment. Però quina casualitat que aquests fanàtics tan sols surtin en tromba quan es tracta d’incorporar el català als cinemes. A part d’això i com ja saben els que m’han llegit una mica, soc un defensor de la VOS en convivència amb el doblatge i que cadascú vegi el que li vingui més de gust.

Espero que la Generalitat no s’arrugui. No espero que els empresaris es facin grans, perquè malgrat ser infantil la seva actitud, ells ja són vells, massa vells, per un món ple de coses noves. Descansin en pau quan el Home Cinema els tanqui la última sala.

---

[i] Començament, en anglès, d’una de les sagues més famoses del cinema: Star Wars

[ii] Començament, en català, de la sèrie de dibuixos animats “Els Barrufets”, que feien quan jo era petit. Aquesta sintonia és la responsable de molts dels desperfectes mentals que pateixo actualment.

Per què combatem?

-

Arrel dels meus anteriors articles que parlen sobre l’església catòlica, algun dels meus amics m’ha preguntat, contrariat, per què soc tant bel·ligerant. La seva idea de l’església és la d’una institució que en el passat ha comès molts errors però que, avui en dia, ofereix un saldo humanístic netament positiu. Deixant de banda l’actitud que la jerarquia catòlica ha tingut envers dictadures de tots els colors durant en segle XX, deixant de banda el tancament ideològic davant els drames del nostre temps, la principal raó per la que considero el catolicisme –i per extensió qualsevol religió institucional- com a socialment nociu, és per la seva capacitat tòxica d’impedir la reflexió i el raonament.

Una mostra del que dic vaig poder-la llegir el 21 de Gener d’enguany al suplement catòlic que publica el diari ABC. És cert que Alfa y Omega –que és com es diu el pamflet en qüestió- no és un òrgan oficial de la Conferència Episcopal Española, però s’ajusta perfectament a la línia oficial i fa servir el mateix argumentari. Primer de tot, us convido a llegir l’article:

Dios, donde siempre

Por favor, no tengan prisa y vuelvan a mirar otra vez la foto de esta página: no cabe resumen mejor de la inmensa tragedia humana que azota Haití que la cara de ese padre con su hijita muerta en los brazos. Vuelvan a mirarla: es la expresión máxima de la desolación, del sufrimiento, de la impotencia; y, al mismo tiempo, de la dignidad.

El mundo entero, gracias a Dios, parece estar pendiente estos días de Haití, de lo que pasa en Haití, del cementerio en que se ha convertido Haití, de lo que sufren los supervivientes… ¿Durante cuántos días más va a seguir el mundo pendiente de Haití? Porque, si algo está claro, es que los haitianos llevaban mucho tiempo necesitando que el mundo estuviera pendiente de ellos -y quizá la tragedia hubiera podido ser menor- y van a seguir necesitando no días, sino años, que el mundo siga pendiente de ellos. Estado de emergencia, toque de queda, saqueos miserables, hedor, miles y miles de muertos enterrados en fosas comunes, millones de sin techo, prófugos, huérfanos, familias deshechas, una generación o dos prácticamente perdidas; no policía, no pan, no agua, no gasolina, no seguridad. Se diría que la palabra más definitoria sería No. Pero no es verdad. Es humano y comprensible el pesimismo, la desesperanza, la sensación de impotencia; pero lo que verdaderamente sirve para algo es la inmensa oleada de amor -repito, amor- que esta apocalíptica tragedia ha suscitado. Amor es algo más, bastante más que la hermosa solidaridad humana: tiene un plus de gratuidad, de ternura, de generosidad desbordante. Es lo más humano de los humanos.

Lo que más me ha interpelado, una vez más, frente a la tragedia ha sido el ritornello inquisidor: ¿dónde estaba Dios en Haití? Y me urge decir que Dios, en Haití, estaba y está donde está siempre: en la cruz de las víctimas, que purifica, salva y regenera, y que se convierte en esperanza, en vida eterna y en resurrección. En Haití, Dios está en los brazos y en el corazón de ese padre de la foto; y está en el corazón de cada madre que ha perdido a un hijo; y está en la sonrisa y en la mirada de cada niño que ha sido rescatado de entre los escombros; y está en la voz rota y emocionada del bombero que ha conseguido sacar, milagrosamente, de entre los cascotes apisonadores, el cuerpecillo tembloroso de un niño y que se lo quiere llevar a su casa con él, porque el niño se ha quedado sin padres; y que cuando lo cuenta ante un micrófono de televisión, no puede contener las lágrimas de emoción. ¡Ahí está Dios! Y está en el misionero que no quiere irse, y en la anciana carmelita que trabajó durante años en Haití y que, desde la vieja Europa, llora porque no puede estar allí. Dios, en Haití, está en la mujer embarazada a la que han logrado sacar de un edificio en ruinas, y en el primer bebé que ya ha nacido después del terremoto. Si quieren enterarse los que tanto preguntan ahora dónde está Dios, no tienen más que buscarle. Él no se esconde nunca. Y cuando pasan cosas como las que están pasando en Haití, menos.

No quiero que se me olvide que tanta maravillosa solidaridad y generosidad, de tanta gente, es muy de agradecer. Sinceramente. Quienes piensen que hay muchos que pretenden lavarse la conciencia con un poco de solidaridad -salvo quienes lo hacen con rueda de prensa previa-, se equivocan. La gente normal y corriente, la gente sencilla, quiere el bien y detesta el mal. Lo único que ocurre es que eso tiene que ser todos los días, no sólo cuando se nos estruja el corazón. Tiene que ser también cuando a millones de niños que tienen derecho a nacer no se les deja: eso todavía es peor que lo de Haití.

Lo que hagáis a uno es éstos, a Mí me lo hacéis.

Miguel Ángel Velasco

Us demano disculpes per fer-vos llegir coses tant desagradables com aquesta. El primer paràgraf al·ludeix a la fotografia que il·lustrava l’article i que jo he usat com a encapçalament. Després de llegir el que Miguel Ángel Velasco diu que li fa sentir la foto… es la expresión máxima de la desolación, del sufrimiento, de la impotencia; y, al mismo tiempo, de la dignidad, hem d’estar d’acord amb la desolació, el patiment i la impotència. Però quan un arriba a la dignitat, ja veu que Velasco comença a desbarrar. On és la dignitat en aquesta imatge? És necessari parlar de dignitat? Quan un pateix un desastre com el que ha patit aquest pare, la dignitat és la última cosa en la que pensa. Esmentar la dignitat és, en aquest cas, l’avantsala de la tergiversació posterior.

El segon paràgraf de Velasco el podria firmar qualsevol de nosaltres –excepció feta de l’agraïment a déu. Parla d’una sèrie de constants humanes i fa raonaments geopolítics superficials i epidèrmics però no per això menys certs.

El problema arriba al tercer paràgraf. Velasco empra la típica pregunta que fem els ateus i agnòstics davant d’aquest tipus de desastres. On és déu? Quan fem aquesta pregunta, nosaltres pensem en el déu omnipotent, omnipresent i omniscient del que sempre ens han parlar els cristians i, en general, els seguidors de qualsevol religió amb llibre. Nosaltres pensem, en la nostra humana limitació, que un déu així mai fa festa i sempre està de guàrdia. De fet, sent tot poderós poc esforç li hauria de costar. Però es veu que no. Segons Velasco i els que pensen com ells, déu no entra a treballar, no fitxa, fins després dels desastres:

En Haití, Dios está en los brazos y en el corazón de ese padre de la foto; y está en el corazón de cada madre que ha perdido a un hijo; y está en la sonrisa y en la mirada de cada niño que ha sido rescatado de entre los escombros; y está en la voz rota y emocionada del bombero que ha conseguido sacar, milagrosamente, de entre los cascotes apisonadores, el cuerpecillo tembloroso de un niño y que se lo quiere llevar a su casa con él, porque el niño se ha quedado sin padres; y que cuando lo cuenta ante un micrófono de televisión, no puede contener las lágrimas de emoción. ¡Ahí está Dios!

I on era déu fa 40 anys, quan Haití va començar a anar malament? On era fa 25 anys, quan l’últim dictador va fugir amb una fortuna feta d’espoliar l’Estat? On ha estat els últims anys, en els que aquest país ha batut reiteradament diversos rècords de misèria? Haití ha estat gairebé sempre un país pobre, però no tant miserable com els últims anys. Velasco arriba a un extrem d’indigència intel·lectual increïble quan diu:

Si quieren enterarse los que tanto preguntan ahora dónde está Dios, no tienen más que buscarle. Él no se esconde nunca. Y cuando pasan cosas como las que están pasando en Haití, menos.

No sé què pensareu vosaltres, però un servidor no veu a déu. I menys encara quan passen coses com aquesta. Cansen ja una mica les retorçades respostes cristianes davant de preguntes senzilles, respostes que potser podien convèncer a una colla de pagesos analfabets el segle XVIII, però ara ja no. Et surten amb coses com: ah! És que si no estem pitjor és perquè Déu vigila i, si no ho fes, estaríem 10 vegades pitjor! O bé argumenten: els camins de Déu són inescrutables, mai se sap a través de què o de qui actua. Insisteixo: és déu omnipresent, omnipotent i omniscient? Aquest déu és el que ha imposat a la humanitat la condemna hereditària del pecat original? L’esser humà pot ser moltes coses, de bones i de dolentes, però és molt estrany trobar un codi penal que faci hereditari l’acompliment d’una pena. Normalment els éssers humans no fem pagar al fill la pena del pare. El déu omnipresent, omnipotent i omniscient dels cristians, sí que ho fa. Per tant: atribuir a les misterioses forces de la natura –forces satàniques?- els desastres, per atribuir a déu la solidaritat humana, grinyola i fa grinyolar els mecanismes racionals de qualsevol persona mínimament instruïda. Segons ells, tot el que és dolent, no ve de déu i tot el que es bo, encara que ho facin els homes, sí que ve de déu. Sembla que déu usa la seva omnipotència per fer trampa, no?

Però Velasco encara pot anar més lluny baixant els graons cap al pou de la indigència moral:

La gente normal y corriente, la gente sencilla, quiere el bien y detesta el mal. Lo único que ocurre es que eso tiene que ser todos los días, no sólo cuando se nos estruja el corazón. Tiene que ser también cuando a millones de niños que tienen derecho a nacer no se les deja: eso todavía es peor que lo de Haití.

L’últim en sortir que apagui el llum, que tanqui amb clau i que la llenci al riu. Hi ha llocs on no hauríem d’entrar mai. Hi ha llocs dels que hauríem d’allunyar-nos. Són llocs fets de xantatge emocional, de tergiversació moral, llocs on la litúrgia de la por i no de l’amor campa lliurement. Aquest mateix senyor, poc abans, s’ha omplert la boca d’amor, i ara carrega el pes de la culpa, un cop més, sobre aquesta gent normal i corrent que, malgrat ser bona, està escarriada. Tornaré a recordar que el principal agent avortista és la pròpia mecànica biològica, donat que entre el 20 i el 25% dels avortaments són espontanis. Si déu existeix i és realment totpoderós, no cal que us digui a qui hauríem d’assenyalar amb el dit. Però dir que l’avortament és pitjor que el desastre d’Haití, és tenir el cor molt dur, la cara de ciment i una mala intenció impròpia de la fe que Velasco diu professar i defensar.

És contra això que combatem molts. És contra aquesta visió culposa de la vida, contra aquesta visió de l’home com a sac de fems que espera, eternament, el perdó d’un déu paranoic, psicòpata i esquizofrènic. Un ateu com jo pot arribar a conviure sense cap problema amb el déu del Nou Testament, el de l’evangeli ben entès, el déu de l’amor. Però combatré sempre que tingui ocasió el déu de l’Antic Testament, el de l’odi, la crueltat, la culpa i la venjança. El déu de Rouco, de Sistach i els seus acòlits.

Honraràs el pare i la mare? (Epíleg)

-

Quan vaig escriure els tres primers capítols de Honraràs el pare i la mare, no pensava pas que em trobaria amb uns pares que pensessin de manera propera al que jo argumentava. Encara menys em podia imaginar que ho fessin calcant pràcticament alguns arguments i sent, a més, pares adoptants.

A continuació transcric la carta que Marià Fernández, del Masnou, ha vist publicada avui a La Vanguàrdia:

Adopció a Haití

Sóc pare de tres fills: dos de biològics i un de burocràtic. No sé quin problema hi veu la gent quan dic que el meu fill petit és burocràtic si els altres són biològics. És millor ser biològic? La importància dels gens, quina és? El color dels ulls? La intel·ligència? Com és la boca?, la forma que té? I si us dic que no vam escollir el país d’adopció per afinitat sentimental? Sí, en canvi, pel cost econòmic, el temps i condicions d’estada a l’hora d’anar a buscarlo, l’agilitat i la seguretat de la tramitació (no velocitat!, vam estar tres anys).

A més, no vam adoptar perquè no té sentit portar més nens al món si n’hi ha tants que s’estan morint de gana; únicament ho vam fer perquè la meva dona patia molt durant l’embaràs, perquè jo com a pare volia compartir aquest embaràs igual que la mare, i volíem tenir el carnet de família nombrosa (no pels grans descomptes que ens fan…).

Us semblen plantejaments molt freds.

¿Us heu plantejat alguna vegada que els pares adoptants no som cap ONG, ni unes persones fantàstiques que busquen redimir de la baixa condició social i de vida els infants desemparats? No busquem medalles ni reconeixements de cap tipus; ni cap fet diferencial o alternatiu. Som només uns pares que volen un fill. I personalment ens resulta indiferent la procedència, la genètica i la forma. Per què no adoptem nens espanyols? Per dificultat de tramitació. Res més. Tenir un fill és un acte plenament egoista. Els tenim perquè volem que s’assemblin a nosaltres, o perquè hi hagi algú que aconsegueixi ser més feliç del que haguem pogut ser. És un acte mercantil: ser pare és donar per rebre. Uns esperen rebre amor dels fills, que els cuidin quan siguin grans, o esperen que triomfin a la vida; d’altres ens conformem amb la gran satisfacció que proporciona el fet de tenir un plat més a taula. No existeixen els pares altruistes.

Critico la gent que, com vosaltres, amb una portada com la del 22/I/2010, creieu que l’adopció és un acte de mendicitat i misèria, un acte de caritat i misericòrdia. Provoqueu sentiments d’hipocresia. Impulseu la gent a creure que actuen de manera altruista des d’una ONG, quan el que fan és reconfortar el seu ego per damunt de tot. Desitgen la misèria per actuar de benefactors.

Només vull transmetre el cansament que proporciona sentir constantment la molt bona acció humanitària que hem fet. A tota aquesta gent com vosaltres, us convido a reflexionar una mica més, apartats de tantes opinions personalistes i interessades, no escoltar la televisió ni la ràdio, o llegir menys diaris. Pensar en el què és un fill i què suposa. I pensar per vosaltres mateixos.

MARIÀ FERNÁNDEZ

El Masnou

 

No afegiré gaire més perquè en Marià ha estat clar i català: que no parli en el seu nom qui s’ompli la boca de generositat, altruisme i solidaritat. En Marià ho té molt clar: ells volien un fill burocràtic per raons eminentment pràctiques i el van anar a buscar allà on era més òptim fer-ho. I reconeix el seu egoisme. Jo afegiré que és un feliç egoisme perquè, conscient de sí mateix, possiblement sigui capaç de donar una educació coherent i humana al seu fill. En Marià i la seva dona s’han vist obligats a reflexionar i no s’han amagat rere excuses ni pretextos.

La foto que il·lustra aquest post és la que va aparèixer a la portada de La Vanguardia el dia 22 de Gener d’enguany, la mateixa que en Marià denuncia. Estic d’acord amb ell en que és una portada indecent –ell no fa servir aquestes paraules, però jo sí. El text de la foto diu:

Una nueva vida. La esperanza se dibuja en la cara del niño haitiano llegado a Holanda para su adopción

Si algú em digués que aquest és el titular de portada del proper Alfa y Omega, el setmanari nacional-catòlic del diari ABC, m’ho creuria.

No soc capaç de dir què es dibuixa al rostre del nen haitià, però no m’atreviria a dir que és esperança. Potser és tendresa, potser és por, potser és dubte, potser se sent confortat, potser se sent estranyat de veure una persona tant blanca i rossa parlant-li en un idioma que no entén –els haitians són francòfons, els holandesos parlen holandès.

Si la premsa en paper en general, i La Vanguardia en particular, comença a anar per aquest camí, un servidor deixarà de comprar el diari. Si compro el diari –sobretot, si compro un diari com La Vanguardia- és perquè, malgrat acceptar les inevitables servituds que sens dubte tot mitjà té, se suposa que ofereixen una mínima qualitat. No he associat mai el xantatge moral amb aquest diari ni amb la majoria de premsa seria del país. Quan un mira de ser un lector mínimament crític, ja està acostumat a desactivar els paranys que tota visió subjectiva té –i la d’un periodista no és menys subjectiva. Però el que un no espera és que li insultin la intel·ligència de manera tant lacrimògena. És impropi del mitjà, del seu editor, del redactor en cap i del seu director.

Com diu en Marià, aquesta visió no fa cap favor a ningú, ni tan sols al nen haitià de la fotografia, que creixerà enganyat, pensant que amb ell es va fer una gran obra de solidaritat mentre el món s’oblidava, al cap de poc temps, del que havia estat el seu país de naixement. Adopció? Si. Sinceritat? Una mica més, si no us fa res.

P.D: Gràcies a en Marià Fernández del Masnou. Malgrat no tinc manera de posar-me en contacte directe amb ell per demanar-li permís per a la publicació de la seva carta en aquest bloc, m’agradaria que entengués aquest post com el meu suport al seu punt de vista.

Fantasmada’22

-

En tot aquest pim-pam-pum de la cosa olímpica del senyor Hereu, va l’Honorable Conseller Josep Huguet i diu, amb cara de català emprenyat:

És una fantasmada de l’Hereu, que està destinada al fracàs

I després d’uns moments en els que sembla calmar-se, afegeix:

Això són les presses de l’Hereu, que veu que perd les eleccions

Poc després, un munt de polítics bufats han començat a dir el que diuen cada vegada que un polític parla com una persona normal: intolerable, ha de dimitir, no és propi d’un responsable de la seva talla, hauria de reflexionar, hauria de pensar abans de parlar, blablubli… patatim… patatam… i tantes collonades per l’estil com se us acudin. El periodisme polític té en comú amb el periodisme esportiu que les declaracions dels protagonistes no tenen cap mena d’interès. Però quan la tenen, la lien.

Veient el vídeo en el qual varen caçar en Josep Huguet, tinc ben clar que ell va dir el que va dir a consciència que hi havia una càmera a prop. Si us hi fixeu, la té al davant, la càmera no sembla amagada –és a l’alçada de l’espatlla d’algú o més alta i tot- i es mou de manera ostensible. A més, Huguet fa una pausa en la qual mira al seu voltant i és llavors quan deixa anar la cosa de les presses. Penso que ho va dir amb ganes i sabent que després hauria de dir el que va dir en descàrrec propi:

Com a Conseller responsable de turisme, dono i donaré suport a qualsevol iniciativa de qualsevol municipi català, que tingui la finalitat de donar resultats pel sector o com a objectiu el benefici de Catalunya, tal com he expressat reiteradament en les entrevistes oficials que he tingut amb els mitjans de comunicació. La meva opinió particular, extreta d’una conversa privada, sobre la viabilitat del projecte en concret, la seva oportunitat o les seves motivacions, no tenen la mínima transcendència en relació a l’acció del departament que represento. Per tant, la meva opinió personal, la meva versió oficial, ja l’he feta arribar a l’alcalde de Barcelona pels canals oficial i dono per tancada aquesta anècdota.

La posada en escena és ben diferent: al seu despatx, posat seriós però no cerimoniós, una mica avergonyit. Curiosament la declaració la realitza a un equip de la mateixa agència que el va caçar. Òbviament, després d’aquesta declaració, van tornar a ploure els llocs comuns habituals: hipòcrita, irresponsable, deslleial, dimissió, impropi d’un Conseller, blablubli… patatim… patatam…

En Josep Huguet va dir quelcom que molta gent pensa i ho va dir fent servir les mateixes paraules que qualsevol hauria dit. Però parlar com la gent normal pica a aquells que no saben fer-ho. També els pica que un Conseller, després, argumenti que a la seva feina fa el que ens veiem obligats a fer molts: menjar-nos marrons que ofenen la nostra professionalitat, assumint la seva defensa no per convicció sinó com a part de la feina.

Un Govern no és massa diferent a una gran empresa. A tota gran empresa, les coses es fan per tres motius: negoci, vanitat o egoisme[i]. Tan sols una de les raons és lícita. El negoci del Conseller Huguet és fomentar, entre altres coses, el Turisme. Quan un alcalde es despenja amb una idea lluminosa sense haver-la compartit amb ningú més, el Conseller fa dues coses:

-  La valora professionalment = fantasmada

-  Es posa la gorra institucional = donarem el suport que faci falta

Que aixequi la mà qui no hagi engegat mentalment a dida a cap dels seus superiors, durant la seva vida professional, mentre els obeïa disciplinadament. Les valoracions professionals que vosaltres no podeu expressar en veu alta no són personals, són professionals. Una opinió personal és aquella que diu: el meu superior té cap de síndria. Una opinió professional és aquella que diu: les decisions del meu superior són un error per a, b i c. Huguet ha dit fantasmada, però com a condensació d’una llarga explicació present en el sub-text de la conversa.

No em dona la sensació que la olímpica idea del nostre alcalde arribi enlloc. De moment no tenim res més que política de declaracions. L’ajuntament ni tan sols du la iniciativa. Ningú ha sortit dient que parlaran amb els aragonesos, que es reuniran amb els alcaldes o els consells comarcals de les comarques interessades. O que es muntarà un grup de treball per a no sé què. De moment tan sols tenim fum. El fum de fer bullir l’olla, una olla plena de no res.

Ara sembla que Trias anima la cosa insinuant que l’alcalde està malalt. Això ho deixarem per un proper post…

---

[i] Algú pot trobar a faltar la generositat o la Responsabilitat Social Corporativa. Jo això ho incloc dins de cadascun dels tres motius esmentats, ja que: la imatge del negoci millora si tracto bé la comunitat de la qual extrec el benefici. La meva vanitat se satisfà quan puc lluir les bones obres. El meu egoisme aflora quan ajudo a amics meus. Compte: amb tot això no vull dir que la RSC sigui un timo. El que vull dir és que les raons no són tan pures, castes i virginals com les grans empreses ens diuen.

Pepe Hucha: us faria res deixar-lo en pau?

-

Hi havia una vegada un club esportiu acostumat a patir. Heus aquí que, un dia, un heroi de la casa anomenat Pepe Hucha, tornant d’un infern judicial a l’altra banda del Mar Tirrè, feu oblidar als socis d’aquest club les antigues penes. Els dugué fins allà on no havia arribat mai cap club, a una frontera que ningú podria traspassar a no ser que la FIFA o la UEFA s’inventessin un nou campionat internacional.

Hi havia una vegada un club amb uns socis amb menys memòria que els peixos dels anuncis de La Faixa. Heus aquí que, un dia, l’heroi de la casa Pepe Hucha, dubtava si renovar o no el seu contracte: la presidència del club es renovava en poc temps i, per altra banda, ell no podria superar el sostre que els seus propis èxits havien fixat. Com Neruda, els millors poemes que escrigué com a entrenador foren els primers i, a partir d’aquí, la seva carrera tan sols faria baixada.

Hi havia una vegada un club amb uns socis molt mal educats i malcriats que cregueren que el seu heroi Pepe Hucha era de la seva propietat o, tal com diria qualsevol il·luminat cursi de ICV: patrimoni sentimental de tots els barcelonistes. Heus aquí que, fins i tot en un concert de Manel, van haver de ficar cullerada i pressionar al seu heroi Pepe Hucha, que gaudia d’una bona estona amb la seva família.

Socis i afeccionats malcriats, desmemoriats i egoistes: us importaria fer el fotut favor de deixar en pau d’una punyetera vegada a l’entrenador que ha situat el vostre club a una alçada a la que costarà molt que algun altre club arribi? Com que la vostra malaltissa dèria futbolera us incapacita per pensar amb el neurocòrtex i us condemna a pensar amb la pituïtària, no confio que entengueu que el respecte per l’esforç, la intel·ligència i la feina ben feta es demostra amb el silenci.

Ja us ho fareu: cremareu el vostre heroi i, molt merescudament, us engegarà a pastar fang, que és el que jo ja hauria fet. Però ell no és jo: ell té més paciència que un sant i més responsabilitat que tots vosaltres junts.

P.D: Si he posat Pepe Hucha en comptes del seu nom de veritat és per no contribuir a la cacofonia que es produeix cada vegada que algú cerca el seu nom a la xarxa i així, de passada, no contribuir a la incontinència formada al voltant seu.

Embolica que fa fort’22

-

Fa poc en Ricard Gomà, líder del Grup Municipal de ICV deia, en relació amb la última idea lluminosa de Jordi Hereu:

El olimpismo es un patrimonio sentimental de la gente de Barcelona. Este es un proyecto para generar complicidades ciudadanas.

Tenint en compte que és segon tinent d’alcalde de Barcelona no ens haurien d’estranyar aquestes opinions si no fos perquè ara diu:

La iniciativa crea contradicciones e interrogantes sobre su sostenibilidad y de modelo de país. Por eso no tenemos una posición cerrada.

Si està en castellà és perquè he hagut de recórrer a La Vanguardia per saber què pensa Ricard Gomà, ja que al seu propi blog no en diu res. Va tornar a insistir en la cosa del patrimoni sentimental dels barcelonins. També li va donar per, segons La Vanguardia, ironitzar amb la posició del PSC sobre la requalificació del Miniestadi del Barça, tot dient que és difícil entendre un Ajuntament que autoritza:

…la pérdida de 50.000 m2 de equipamiento –en referencia al Miniestadi- en una ciudad que quiere organizar unos juegos.

L’antecessora del senyor Gomà, la ínclita Imma Mayol, no va tenir massa problema en polir-se una munt de metres quadrats en forma de pisos d’alt estànding quan van fer la cosa aquella del Forum 2004, esperpent en què ICV va contribuir amb bona part del seu arsenal ideològic.

ICV de Barcelona no té una idea clara de què fer amb la olímpica parida del seu Alcalde –seu perquè el varen votar i formen part del seu equip de govern. Barregen naps i cols amb el Miniestadi, com si tot l’equipament pels Jocs l’haguéssim de posar al barri de Les Corts –els veïns del qual van sobrats d’equipaments esportius i distraccions futboleres. Però on definitivament patinen és a l’hora d’expressar els seus dubtes envers les… contradicciones e interrogantes sobre sobre su sostenibilidad y de modelo de país.

On són les contradiccions? L’alcalde Hereu vol fer uns Jocs d’Hivern centrats a Barcelona i eix als Pirineus. Volen dir que la contradicció està en que aquest mateix consistori s’ha dedicat a dir, des del 2004, que Barcelona ha de superar el model de creixement basat en l’organització de saraus? Ah… bé… per coherència haurien d’estar EN CONTRA de la olímpica idea. No veig la contradicció en aquest cas.

Interrogants? Quins? Els esports que s’hagin de celebrar en recintes coberts es poden fer a Barcelona –instal·lacions on organitzar esports in-door més aviat ens en sobren. I si alguns no hi caben els podem dur als Pirineus, juntament amb tot el que sigui out-door. No serà que l’interrogant és: per què punyeta hem de tocar el nas a Saragossa – Jaca sense preguntar abans? O per què ni tan sols es va parlar amb els Pirineus abans de tenir la lluminosa idea? Al cap i a la fi els senyors de ICV pensen que el territori que envolta la Gran Babilònia és un enorme jardí metropolità al servei de l’urbanita, en el qual el pagès i l’indígena han de formar part del decorat del parc temàtic –callant i somrient quan els turistes facin la foto, és clar. Amb posat costumista, òbviament. Pocs interrogants poden tenir quan la seva política és: recolzar primer, pensar després.

Sostenibilitat i model de país. Anem a veure… aquest cap de setmana passat he estat a la Cerdanya. Davant teníem l’enorme complex de Molina – Masella. Algú recorda que els senyors d’ICV s’hagin queixat mai del monumental complex d’esports d’hivern que tenim allà? Qui pensi que l’esquí alpí és una forma d’estar en contacte amb la natura té la mateixa concepció de la natura que els urbanites de ICV: no els agraden les carreteres però no els importen massa les estacions d’esquí alpí. Jo tampoc hi tinc res en contra, però és que jo no faig del pseudoecologisme el meu modus vivendi. Desconec que ICV tingui un model de país; amb prou feines tenen un model creïble de Barcelona o de qualsevol altra ciutat catalana.

No em sorprèn que no tinguin una posició tancada. De fet no la tenen en res. La seva posició és mirar d’on bufa el vent. Que els sembla que el vent bufarà a favor d’idees esportives? A favor. Que resulta que el dia següent el temporal canvia de direcció? Doncs comencen a tenir dubtes. Tot plegat demostra sòlids fonaments.

No m’agrada opinar de política perquè, en general, l’opinàtica que en aquest país es fa sobre el tema no m’interessa massa –amb molt honroses excepcions. Però amb aquesta com amb altres qüestions, he de fer una excepció perquè, encara que no ens agradi, el govern de la polis i la gestió de la res publica, són política. Una política que ens incumbeix a tots.

Hi ha dies…

-

Hi ha dies que els planetes es posen en fila, les constel·lacions dibuixen un cercle perfecte i, com deia en Serrat, “la vida te besa en la boca”. Hi ha dies que es desperten assolellats encara que plogui, dies sencers que sembla que un Gran Guionista hagi escrit pensant en tu.

Dues persones a qui aprecio més del que possiblement la meva timidesa em permet manifestar en públic m’han fet un regal preciós: una entrada pel concert de Joan Miquel Oliver i els Manel. Qui els conegui, ja sap de què parlo. Qui no els conegui, ja triga massa en saber-ho.

Més enllà de lletres inspirades, més enllà de música fluida i talent a cada nota, més enllà de jocs de veus i de paraules treballats que un ja coneix del disc o de la ràdio, hi ha quelcom impronunciable. Quelcom que, unit a un regal perquè si, perquè la vida a vegades és així, et posen en un estat molt especial. Aquells que hem après a ser prudents a còpia de cops massa durs, aquells que hem après a no demanar massa intensitat massa sovint, som uns yonquis d’aquests moments.

Demà serà un altre dia, i em llevaré mirant de no ensopegar amb la son, i m’acabaré de despertar a mig matí, i… i no serà un dia com aquest, potser serà millor, potser serà pitjor. Segur que serà diferent. No serà com aquest. I no cal que sigui com aquest, perquè de dies sublims també està feta la vida, dies en els que sembla que caminis per una escala d’aire que et porta a llocs que fa vergonya dir, perquè fa temps que l’ànima infantil que encara conserves no hi passa.

Però s’hi ha de passar. Sense quedar-s’hi, cert. Però hem de passar, de tant en tant, pels paradisos perduts.

Perquè els paradisos perduts et recorden que ens hem d’atrevir a dir allò que no podem quan hauríem, paradisos que et recorden que els passos s’han de fer sempre endavant, que els somriures mai s’han d’oferir enrere i que, malgrat canviï de casa, l’esperança mai es perd.

Senzillament, simplement… gràcies.

Pirineus’22

-

Joan Hereu i Boher ha tingut la idea de presentar-se als Jocs Olímpics d’Hivern de 2022. Com que necessita una ciutat que es presenti amb ell i resulta que és l’alcalde d’una capital mitjaneta del sud-oest d’Europa, ha decidit que s’hi presentarà amb aquesta ciutat: Barcelona. Com que Barcelona no té un clima especialment propici a l’esquí, ha decidit que aniria bé comptar amb els Pirineus catalans.

No s’han fet esperar les reaccions, de tot tipus i color, d’indígenes i forans. La Vanguardia ha tingut a bé recollir-ne algunes, que passo a comentar (a veure si aconsegueixo fer un article en el que no s’adormi ningú):

Poner el nombre de Barcelona tiene mucha fuerza, pero Jaca está en el Pirineo; si se pueden aliar las dos, seria ideal.

Pasqual Maragall

Ex President i Ex Alcalde de Barcelona

Doncs si, en Maragall té raó. Barcelona és una marca. Però també encerta quan recomana sumar esforços amb els veïns aragonesos. No hauria de costar tant. La raó no és deixar de trepitjar l’ull de poll d’Aragó; ans al contrari, del que es tracta és de poder oferir una candidatura sòlida i potent: Saragossa – Jaca s’ha presentat unes quantes vegades i sembla que no li han anat massa bé les coses, però tenen més muntanya i més neu que nosaltres. Barcelona té marca i els Pirineus catalans estan més ben equipats i tenen més estacions d’esquí.

Desgraciadament vivim en aquest país, no a Suïssa. Si fóssim suissos, sense deixar de defensar la casa de cadascú, ens posaríem d’acord en poc temps. Un dels grans problemes de posar-se d’acord seria el nom de la cosa: la candidatura aragonesa es diu “Zaragoza – Jaca”. La catalana, sembla que es diria “Barcelona – Pirineus”. Traiem-nos del cap un hipotètic “Barcelona – Zaragoza – Jaca – Pirineus” o variants amb tres noms. No anem enlloc. Tampoc li podem posar “Zaragoza – Barcelona” o al revés, perquè es pensaran que venem bitllets de l’AVE. “Jaca – Pirineus” no sona malament, però els pirenaic – catalans s’emprenyaran. Hi ha una cosa que ens uneix a catalans i aragonesos, a part de l’Ebre: els Pirineus. Però no tindrem aquesta sort ni els nostres polítics tindran aquest sentit comú.

La candidatura de Barcelona tiene el apoyo del Gobierno, igual que Zaragoza – Jaca. El COE decidirá cual es la candidatura nacional.

Jaime Lissavetzky

Secretario de Estado para el Deporte

Tanto monta, monta tanto. Me da igual, que igual me da. Però no, no ens enganyem. Al final, aquestes coses es decideixen a hòsties dialèctiques, a ganivetades protocol·làries i a veure qui té l’amic més gros al COE i al COI. Però és clar, aquest senyor no pot dir altra cosa.

Mentre escric aquestes paraules, Lissavetzky acaba de dir a la ràdio que aniria bé posar-se d’acord. Santes paraules. Santa paciència. Santa innocència.

La candidatura de Barcelona no tiene por qué perjudicar la de Madrid. Son organizaciones diferentes y ciudades diferentes.

Esperanza Aguirre

Presidenta de Madrid

A veure Espe: Saragossa també és una ciutat diferent amb una organització diferent. El que passa és que Madrid vol organitzar els d’estiu –entre nosaltres, els que molen- i nosaltres els d’hivern. A part d’això, gràcies per la delicadesa de no ficar-t’hi.

La iniciativa anunciada por Hereu es muy positiva y ha de servir para promocionar entre los jóvenes los deportes de hinvierno.

Juan Antonio Samaranch

Ex president del COI. Ex afiliat al Movimiento.

Juan Antonio Samaranch, a pinyó fix: A mi no em toqueu el nas que jo ja estic de tornada. El que passa és que avui, cap jove amb prou diners deixa de practicar esports d’hivern. Els que no ho fan segurament és perquè no poden, no perquè no els sembli popular. O no tenen temps, o no tenen diners. Samaranch fou Delegado Nacional de Deportes el 1967, un lloc a la jerarquia franquista força colorista i de perfil polític força baix.

CiU nunca estará en contra que Barcelona se marque metas, pero Hereu cree que la ciudad se gestiona a golpe de titular.

Xavier Trias

Grup Municipal CiU

Un sap que té un problema quan, havent votat esquerres tota la vida, li ve de gust que a Barcelona mani Trias i a Catalunya Recoder (em sap greu, Mas). El PSC d’avui no el coneix ni el meu pare, Progre Black Label i votant de tota la vida. I si Trias no deixa de parlar amb sentit comú, doncs encara més. A un li agradaria tenir un alcalde – alcalde, no un President de Consell d’Administració amb verborrea o un Director General amb tendències iconofíliques. Jo no estaré mai en contra d’un projecte com aquest. Però, com li passa a Xavier Trias, m’agradaria que no em tractessin com un empleat més del parc temàtic.

Hereu presenta su candidatura a las municipales con la propuesta olímpica, aunque desde el PP daremos nuestro apoyo.

Alberto Fernández Díaz

Grup Municipal PP

Aquest xicot és notari? La realitat la retrata bé. La seva interpretació posterior no acostumo a compartir-la, però retrata bé, si.

El olimpismo es un patrimonio sentimental de la gente de Barcelona. Este es un proyecto para generar complicidades ciudadanas.

Ricard Gomà

Grup Municipal ICV

ICV sempre ha tingut problemes per dir les coses pel seu nom. A més, són els únics que defensen l’existència d’una subespècie de Homo Sapiens Sapiens, que no és altre que Homo Ecologicus Barcelonensis. He de confessar que mai n’he vist cap, malgrat haver-los buscat. Ricard Gomà no m’ho sembla; jo crec que és un post-comunista amb mala consciència i poques idees bones, malgrat tenir-ne moltes d’originals. Potser els fills de la unió Saura – Mayol siguin els primers espècimens. O potser ho sigui la unió d’un comunista i una mestra d’escola, tot i que sospito que d’aquesta unió tan sols sorgeixen pedagogs de la línea Rosa Insensat.

L’olimpisme NO és un patrimoni sentimental dels barcelonins (que és el gentilici de la “gent de Barcelona”). L’olimpisme és un vernís amb el que tots varem quedar repintadets el 1992. Com que ja estem una mica escrostonats, acceptem que ens tornin a repintar amb una referència del producte pensada per l’hivern, però d’aquí a incorporar-ho al patrimoni sentimental, miri, no.

I d’això de les complicitats ciutadanes… com ho diria… abans de demanar-me que sigui còmplice seu, miri de solucionar:

- La brutícia als carrers

- La mala educació dels turistes

- L’incivisme de molts conciutadans

- El mal funcionament de molts serveis

- El passotisme de la Guàrdia Urbana

Ah! I no em tracti com si jo fos idiota. Potser ho soc, però em molesta que m’ho recordin.

 

La candidatura que Esquerra respaldará puede generar ilusiones, pero también denota falta de imaginación para afrontar el siglo XXI.

Jordi Portabella

Grupo municipal ERC

Espero que el senyor Portabella tingui el telèfon del senyor Trias i espero que d’aquí uns mesos el necessiti. Una mica més de seny va bé. No és que l’ERC de Barcelona em faci llençar coets, però tenint en compte la fauna consistorial, compro.

Portabella encerta quan troba manca d’imaginació. Des de fa 300 anys, Barcelona ha avançat a cop de grans projectes:

- Barcelona 1714: Felip V decideix remodelar el Barri de la Ribera amb una original estructura defensiva, després que l’artilleria francesa del seu tiet Lluís XIV deixi els terrenys a punt.

- Barcelona 1888: Exposició Universal que resulta ser un fracàs i ens deixa un munt d’edificis fets per a ser enderrocats al cap de pocs mesos. Anys ens ha costat aconseguir que no caiguessin.

- Barcelona 1929: Una altra Expo Universal, aquesta una mica més organitzada i amb força més èxit. L’herència és un Palau Nacional model Mona de Pasqua que també ens ha costat dècades i fortunes tenir com toca.

- Barcelona 1939 – 1975: cicle de reformes que ens deixa una ciutat de parets mitgeres, on l’especulació amb el totxo es practicava al crit de l’últim tonto i on tothom es va posar bé per a tenir poltrona al primer ajuntament democràtic.

- Barcelona 1992: Una bona idea. Una magnífica execució. El trampolí mundial de Barcelona. Una entesa irrepetible entre els ciutadans i els seus governants.

- Barcelona 2004: Veieu-lo tot, us divertireu…

Com comprendreu, no confio massa en la enèsima idea del nostre consistori.

Tant de bo el Secretari d’Estat d’Esports sigui mínimament escoltat i tots ens posem d’acord per a fer una candidatura Pirinenca. Els Pirineus aragonesos i catalans ho necessiten. Aragó i Catalunya necessiten fer alguna cosa en comú. Miraré de seguir el tema… si és que el tema acaba a algun lloc.