-
Madrid, Audiència Nacional, 28 de Setembre de 2009. En aquest òrgan de la judicatura espanyola es tracten delictes d’estupefaents i terrorisme, entre d’altres. Aquest matí, a la sala del jutge Javier Gómez Bermúdez, una dona vestida amb una burka, declara. El seu testimoni parla del seu germà, que es va immolar a Irak. Fou un home bomba. Un dels que, farcit d’explosius, mata a molta gent innocent i a molt poca gent no tant innocent impulsat per una barreja de fanatisme i desesperació. La dona ha declarat a cara descoberta. Però la notícia no és aquesta.[i]
Al magistrat de l’Audiència Nacional li va costar una llarga xerrada amb Fàtima Hssisni aconseguir que aquesta testifiqués a cara descoberta. Les reaccions de tots els colors –bé, de gairebé tots els colors- no s’han fet esperar. Bàsicament son les següents:
El que diu la pròpia interessada: Fátima diu que la reacció de la gent davant del fet que es negués a declarar a cara descoberta és fruit de la ignorància. Segons ella, a altres països d’Europa la gent no reacciona d’aquesta manera. No consta que hagi esmentat ni països ni casos concrets en aquests països.
El que diu el moviment feminista i pseudoprogre: aquest mai és homogeni, però es pot resumir dient que la burka, el xador i qualsevol altre tret cultural musulmà que diferenciï a la dona de l’home i que consisteixi en cobrir total o parcialment el seu cos i, en especial, les seves faccions, és una mostra de masclisme i de submissió de la dona a l’home.
Cap de les dues postures resisteix una crítica mínimament seriosa. Vegem per què, començant per la Declaració Universal dels Drets Humans de la ONU, que defensa, entre d’altres, els següents drets:
Article 2
Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.
A més, no es farà cap distinció basada en l’estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol altra limitació de sobirania.
És a dir, que no es pot negar a ningú la resta de drets que s’enumeren a la Declaració, com per exemple:
Article 7
Totes les persones són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a la mateixa protecció per la llei. Totes tenen dret a la mateixa protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una discriminació d’aquest tipus.
Cosa que vol dir que Fátima, a Espanya, gaudeix de les mateixes garanties legals que un espanyol però també està sotmesa a la seva legislació i ha d’acatar-la, ja que aquesta s’acull a, i acompleix amb, tots els punts de la Declaració. Com veurem, aquest fet serà essencial més endavant, però continuem amb els Drets:
Article 18
Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col·lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança.
Aquest dret protegeix el dret a la cultura, però també el dret a la ignorància. També serà important en l’argumentació que faré més endavant, com ho serà el següent:
Article 19
Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.
Que vol dir que ningú em pot molestar pel simple fet d’insistir en l’existència d’elefants voladors de color rosa, o qualsevol extravagància indemostrable, malgrat altres tinguin el dret a discrepar-hi, tot dient que els elefants que volen són verds. I seguim:
Article 26
1. Tota persona té dret a l’educació. L’educació ha de ser gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental ha de ser obligatòria. L’ensenyament tècnic i professional s’ha de posar a l’abast de tothom, i l’accés a l’ensenyament superior ha de ser igual per a tots d’acord amb els mèrits respectius.
2. L’educació ha de tendir al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l’enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; ha de promoure la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i ha de fomentar les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
3. El pare i la mare tenen dret preferent d’escollir el tipus d’educació que es dóna als seus fills.
L’últim punt de l’Article 26 és molt important (juntament amb l’Article 30, esmentat més endavant), pràcticament la base per la qual el feminisme recalcitrant no pot o no ha de tenir raó, com esperem poder argumentar, sense oblidar que:
Article 29
1. Tota persona té deures cap a la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat.
2. En l’exercici dels drets i les llibertats, tothom ha d’estar sotmès només a les limitacions establertes per la llei i únicament amb la finalitat d’assegurar el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres i de complir les justes exigències de la moral, de l’ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.
3. Aquests drets i aquestes llibertats mai no poden ser exercits en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides.
Veurem com és en això i en els aspectes que la legislació espanyola desenvolupa en aquest sentit, en el que el jutge es va basar per persuadir a Fátima a declarar a cara descoberta. Finalment:
Article 30
Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien.
Aquest últim gairebé no cal ser interpretat. De fet la majoria son diàfans, d’aquí a que estiguin resistint el pas del temps –foren redactats el 1948- i vencin les diferències culturals i religioses, ja que són un marc a l’hora senzill i definitori, a l’hora obert a la interpretació cultural i moral que són a la base dels sistemes legals de cada estat.
Abans de començar a argumentar el meu raonament en base als Drets Humans, he de fer un aclariment: la Declaració no és una fórmula màgica, un abracadabra que converteixi a tothom en lliure, perquè ningú pot ser alliberat si no vol. No hi ha presó més ben vigilada que la pròpia consciencia i els prejudicis que hi habiten.
Iniciem l’argumentació:
L’Article 2 implica tothom. Per tant, Fátima, jutge, i pseudoprogressia tota, ningú s’escapa de les garanties establertes als Drets. Tothom hi està tant protegit com obligat.
L’Article 7 obliga al jutge. Ha de sotmetre a Fátima al mateix codi legal que a la resta de la població d’Espanya, sigui aquesta o no espanyola, se’n senti o no, en sigui resident legal, il·legal o turista. Però a més la Constitució Espanyola l’hi obliga segons el seu Article 9 (entre molts altres).
L’Article 18 dóna llibertat a Fátima: sobretot per l’últim fragment, on diu que té dret a …manifestar la seva religió o creença per mitjà de l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança. En aquest cas, entra dins de l’estricta observança decidir que ella vol portar la burka. Perquè ella diu que la porta perquè vol, diu que ningú la obliga i nosaltres, d’entrada, l’hem de creure.
L’Article 19 protegeix Fátima: Per estrany o abominable que ens sembli, nosaltres NO tenim el dret d’oposar-nos a aquest dret, encara que pensem que va en contra de la pròpia Fátima. En aquest aspecte la Declaració és molt interessant, ja que al proclamar una sèrie de Drets en positiu, està limitant la capacitat per oposar-s’hi.
L’article 26 legitima Fátima: i de fet legitima la seva cultura, ja que deixa llibertat a cada país en decidir què és més adequat ensenyar als infants i què no ho és tant. Sobretot deixa aquesta responsabilitat al pare i a la mare. No podem dubtar que, a la seva infància, Fátima segurament rebé una educació religiosa musulmana amb tot el codi conductual que això comporta. Doncs bé: la Declaració ens obliga a respectar-la. Podem argumentar-li, amb raons, que està equivocada, però recordem que la pròpia Declaració protegeix el seu dret a pensar el que vulgui, fins i tot el seu dret a ser ignorant. El dia que el dret a ser ignorant sigui proscrit, en aquest país les presons no seran prou grans i el govern serà un gran jutjat.
L’Article 29 obliga Fátima: l’obliga a sotmetre’s a la legislació espanyola. Les nostres lleis estableixen que tot testimoni sota jurament ha de declarar a cara descoberta. Això és així per permetre a l’acusat saber qui l’acusa, una de les principals garanties processals juntament amb el dret de saber de què se l’acusa: tan sols així és possible defensar-se. En casos excepcionals el jutge pot decidir que revelar la identitat del testimoni posa en perill la seva integritat física i/o psicològica i que, per tant, el més adequat és que declari amb la cara o les faccions cobertes o distorsionades[ii]. Sembla que ni la testimoni ho va demanar, ni el jutge va creure necessari ocultar les seves faccions. Per tant, Fátima va haver de declarar a cara descoberta[iii] si no es volia enfrontar a una acusació i provable condemna per desacatament. I no fer cas a un jutge de l’Audiència Nacional no és quelcom que vingui massa de gust a ningú.
És aquest mateix article el que resta a Fátima la raó. No l’han fet declarar a cara descoberta per ignorància, sinó per garantir els drets dels acusats acomplint la legislació espanyola. Així de senzill, així de simple. Poden no agradar-nos les lleis, però no podem no acatar-les.
L’Article 30 ens implica, obliga i limita a tots: sobre tot a qualsevol col·lectiu que, invocant un dret superior del tipus que sigui –i l’emancipació de la dona als països musulmans és aquest dret superior invocat- que vulgui protegir a Fátima de sí mateixa i de la seva pròpia cultura. Senzillament, ni jo, ni tu, ni ningú té el dret a dir-li a Fátima que es tregui la burka, a no ser que la llei la obligui en casos concrets com aquest. Però és que tampoc tenim dret a obligar a ningú a anar vestit pel carrer d’una determinada manera. Jo em puc vestir de pallasso, de dona, d’escafandrista, de nan del bosc o de teletubbie: ningú em pot obligar a canviar la meva forma de vestir. Altra cosa és si, anant contra les convencions socials majoritàries, resulta que la gent es riu de mi. Aquest tan sols serà el meu problema i sembla ser que Fátima està determinada a assumir aquest problema. És ben lliure de fer-ho.
Què hi ha més enllà de lleis i Drets?
La realitat la defineixen moltes més coses que un grapat de normes escrites, però que hi hagi més elements a considerar per a comprendre la realitat, no treu valor a la norma i afegeix més valor a la feina del jutge. En aquest cas, ni Fátima ni el moviment feminista, o progressista, o alternatiu (costa trobar un comú denominador) tenen raó. Qui en té? És que a vegades ningú la té. A vegades, senzillament, la vida és així. Però com que no ens agrada gens que la vida sigui ambigua ens sentim incòmodes. La llibertat és incòmoda.
La veritat és que la vida és en sí ambigua, a no ser que ens refugiem en un credo inflexible, sigui del color que sigui. En tal cas no reduirem l’entropia o desordre de la realitat, però ens imposarem un marc referencial estricte de manera que el nostre comportament tingui un màxim d’ordre. Aquest marc té tants noms com cultures o ideologies: catolicisme, protestantisme, cristianisme ortodox, sionisme, islamisme, feminisme, comunisme, liberalisme… com més intransigents i integristes decidim ser, més conflicte generarem amb qui pensi diferent. Quan un grup integrista i intransigent assoleix el poder, limitarà brutalment la llibertat de qui no pensa com ell. Exemples a la història d’Europa no ens n’han mancat, de manera que no cal anar a cercar incòmodes realitats disfuncionals entre els veïns.
Més enllà de drets i normes hi ha el que la societat considera com a comú o majoritari, que també podem anomenar normal. En una societat democràtica les diferents circumstàncies considerades normals tendiran a augmentar, tendirà a augmentar també el marge de tolerància de la majoria dels integrants d’aquesta societat, però també augmentarà la resistència dels elements intransigents. Tinguem en compte, per exemple, la societat espanyola. Als anys vuitanta hi havia una sèrie de temes que no eren polèmics: l’homosexualitat, l’abortament o la immigració. És que no existien? És clar que si. Però la homosexualitat era considerada per una majoria com quelcom anormal, cosa que també pensaven els més integristes. L’avortament era il·legal, de manera que els integristes tampoc tenien de què queixar-se. I la immigració encara oferia un balanç negatiu, és a dir, encara marxava més gent de la que entrava i, per tant, els integristes racistes tenien pocs motius. La societat era més injusta, però també més ordenada.
Per què ara l’església catòlica planta cara ferotgement als drets dels homosexuals i de les dones que volen avortar? Doncs perquè un cop inclosos dins una llei que els dona drets, aquesta llei els permet existir socialment. I la única manera de ser acceptat és existir a ulls de la societat. Fixem-nos que l’església catòlica no defensa de manera apassionada els seus drets, sinó que mira de negar drets a altra gent: això forma part del característic comportament integrista i intransigent. L’església catòlica és ara més intransigent que als anys vuitanta? No, segurament sigui més aperturista, ja que la jerarquia catòlica més franquista ja és morta. Però és que ara ja no senten que la societat es mogui segons el seu ordre moral: la seva reacció retrògrada és un símptoma de manca de cintura, de manca d’agilitat per adaptar-se als signes dels temps i, sobre tot, d’acceptar les regles laiques del joc, que emanen totes de la Declaració Universal dels Drets Humans. El mateix els ha passat als racistes: han estat tranquils molt de temps, tenien poques minories amb qui ficar-se, el seu racisme consistia més en bordar que en mossegar… fins que van començar a entrar immigrants, desenes de milers, centenars de milers, milions. La nostra societat és ara més racista? No, segurament ho és menys, ja que mica en mica ens han anat educant en el respecte a la diferència. El que passa és que ara hi ha milions de diferents i el problema ja no és teòric, sinó pràctic. Els gossos que abans tan sols bordaven, ara tenen a qui mossegar. I mosseguen. I surten a les noticies.
Properament tornarem a parlar de llibertat, tolerància i límits, però ara ho deixo que aquest post ja és massa llarg.
No ens podem deixar enganyar per aquells que, simplificant la realitat, miren d’acomodar-la a la seva simple manera de pensar. No ens podem deixar endur per la comoditat facilista que ens dóna pensar a partir d’eslògans breus i funcionals. La llibertat demana molt de qui l’exerceix. La llibertat no és còmoda, els seus fruits dolços demanen paciència. Però els fruits de la intransigència i l’integrisme, els fruits del pensament únic i l’absolutisme, són encara més amargs. No oblidem d’on venim.
[i] Les dades sobre el cas contingudes en aquest post han estat extretes del diari La Vanguardia del dia 29 de Setembre de 2009, pàgina 28, secció de
Tendencias. Altres mitjans de comunicació, com per exemple Catalunya Ràdio o l’edició digital del diari ADN, no han diferit significativament en la narració dels fets que, per tant, considerem certa.
[ii] I en aquest cas el jutge establirà de quina manera ha de ser amagada la identitat del testimoni: en cap cas aquest podrà decidir de quina manera fer-ho.
[iii] Però no en presència de càmeres ni de cara al públic, ja que el dret a la pròpia identitat, en aquest cas, sí que la protegeix. Per tant: l’han vista els jutges, els advocats i la resta de personal del jutjat, l’han hagut de veure els acusats, però en teoria sembla ser que ningú més ha vist la seva cara.