Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

-

Manuel Pousa és un capellà que treballa a la parròquia de la Santíssima Trinitat, al districte barceloní de Nou Barris. Fa trenta anys que s’ocupa dels problemes de la gent, gent que mira de tirar endavant com tots però que, a diferència de molts, tenen més problemes. El Pare Manel viu en un món que molts de nosaltres desconeixem, que tan sols hem vist per la tele, que no ens podem arribar a imaginar del tot. El Pare Manel és a punt de ser excomunicat per l’Església Catòlica per haver pagat dos avortaments i explicar-ho en un llibre.

El llibre en què el Pare Manel explica els fets és la seva biografia, titulada Pare Manel, més a prop de la terra que del cel, editada per Angle Editorial. Escrita pel periodista Francesc Buxeda, la notícia de la seva possible -i provable- excomunió ha fet que s’esgotés la primera edició i que de la impremta ja n’estigui sortint la segona. Tot el problema rau en el següent fragment:

Nosaltres al barri treballem amb nanes adolescents embarassades. Teníem dos casos, el d’una nena de 14 anys, embarassada de la seva primera relació; el xicot no hi era, va desaparèixer. L’altre cas, una nena de 15 anys, tres quarts del mateix. Les dues tenien famílies molt des-estructurades. L’Anna, l’educadora que les tractava, em va dir que volien avortar i em va consultar què havíem de fer. Clar, tot això no s’explicava a l’entrevista, només es deia que jo havia pagat els avortaments. Tampoc no s’hi recordava la imatge que jo tinc al cap d’haver enterrat una nena que va fer-se un avortament casolà i que va morir dessagnada. Jo no vaig recomanar mai a aquestes dues nenes que avortessin, els vaig donar la opció de donar el seu fill en adopció o d’ajudar-les fins que el nano tingués 18 anys, però a l’Anna, que a més és psicòloga, li van jurar que avortarien igualment, i quan em va assegurar que ho farien, en l’últim moment vaig decidir pagar, i vam fer l’avortament com calia, dins de les setmanes corresponents. Van avortar perquè la vida és així, no podem resoldre els problemes de la gent aplicant els esquemes d’una colla de cap-quadrats. Jo no estic a favor de l’avortament.

L’he extret del programa el Suplement de Catalunya Ràdio d’aquest diumenge 20 de Març. Recomano escoltar l’entrevista que Tatiana Sisquella fa a Francesc Buxeda que comença amb la locució del fragment transcrit al minut 40 de la tercera hora del programa. Si desgranem aquest fragment veurem que:

- La situació que s’hi descriu és -tristament- habitual a l’entorn de la parròquia.

- El Pare Manel mira d’ajudar a les dues joves d’una manera humana i cristiana a l’hora.

- Els ofereix donar el fill en adopció o ajudar-les fins que les criatures siguin majors d’edat.

- Només quan s’assabenta que elles pensen avortar peti qui peti, decideix pagar-los l’avortament. El Pare Manel havia vist morir dessagnada una noia a causa d’un avortament casolà.

- Enfrontat a la crua realitat, el Pare Manel opta pel mal menor i les ajuda a avortar dins dels terminis legalment establerts.

Podia actuar d’una altra manera? Sí, podia. Podia haver-se girat d’esquena decidint que si aquelles noies volien arriscar la vida en sengles avortaments casolans era problema seu, no d’un capellà. Al cap i a la fi ell ja els havia ofert les sortides catòlicament acceptables i eren elles qui les havien rebutjades. Si hagués fet això no hagués tingut cap problema ni amb la llei humana ni amb la llei divina. Però si hagués fet això el Pare Manel hagués tingut un greu problema moral amb sí mateix, amb el més greu jutge que tots tenim: la consciència.

Pel que sembla l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana no atén aquesta mena de subtileses. Segons la jerarquia eclesiàstica el Pare Manel no hauria d’haver creuat la línia. Segons aquesta jerarquia, més val arriscar la vida de dues noies joves que transgredir unes normes humanes, perquè per molt divines que siguin les lleis eclesials són lleis escrites per homes. I aquests homes varen decidir, fa molt de temps, que:

Artículo 1398

Quien procura el aborto, si éste se produce, incurre en excomunión latae sententiae.

No cerqueu al Codi de Dret Canònic circumstàncies atenuants o eximents, és un codi legal medieval. És en aquest codi medieval que l’arquebisbat de Barcelona s’agafa quan el dia 15 de Març emet la següent nota:

NOTA DE L’ARQUEBISBAT DE BARCELONA

El Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, el Bisbe auxiliar i Vicari General, Dr. Sebastià Taltavull, i el Canceller Secretari General de l’Arquebisbat, Mn. Sergi Gordo, s’han reunit ahir amb Mn. Manuel Pousa i Engroñat, arrel d’unes declaracions d’aquest sacerdot respecte d’un avortament publicades en un llibre sobre la seva persona.

Donat que en el Codi de Dret Canònic el fet de cooperar en un avortament comporta en virtut del mateix dret la pena d’excomunió latae sententiae, el mateix Codi estableix que s’han de realitzar unes diligències per tal de verificar la realitat dels fets, i, per tant, es procedeix a fer aquest procediment administratiu.

Aquestes diligències preceptuades per la normativa canònica, no impedeixen reconèixer el treball social que des de fa molts anys està realitzant aquest sacerdot al servei dels grups més necessitats de la nostra societat.

No cerqueu aquesta nota al web de l’Arquebisbat, o bé ha estat eliminada, o bé mai la varen publicar en web, tan sols hi trobareu la del dia 8 en la que diuen que s’ho estan mirant.

Primer de tot, què vol dir el llatinisme latae sententiae? Literalment significa que la comissió del fet implica la condemna automàtica. No cal que ningú se n’assabenti. És de suposar que si ningú se n’assabenta és una pena que tan sols pot aplicar Déu Nostre Senyor al més enllà. Pensareu que una norma així és absurda, però hem de tenir en compte el significat que l’excomunió té per a un creient i, encara més, per a un capellà. L’excomunió el separa de la comunitat cristiana i, en el cas del clergue, l’inhabilita per administrar els Sants Sacraments. Als que no som creients aquesta pena ens pot fer riure, però a l’Edat Mitjana era molt greu, sovint implicava l’ostracisme de l’excomunicat i, en el cas que l’excomunicat fos un rei, la guerra contra el seu reialme. Si qui la rebia era un vertader creient, la pena equivalia a creure que l’esperava la mort i el càstig eterns.

El més insultant d’aquesta nota és el cinisme del tercer paràgraf, on tenen la barra de reconèixer el treball social. Si tant el reconeixen, per què no es varen limitar a mirar cap a una altra banda? No els va costar pas fer-ho durant dècades quan altres capellans abusaven de molts nens i quan sanguinàries dictadures terroritzaven i massacraven llurs pobles.

El mateix Pare Manel parla de cap-quadrats i de com són incapaços d’entendre la realitat fent servir els seus esquemes. Els capellans de les parròquies a peu de barri veuen com és la realitat, veuen com de fútil és el món perfecte en què viu la jerarquia, veuen que la lletra i el seu esperit no poden ser la mateixa cosa, veuen que la vida és plena de matisos i que la seva riquesa infinita no entra en uns esquemes tant tancats. Fan bé la seva feina malgrat la jerarquia i sovint a desgrat seu, no gràcies a ella. Em recorden els soldats de la Primer Guerra Mundial: onada humana rere onada humana es llençaven cap a les trinxeres enemigues. Onada rere onada queien com a mosques mentre els seus generals, a la rereguarda, traçaven plans sobre mapes nets i impersonals, sense adonar-se d’una carnisseria que ells només veien en forma de fredes -però esgarrifoses- xifres, sense patir el fred, la gana, la humitat, el fang, les malalties ni les bales enemigues. Cinisme.

El Vaticà fa el mateix. Mitjançant el seu generalat, els seus bisbes i arquebisbes, dóna als capellans de base unes eines dogmàtiques amb les que aquests aviat veuen que no poden treballar. Si hi treballen, les seves pròpies comunitats se’ls giren d’esquena. Si les apliquen de manera imaginativa han de ser discrets i mirar que no es noti o s’exposen a la fiscalització d’altres capellans, aquests més nets, polits, clenxinats i de sotana diària, que brandant el Codi Canònic els faran la vida impossible sense atendre a raons ni circumstàncies. Per què creieu que una de les primeres coses que fa un capellà en posar-se al peu de la parròquia és treure’s la sotana? Per què creieu que n’hi ha que viuen sense respectar el celibat? Per què creieu que molts bandegen el dogma vaticà i abracen una lectura oberta i humana dels Evangelis que els acosta als protestants? Perquè l’exemple de Jesús, per a ells, és així més autèntic i més proper. I la gent ho sap, i estima els capellans que s’acosten a ells i amb ells comparteixen penes, treballs i alegries. En aquest exemple de Jesús aquests capellans sempre hi trobaran ateus com jo. Perquè posen l’ésser humà al centre i aquest centre ens és comú.

El cas del Pare Manel no és aïllat, no és únic. Tingué molt ressò el dels anomenats curas de Entrevías, una barriada deprimida de l’extraradi de Madrid. Enfrontats a Rouco Varela i els seus acòlits, la jerarquia va intentar treure’ls la parròquia. Entre altres coses, aquests capellans administraven l’Eucaristia amb galetes o rosquillas, no sempre oficiaven amb la roba adequada i sovint les seves absolucions eren col·lectives. Per aquests i altres motius l’Arquebisbat de Madrid va decidir apartar-los del ministeri a causa de graves errores en la liturgia. La reacció dels parroquians fou tant contundent que Rouco i companyia varen haver de fer-se enrere. Com aquests hi ha molts més casos.

Hi ha qui diu que no ens hauríem de ficar amb l’Església i les seves coses, que al cap i a la fi es tracta d’un club privat i que qui en forma part n’ha de respectar les seves normes. Hi estaria d’acord si aquest club privat no tingués el poder que té i no pretengués controlar la vida d’aquells que no en formem part ni en tenim ganes. Hi estaria d’acord si tots aquests alienats amb trets psicopàtics -altra cosa no són els jerarques- no es dediquessin a dir a la gent el que ha de fer sense tenir-ne ni la més remota idea.

Comença a fer mandra escriure sobre una jerarquia eclesiàstica que ho posa tant fàcil. Comença a fer mandra posar en evidència a qui s’hi posa tot solet, però si ho continuo fent és perquè amb una mica d’esforç per part de tots, aquesta Església tant corcada no pot trigar massa temps a caure. Una església que no excomunica els seus pederastes i pedòfils, una església que se sent còmode al costat de dictadors, torturadors i genocides mentre pretén excomunicar un capellà del poble que tria el mal menor, que tria no arriscar la vida de dues noies joves, no mereix el suport popular. La resta, els no creients, no ens mereixem que gent així fiqui el nas a les nostres vides. És per això que els hem de combatre.