Etiquetes

, , , , , , , , ,

-

El programa del passat diumenge de 30 minuts de TV3 versava sobre les hipoteques i els seus drames. Parlava de l’aparentment injusta realitat que hi ha rere el fet que, després d’embargar-li casa seva, el morós encara deu una suma de diners que el tindrà amb l’aigua al coll la resta de la seva vida.

Una dramàtica conclusió a la que vaig arribar poc després de veure el programa és que l’actual situació és justa si la considerem com a societat, malgrat la seva aparent injustícia a peu de carrer. El nostre sistema està malalt i d’aquí ens venen tots els mals com a societat, el problema és que ho paga qui, en molts casos, menys en té la culpa. Però hem de saber distingir bé entre culpa i responsabilitat; perquè podem no tenir la culpa però ser-ne igualment responsables. La idea és molt simple: de culpables n’hi ha molt pocs, de responsables en som una mica tots, malgrat de maneres molt diferents. Pel cas hipotecari posaré exemples de culpables i de responsables sense ànim exhaustiu:

Culpables: durant la crisi els bancs volgueren fer negoci sense fer cas de les conseqüències futures perquè el preu del diner estava tan baix que mateix volum d’operacions donava molts menys beneficis. Els directors de les oficines bancàries treballaven amb uns objectius irreals que aconseguiren, tanmateix, realitzar. No es limitaren a concedir préstecs i hipoteques a qui en demanava, per molt precàries que fossin les seves garanties; varen anar molt més enllà, venent productes amb un risc real a qui no s’ho podia permetre, a qui ni tan sols els ho havia demanat. Els bancs, en aquest sentit, ens varen timar. Estrictament no feren res fora de la llei, però ens fallaren com a part de l’engranatge fent que els seus departaments d’avaluació de riscos treballessin amb paràmetres massa laxos i fins i tot miressin cap a un altra banda quan els convenia.

Responsables: molts ciutadans volgueren aprofitar-se de la situació. De manera conscient perquè pensaren que tot aquell qui no pugés al carro del totxo era burro. Alguns d’aquests van saltar del carro a temps i no els ha agafat la crisi. L’únic que han tingut és sort, no coneixement, malgrat els infeliços es vanten del seu bon ull. Els més inconscients són la font dels casos més dramàtics: gent amb una idea molt primitiva dels diners es va deixar aconsellar per directors d’entitats bancàries sense escrúpols que havien de vendre productes –una hipoteca és un producte bancari- a qui tingués una nòmina, per precària i escassa que fos. L’ambient de disbauxa va fer la resta.

Res de nou

Hem pagat molt car, com a societat, oblidar que no hi ha duros a quatre pessetes. Grecs, irlandesos, islandesos i portuguesos ho pagaran encara més car. Nosaltres podem constatar que no hem estat arrasats, cosa que no és un consol sinó un fet pragmàtic. Les coses, al nostre país, són normals ara; hi ha dificultats per aconseguir un crèdit i és que el crèdit mai havia estat fàcil al segle XX. Mai abans la banca ens havia venut duros a quatre pessetes i, si ho havia fet, n’havíem dit estafa. Hem de restar indiferents al patiment de qui ho ha perdut tot i a sobre haurà de pagar fins el dia del Judici Final? No, però tampoc ens podem abandonar al sentimentalisme.

Al documental de 30 minuts hi havia tres grans perfils de perjudicats:

Inconscients: Aquells que s’hi varen ficar sense tenir la més remota idea de què era una hipoteca. Aquí hi trobem a molts immigrants.

Imprudents: Aquells que sí que ho sabien però varen pensar que a ells mai els passaria res. Confiaren cegament en la sort. La majoria són d’aquí.

Arriscats: Aquells que coneixien els riscos, entenien que hi havia una possibilitat que les coses sortissin malament i tot i així s’hi varen ficar. També són d’aquí.

La majoria dels exemples que el reportatge mostrava encaixen al primer perfil. La mostra més gran d’inòpia és la família subsahariana de Vic. El pare de família duia aquí més de sis anys però no parlava ni català ni castellà. La seva dona, embarassada, tampoc. Informats del desnonament, no feren res per trobar un altre lloc on viure. Un altre cas colpidor era el del jove equatorià que contragué una hipoteca amb una quota de 1.400 euros cobrant un sou de 1.800, embarcant als seus germans com avaladors. No calen massa més paraules.

Hi havia un parell d’imprudents. Gent que argumenta que l’únic que volien era millorar les seves condicions de vida, que hi tenien dret, que havien fet el mateix que la resta però havien tingut mala sort. Ara diuen que no és just que s’executi allò que varen firmar.

Un sol cas el podem considerar com arriscat: una família que va hipotecar la casa per ampliar el negoci familiar –una petita flota de camions- poc abans de l’arribada de la crisi. Després de perdre els nous camions i estar a punt de perdre la casa aquesta família ha instat un concurs de creditors per negociar amb els bancs una forma de pagament sostenible. Són els únics que no es neguen a pagar el que deuen, el que demanen és arribar a un acord per poder-ho fer.

Quin dels tres perfils inspira més compassió? El primer, sens dubte, seguit del segon. Ens commou que un congènere pateixi, ens apiadem més de qui sembla més desvalgut. Si en tenim prou amb aquesta pregunta i la reva resposta, ens haurem de posar del costat dels col·lectius i associacions que demanen una reforma de la llei que permeti lliurar les claus del pis com a pagament de l’habitatge i que s’apliqui amb efectes retroactius a les hipoteques ja concedides. Certament és el que el cos i l’ànima et demanen.

Hi ha una pregunta més controvertida: quin dels tres perfils és moralment més honest? La cosa es complica però jo ho tinc clar: el tercer perfil és més honest. Conscient que s’ha equivocat, no mira de defugir la realitat ni encomanar-se a qui-sap-què per sortir-se’n. Accepta les regles del joc a les dures i a les madures. Objectareu que estic sent molt dur, però és que per acceptar les regles del joc primer hem de saber a quin joc juguem i després mirar de conèixer-ne les regles. Ni els inconscients ni els imprudents han fet res de tot això. Tots dos –per causes molt diferents- han pensat que en cas d’anar mal dades algú -una divinitat, l’Estat o ambdós- els ajudaria o, pitjor encara, que no els passaria res.

Tenim un problema moral. No tan sols el tenim a l’elit de la nostra societat –que també i sobretot- sinó que tenim un problema amb la capacitat de responsabilitzar-nos dels nostres actes. És habitual llegir als diaris cartes que protesten aïradament contra una multa de trànsit per excés de velocitat o perquè la grua se’ls ha endut el cotxe. Totes aquestes cartes venen a dir coses com “anava a 140 però no posava en perill a ningú més”, “estava mal aparcat però no molestava ningú”, “la grua només es va endur el meu cotxe i n’hi havia d’altres que blablubli…”. Tots coneixen la norma però pretenen que aquesta s’adapti a la seva particular circumstància. En contrast, tinc un bon amic que, com molta altra gent, mira d’anar per sobre de la velocitat permesa esquivant els radars però que, quan l’enxampen, reconeix que és just, que coneix les regles del joc i que en aquell cas ha perdut la partida. Paga, perd uns punts, calla i continua corrent com sempre. És conseqüent. És responsable dels seus actes -fins al punt que córrer massa pugui ser considerat responsable, és clar. Estic segur que si un dia li retiren el carnet ho assumirà de la mateixa manera.

Hem de ser uns xaiets mesells davant de les injustícies? No, però hem de ser molt curosos amb la noció d’injustícia. Els que tenen per costum llegir els meus articles saben que penso que de drets en tenim molt pocs i que massa vegades els confonem amb els milers d’oportunitats, opcions i possibilitats que sí que tenim. Doncs bé: d’injustícies també n’hi ha realment molt poques. Per força ha de ser així si tota injustícia neix de la vulneració d’un dret. Ho explicaré amb un exemple banal però entenedor: si entro en un bar, demano un cafè i, al servir-me’l, me l’aboquen als pantalons, negant-se després a servir-me un altre cafè tot pretenent cobrar-me el que han vessat, estaré sent víctima d’una mala passada, una putada o una negligència, no d’una injustícia. Que quelcom no sigui just no ho converteix en una injustícia. Així com l’absència d’una prova no és la prova de la seva absència, la manca de justícia no prova una injustícia sinó, com a molt i la majoria de les vegades, una mancança d’equitat.

És conegut aquell principi jurídic que diu que el desconeixement d’una llei no n’eximeix el seu acompliment, ans al contrari seria impossible aplicar qualsevol mena de Codi legal. Per pal·liar aquells casos en què la mala fe d’una part i la ignorància de l’altra posen aquesta en posició d’indefensió, s’han creat tota mena de salvedats i eximents: no és el mateix matar una persona després de planificar-ho durant una setmana que causar la mort per una imprudència al volant: el resultat és el mateix però la naturalesa del fet causant no té res a veure, per això la negligència amb resultat de mort es castiga amb molts menys anys de presó que l’assassinat premeditat. És el reconeixement legal de “ho sento, ho he fet sense voler”.

Ignorar els efectes d’una hipoteca tampoc n’eximeix del seu acompliment. Argumentareu que no és el mateix i teniu raó: la diferència entre un homicidi involuntari i la contractació d’una hipoteca és que aquesta última no la podem firmar sense voler –i si som capaços de demostrar això davant d’un jutge, aquesta quedarà sense efecte. És un acte conscient que hauria de ser molt ben meditat i no val allò de “caram! En què devia estar jo pensant! La vaig firmar sense adonar-me’n!”. És el nostre sistema hipotecari injust? No, però és poc equitatiu i potencialment poc ètic amb aquelles persones mancades d’informació, criteri i cultura. Una bona quantitat de la gent d’aquí és profundament ignorant, però en el cas d’alguns immigrants la seva ignoràncies és paorosa. El problema no és tant la manca de cultura general, sinó la manca de coneixement del funcionament d’una societat urbana Occidental: si el lloc d’on vinc no té cap sistema hipotecari, poc em podré defensar davant del sistema del Primer Món. Compte! A mi em passaria el mateix, però a l’inrevés, si un dia em deixéssiu al bell mig del Senegal sense tenir ni idea de com funcionen les coses allà.

El preu de la ignorància

La ignorància no ens deslliura dels seus efectes. Estem pagant molt car com a societat la pèrdua de prestigi del coneixement. Entre els espanyols i catalans fa temps que s’ha instal·lat una ignorància rampant i desimbolta que pretén esdevenir legítima a la vegada que no vol assumir-ne les conseqüències. O aconseguim que ser ignorant sigui un problema, o no aconseguirem combatre eficaçment la ignorància i, per tant, oblidem-nos de solucionar els problemes. No hi ha volta de full. No s’hi val a dir “pobret, és que és un ignorant”, encara menys quan l’ignorant sap que ho és i es tracta d’un neci.

Per ignorància no entenc la simple absència de coneixement. És clar que ningú ho pot saber tot. Del que es tracta és de ser conscient d’allò que no sé per a poder preguntar a aquell que sí que en sap o cercar la informació on sé que hi és. El problema és que per poder saber què no sé, abans he hagut d’aprendre a pensar. I pensar és el que no està de moda.

És molt possible que allò que alguns anomenen sistema promogui actituds allunyades de la reflexió i el pensament. Sembla, com a mínim, que a una part de les elits els interessa. Paradoxalment seran víctimes del seu desconeixement o de la seva desmemòria, doncs les revoltes i les revolucions, malgrat les han engegat les classes mitjanes instruïdes, sovint són encapçalades finalment per les classes més ignorants quan es veuen desposseïdes. Ara hi ha molta gent, possiblement una generació sencera, sense futur. Qui no té futur, no té por. Qui no té por, no te res a perdre. Qui no té res a perdre, no tan sols no defensarà el sistema: el combatrà.

Estic a favor de canviar la llei per a que a partir d’ara amb les claus del pis n’hi hagi prou per liquidar una hipoteca, però em nego a fer aquesta llei retroactiva perquè posaria de manifest que la ignorància no és un problema si aquesta la professen milions de persones. De la mateixa manera que és injust que els pobres paguin pels errors dels rics, és injust que els assenyats paguin per la manca de capteniment dels ignorants.