Etiquetes
Àfrica, Barcelona Acció Solidària, cívic, colonialisme, descolonització, economia, moral, Occident, ONG, pseudoprogre, Societat Civil, vida
-
Blanc bo busca negre pobre. Aquest és el títol del llibre que acabo de llegir i el que m’ha empès a escriure la tercera part de l’article que vaig escriure la tardor passada i que duia per títol Turisme de la misèria (I i II).
Ja fa temps que la meva opinió envers la cooperació internacional va abandonar la perspectiva netament positiva. Vaig passar per una fase indiferent –a vegades la vida et demana que t’ajudis a tu primer- per caure en una lleu suspicàcia davant la mena de comunicació de la majoria d’ONG. No tan sols la seva nyonyeria i carrincloneria em semblaven de mal gust; la vida m’ha protegit especialment bé contra el xantatge emocional i amb el temps em sentia cada vegada més insultat: que diguessin que la culpa de la misèria africana és d’Occident ho podia comprendre, però que em diguessin que la misèria africana és culpa meva –i d’altres milions de trinxeraires com jo- em revoltava. Perquè és simplement mentida.
No faré una recensió del llibre la coberta del qual il·lustra aquest article, em limito a recomanar-vos-el perquè posa negre sobre blanc, amb dades i testimonis colpidors, el revers tenebrós de les ONG a l’Àfrica. Escriuré sobre el que pensava ja abans de llegir-lo i encara continuo pensant: hem de buidar Àfrica d’ONG occidentals per a fer possible el desenvolupament africà. També l’hauríem de buidar de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament.
Algunes veritats sabudes
Hem de convenir que l’origen dels problemes africans és a Occident i a la manera com es va descolonitzar. Es va fer malament. De pressa i corrents es varen buidar els països de quadres tècnics i de gestors experts, la majoria blancs europeus; fins i tot en aquells casos en què el traspàs podia ser gradual, sembla com si es fugís de l’ex-colònia. En segon lloc, gairebé totes les independències s’assoliren durant la Guerra Freda. Mandataris il·luminats pro-occidentals i pro-soviètics es disputaren les cancelleries de la majoria d’Estats, introduint reformes desastroses –capitalistes o comunistes- a unes estructures estatals molt febles. En tercer lloc, les tensions tribals, ètniques i nacionals que un segle de ferotge colonització repressiva havien contingut, varen desfermar-se: pobles que l’únic que havien compartit era la guerra i la hostilitat eren obligats a viure entre les mateixes fronteres, mentre que altres pobles afins i pertanyents a la mateixa cultura, eren dividits. El resultat: misèria, guerres civils, guerres tribals i el panorama que ara coneixem. Així doncs, és cert: l’origen dels problemes africans cal cercar-los entre els europeus i els nord-americans. Alguns d’aquests problemes han estat aprofitats per moltes empreses multinacionals per continuar explotant de forma colonialista el continent.
Algunes veritats incòmodes
Però l’origen d’un problema no justifica que aquest s’estanqui o s’agreugi un cop desapareixen moltes de les condicions que el varen provocar. Recordem que la nòmina de caps d’Estat africans és per posar-se a tremolar: el que no ha estat un dictador sanguinari ha estat un pare de la pàtria tant benintencionat com desastrós per al seu país. El que no ha flirtejat amb el terrorisme internacional s’ha dedicat a tocar als nassos als seus veïns, a sou de la superpotència de torn. El que no ha confós, expressament, el pressupost estatal amb la seva butxaca ha exhibit una nul·la capacitat administrativa. El resultat: una part dels estats africans depenen de l’ajuda internacional per a la seva supervivència com a estats, una altra part malviu i fa malviure els seus ciutadans i la resta –entre ells la major part dels estats àrabs africans- malden per progressar sota realitats urbanes mitjanament desenvolupades però amb poques llibertats i moltes bosses de misèria. Les grans multinacionals s’aprofiten, també, d’aquest sistema que convida a la corrupció i la promou.
També hem de tenir present que no tots els països africans foren colonitzats: l’actual Etiòpia, anomenada antigament Abissínia, fou sempre independent de qualsevol potència europea, excepció feta dels pocs anys d’ocupació italiana als anys trenta del segle XX. Això no obsta per que ara sigui un dels països en que un pensa quan li parlen de misèria a Àfrica.
Algunes veritats vergonyoses
Què fan les ONG a l’Àfrica? A priori, sembla que el que fan és ajudar, cooperar, desenvolupar. Ja fa temps que penso que es dediquen a ajudar-se a sí mateixes, no tan sols perquè permeten que els professionals de la cooperació visquin de la pobresa aliena –realitat tant immoral com silenciada- sinó perquè els permet vendre el seu producte amb una coartada moral aparentment imbatible.
Quan varen segrestar els tres turistes de Barcelona Acció Solidària, les crítiques cap a la caravana es varen rebatre –inútilment- dient que el que feien era per una bona causa. Ja se sap que l’infern és empedrat de bones intencions i ja sabem que el seu segrest ens va costar l’alliberament d’un terrorista i el finançament del seu grup armat. Un resultat una mica depriment de les bones intencions, oi? El cas és que enguany ja no han muntat la caravana.
Fa uns quants anys, quan encara estudiava, una companya de classe em va explicar que aquell estiu aniria al Senegal a fer latrines. Estava il·lusionadíssima amb la idea d’anar a fer pous de merda. Jo em vaig estranyar que anessin a cavar un simple forat i li vaig preguntar com eren aquelles latrines, si hi havia canalitzacions, si s’havia de fer una mínima xarxa de clavegueram i aigua corrent al poblat on anaven; em va dir que no, que les latrines eren el que jo em pensava: forats més o menys fondos a terra, amb una caseta a sobre. Jo sempre havia pensat –i continuo pensant- que els africans saben de sobra fer forats a terra per cagar i pixar.
Fa un parell d’anys em vaig trobar amb una altra ànima benintencionada: en aquest cas es tractava d’una noia que havia anat a un país del sud d’Àfrica amb una ONG. Li vaig preguntar què feia aquesta ONG. Ella em va dir que organitzava visites. Sorprès, li vaig preguntar que què hi anaven a fer les visites, com col·laboraven. Ella em va dir que no feien res, que es limitaven a visitar els indígenes, veure la seva misèria, viure com ells durant uns dies –i jo que m’ho crec- per poder tornar i explicar-ho. Ella havia tornat entusiasmada de veure tanta misèria. Se suposa que l’objectiu és sensibilitzar la gent d’aquí per a que aportin més diners a les ONG. Jo ho trobo insultant, depriment i degradant pels africans. Em recorda a aquell eslògan turístic del País Basc: “Ven y cuéntalo” en versió misèrrima. Algú imagina una ONG del Camerun organitzant visites als pitjors racons del barri de La Mina de Barcelona?
El penúltim graó de la indigència moral el vaig descobrir en conèixer una parella que havia anat a l’Àfrica –en concret al Congo- a adoptar un nen. Vagi per endavant que el sistema d’adopció internacional, quan es produeix d’es d’un Estat miserable a un altre de ric, em sembla una simple compra encoberta d’éssers humans, però com que es fa amb bones intencions, l’esclavatge New Age mola (sic). La parella en qüestió estava molt contenta pels següents motius:
a/ Altres anys havien acollit, durant l’estiu, alguns nens àrabs del Sàhara Occidental i els havia agradat l’experiència.
b/ No volien tenir fills propis perquè ella no volia renunciar a la seva carrera professional i ell no volia dedicar massa temps a compartir les feines de la criança d’un nounat. Un punt de partida esperançador.
c/ Literalment “es varen decantar per un negret (sic) perquè els semblaven més macos que els morets” (sic). Estaven molt contents de ser pares.
El que fan cada estiu amb els nens del Sàhara Occidental sempre m’ha semblat d’una crueltat mental i emocional condemnable: els treuen temporalment de la misèria dels camps de refugiats del Front Polisario, els duen dos o tres mesos a Occident, amb tots els luxes d’Occident, i després els tornen. Ah! Quan ja són massa grans aquestes vacances pagades s’acaben, és clar. Llavors és quan volen tornar a entrar per treballar i resulta que es troben que no poden o que han de fer-ho il·legalment i el bon rotllo s’acaba.
Quan algú em diu que està entusiasmat amb la idea de cavar pous de merda, o amb la perspectiva de veure misèria, em poso en guàrdia. Més en guàrdia em poso quan això de triar el nen d’adopció en funció de la raça és com triar el model de cotxe pel color dela carrosseria. Us convido a posar qualificatius a totes tres actituds.
Les ONG sostenen la misèria
El llibre que us recomano m’ha ajudat a acabar d’encaixar les peces d’una idea que fa temps que em ronda pel cap. El llibre no diu explícitament això –cosa que em sorprèn- però es pot deduir: les ONG ajuden a sostenir la misèria. No ho fan expressament, no és una manera de perpetuar-se, però és un efecte no desitjat de la seva feina.
No és que les ONG no ensenyin a pescar, ans al contrari hi ha molts projectes basats en promoure que els africans s’espavilin –altra cosa és si els projectes tenen la punteria socioeconòmica necessària, que moltes vegades no. L’arrel del problema, sota el meu punt de vista, és polític: les ONG i en general l’ajuda al desenvolupament no permet que Àfrica faci el que Europa va fer durant el segle XVIII, XIX i primera meitat del XX: emancipar-se i assolir les seves llibertats individuals. Mantenen els africans en un llindar de la misèria prou suportable com per no revoltar-se, però prou precari com per no poder progressar més.
Les revoltes als països àrabs s’esdevenen a societats urbanes que no gaudeixen directament d’ajudes d’ONG però que han pogut progressar prou com per aixecar el cap de la misèria i adonar-se que el seu progrés passa per un augment de les llibertats. La revolta, que s’anava covant a causa del funcionament profundament injust dels Estats afectats, ha esclatat quan els preus dels aliments s’han disparat deixant en la pobresa a gent que, dins del seu país, encara podia fer-se la il·lusió de ser una classe mitja à la africaine.
Tant se val si els preus dels aliments –sobretot cereals i oleaginoses- s’han disparat a causa d’especuladors neoliberals. El més important és que aquestes societats han dit prou i han decidit donar-se, a sí mateixes, una oportunitat. No seré tant curt per dir que això encendrà l’Àfrica sencera, però és un bon exemple del que passa quan a una societat urbana se la deixa caure a la misèria: es revolta. Les nostres ONG són culpables que les societats subsaharianes mai acabin de tocar fons. Pensareu que n’hi ha que ja han tocat fons fa temps, però us recordo que les condicions hagueren de ser esfereïdorament espantoses a França per a causar la seva Revolució, com espantoses eren també a la Rússia tsarista abans del comunisme.
A Europa no la va emancipar ningú. Quan dic Europa vull dir el seu poble, les seves classes baixes i mitges, les que varen perdre la vida y la salut a les fàbriques, mines i revoltes dels segles XVIII, XIX i XX. Cap ONG extraterrestre va ajudar els europeus a emancipar-se, ni tan sols ho va fer l’Església, que des del segle XVIII es trobava ja decantada cap al poder –i per això els moviments populars la odiaren tant, no per ateus, sinó per haver estat traïda la idea central del cristianisme.
Si cap ONG ens va emancipar a nosaltres, ni ha emancipat als xinesos, ni als hindús, ni als brasilers, ni als xilens, les economies dels quals són ara puixants… per què pensem que amb les ONG progressarà el continent negre? Les ONG venen un producte miserable: primer et diuen que la situació africana és culpa teva. Després et diuen que a canvi d’uns pocs euros al mes tot se solucionarà, de manera que tu ja hauràs fet neteja de consciència. Tot és mentida. Una tràgica mentida que no permet que Àfrica surti del pou. Per què no els deixem en pau? Potser sols se’n sortiran millor.
Tema complex i complicat aquest i sobre el qual costa molt fer-se una idea aproximada de la realitat.
No t’amago que en aquest tema parlo de referències i no tinc una opinió formada del tot. Em debato entre dubtes. Per una banda penso, aquestes persones es dediquen als demés i els faciliten determinats recursos que d’altra manera no assolirien. Per altra, llegeixo coses, articles, el teu post i altres inputs en un altre sentit.
Penso que hi haurà persones ben intencionades que no guanyen res amb tot això i que hi haurà persones que han fet d’això el seu modus vivendi. D’alguna manera s’han convertit en professionals de les ONGs.
És el camí correcte? De veritat que no ho sé.
De la ma de les ONGs, Àfrica aconseguirà fer la seva particular “Revolució Industrial del segle XXI”? Sembla que no.
Àfrica no sortirà del pou en el que es troba de la ma de les ONGs. Ara bé, quan veus algunes de les coses que fan, com escoles, portar vacunes… També penses, joder, això està bé i potser d’altra manera ningu ho faria.
Ja veus que tinc una barreja de sentiments al respecte.
Hola Tomàs,
La major part de gent que es dedica a les ONG ho fa de bona fe. Però la bona fe no és suficient i pot arribar a ser contraproduent, com fou el cas de Barcelona Acció Solidària o ho és en altres casos en que l’ajuda externa deixa a la misèria els pagesos dels països suposadament ajudats.
No nego que projectes puntuals ajudin temporalment comunitats concretes. El que dubto i nego és que a la llarga això tingui un efecte global que tregui a l’Àfrica de la seva situació. El que sí que fan sense voler, i això sembla prou demostrat, és que permeten malviure a una sèrie de gent, alimenten a una sèrie de cràpules, de manera que mantenen vius sistemes ineficients, corruptes i criminals.
Marxem de l’Àfrica, descolonitzem-los del tot. Permetem que s’equivoquin i l’encertin sols.
Hola, després de tant de temps…
A mi, això de les ONG’s, em provoca també sentiments contradictoris… He estat vàries vegades a l’Àfrica i he conegut diferents versions. En general, com a tu, les ONG’s em provoquen recel i estic d’acord en que hi ha molta gent que el que fa és anar-se’n cada any uns dies de vacances a l’Àfrica amb el pretext de que aixequen el continent… Jo, de fet, col·laboro amb una ONG que treballa a Gàmbia i pago cada any l’escolarització d’una nena. Allà els nens tenen preferència per anar a l’escola: si una familia té sis fils, dos nens i quatre nenes, els nens aniran a l’escola segur i les nenes fins on arribin els calers. La majoria de nenes el que fan és treballar al camp o moldre el gra per fer pa com es fa des de fa segles carregant a l’esquena els germans petits que la mare no pot carregar perquè carrega el més petitó que està alletant… Jo sóc de les que pensa que la base del desenvolupament de qualsevol país és l’educació i per això aquest em sembla un projecte que val la pena. Cada any m’envien una foto de la nena i el seu expedient acadèmic: si ha anat a classe i les notes que ha tret i confeso preguntar-me, de vegades, si aquell full diu la veritat. Però espero que sí i desitjo que aquesta nena aprengui a llegir i a escriure bé i així pugui tenir més oportunitats. Difícil coneixent on viu, però…
En quant a Barcelona Acció Solidària… Alguns anys allò era Sodoma i Gomorra, sense negar que el material que porten i l’ajut que fan és necessari i benvingut, però amb el pretext s’ho passaven teta…
I per acabar i parlar d’algun projecte que és per treure’s el barret: fa tres anys vaig anar a Etiòpia. Vaig veure gran quantitat de gent jove cega per infeccions maternes en el moment del part o durant la gestació, una cosa impensable on nosaltres vivim. Les ONG’s que organitzen estades de metges que van a operar a aquestes persones per a que puguin veure o a treure cataractes… Això sí que és encomiable, sense cap mena de dubte.
Jo penso, sincerament, que hi ha de tot, però estic d’acord amb tu en la majoria de coses que dius: a l’Àfrica estarien molt millor sense nosaltres i se’n sortirien, segur que sí…
Una abraçada!!!!! I encantada de tornar per aquí!
Ben tornada!
Primer de tot he de dir que penso que la major part de qui es dedica a les ONG estan guiats per bones intencions. No ho nego pas. Però l’infern n’és ple, de bones intencions. Comentaré els dos casos que m’expliques per veure com de parcials i eurocèntrics són:
- Escolarització de nenes: els problemes de gènere els tenim a Europa. A l’Àfrica, no en tenen o, més ben dit, tenen problemes tant i tant greus, que el de gènere ha de ser a la cua, per força. Tu mateixa tens la clau del problema quan expliques per què les nenes no van a l’escola: són una base econòmica indispensable. Per què? perquè les famílies tenen molts fills, massa fills. Per què no mirem de controla la natalitat? potser així tots podrien anar a l’escola. Potser així hi hauria més sanitat per a tots. Perquè serien menys. I si toquen menys a repartir, els que hi ha han de viure, per força millor. Escolaritzar nenes no està malament, però no ataca la base del problema, el cronifica.
- Cura de la ceguesa: conec els programes de Barraquer i similars. El que fan està realment bé, perquè són concrets i la seva ajuda té un efecte instantani i només pot ser positiu. Però fins i tot ells tenen “peròs”: pel que sé, tot el material i el personal de les intervencions el porten d’aquí, de manera que l’impacte econòmic directe de la seva activitat és mínim. No es motiu per deixer de fer-ho (faltaria més), però sí que és millorable, deixant de banda que la intervenció de personal nadiu potser milloraría, a llarg termini, les antencions a la població.
És complex, molt complex. Les bones intencions no es justifiquen per sí mateixes.
Gràcies per haver tornat!
Bernat