Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

-

La recent notícia de la mort d’Ossama Bin Laden ha desfermat una gran alegria a molts dels països que han patit directament els atacs d’Al-Qaida, i també la complicitat poc dissimulada de la major part de governs i mitjans de comunicació dels països aliats. També ha suscitat crítiques de moviments alternatius i pacifistes, que al·leguen que l’assassinat no és manera de solucionar els problemes i cap democràcia els hauria de celebrar.

Emocionalment entenc els esclats d’alegria de qui ha vist simbòlicament venjats llurs compatriotes morts i intel·lectualment estic força d’acord amb els pacifistes que diuen que aquesta no és la manera de fer les coses. El problema per a tots ells és que som davant d’una qüestió que no es pot resoldre únicament a cops d’emoció però tampoc a cops de teoria. Com que la part fàcil -la part majoritària- és aplaudir l’assassinat de Bin Laden, passaré a argumentar per què dubto que la posició pacifista dogmàtica se sostingui. Aclareixo que ho dubto, no que pensi el contrari.

Posicions enfrontades, visions paral·leles

Una cosa que tenen en comú els dretans més recalcitrants i els esquerrans més obcecats -on hi trobarem els pacifistes més intransigents- és que ambdós veuen el món en blanc i negre. No vol dir que entre el blanc i el negre hi vegin infinits matisos de gris; ans al contrari, per a ells la realitat està dibuixada amb una ploma de tinta xinesa. No hi ha matisos ni subtileses. Amb mi, o contra mi, deia George W. Bush. Amb tota la raó o sense gens de raó, diuen pacifistes com Jordi Armadans en algun dels seus articles.

Una prova del que dic la trobem a Líbia: mentre hi havia uns quants líders de la ultradreta nord-americana que volien envair Líbia per aturar Gadafi -sumant una altra guerra a les que ja tenen en marxa- els pacifistes deien que no s’hi havia d’intervenir en absolut, que el camí era negociar. Els primers tenen com a problema que una guerra oberta consumeix una quantitat incalculable de recursos –primer de tot humans-, mentre que els segons semblen no tenir en compte que negociar amb determinats líders embogits és impossible. És per això que Europa, la sempre dividida i criticada Europa, va decidir que ni una cosa ni una altra: mirarien de frenar les forces gadafistes per donar una oportunitat als revolucionaris, igualant de manera precària les condicions. Penso que, dins de les magres possibilitats d’intervenció, s’està demostrant com una solució que permet albirar un bri de democràcia al final del camí de la guerra civil líbia. Hi ha morts? És clar. Desgraciadament és així. Però he de recordar quina era l’alternativa? Gadafi hauria passat per les armes a milers de persones dialogants, potser desenes de milers, sense que haguessin tingut l’oportunitat de defensar-se, oportunitat que ara sí que tenen.

Dret a la legítima defensa

Michael Walzer, al seu llibre Guerras justas e injustas, mira de traçar una línia entre aquells conflictes que es consideren justos i aquells que no. La tasca de Walzer és molt difícil però ell s’arrisca a destriar el gra de la palla perquè sap que el món no és blanc i negre. És ben clar que la declaració de guerra que Gran Bretanya i França llancen contra Alemanya quan aquesta envaeix Polònia el setembre de 1939 es pot considerar com una decisió justa -mentre que la guerra d’agressió de Hitler seria un exemple de guerra injusta. Però la història -i els humans que la protagonitzem- no sempre posa les coses tant fàcils: era justa la guerra entre el Vietnam del Nord -l’agressor comunista- i el Vietnam del Sud -l’agredida república corrupta? Per als nord-americans i altres occidentals ho era perquè deien que defensaven una democràcia (sic) en contra d’una dictadura comunista. En canvi, gent d’arreu del món i les esquerres europees i nord-americanes deien que no, que era injust perquè els vietnamites, fossin del color polític que fossin, tenien dret a tractar els seus propis assumptes sense ingerències estrangeres. I a matar-se sense ser molestats, suposo.

Michael Walzer sembla dir-nos que una guerra és moral quan el bàndol agredit no té més remei que emprendre el camí de la violència per garantir-se la pròpia supervivència. Parla de moltes més coses, però ho podem condensar en aquest concepte: el dret a la legítima defensa justifica emprendre una guerra defensiva. És sota aquesta llum que la guerra contra Iraq de 2003 no se sustenta moralment, mentre que la guerra contra els talibans afganesos sí. És també sota aquesta llum que la guerra de resistència de molts països africans contra les potències colonials era justificada –Abd al Karim al Marroc n’és un exemple proper-, mentre que la ocupació militar que convertí els africans en vassalls era immoral, per molts arguments civilitzadors que Europa hi posés durant el segle XIX.

És l’assassinat contra Osama Bin Laden una acció de legítima defensa? Penso que sí, o com a mínim ho podria ser. Es podrà argumentar que Bin Laden havia estat agent de la CIA, que abans de matar nord-americans va matar russos per fer-los fora d’Afganistan a sou dels nord-americans i que un bon dia, veient el to que prenien les coses, va decidir canviar de bàndol i optar per l’integrisme. Cert. Però en quin moment les accions de Bin Laden es tornen absolutament injustificables? No dic parcialment injustificables, o més o menys lletges, o inserides dins d’un panorama empastifat en el que no se sap qui ha llençat la primera pedra. Les accions d’Osama Bin Laden es tornen injustificables quan decideix que la millor manera d’assolir els seus objectius és atacar les Torres Bessones i assassinar milers de persones que no li havien fet res, ni a ell ni a la seva causa. És en aquest moment que la seva captura, viu o mort, es torna una acció de legítima defensa per part del govern del país on vivien els agredits.

Fixeu-vos que de moment no he entrat a valorar l’acció en sí, sinó la seva justificació moral. Sé que és un assumpte molt complex, però assumeixo el risc de simplificar-lo per a poder-ne parlar. Soc conscient de les injustícies comeses pels Estats Units, els seus aliats israelians i uns quants dels seus aliats europeus, però també hem de ser conscients que per part àrab també s’han comès errors de l’alçada d’un campanar des de fa més de seixanta anys. Ningú és lliure de culpa, malgrat fa dècades que el que es llencen és molt més que pedres.

Una acció estúpida?

De moment tenim alguns arguments per justificar moralment l’acció. Són arguments discutibles, però és que si no ho fossin no serien arguments, serien dogmes o proves irrefutables. Quan un decideix capturar Ossama Bin Laden viu o mort ha de tenir molt clar que aconseguir-ho és molt complex. Per tots aquells que critiquen que la intervenció nord-americana hagi acabat amb l’assassinat de Bin Laden, els convido a imaginar-se la següent situació alternativa, que hauria estat la desitjable:

a/ Bin Laden comet l’error de viatjar a un país amb tractat d’extradició amb els EUA i fer-ho sense amagar-se.

b/ Els EUA demanen al seu aliat que el detingui, i aquest ho fa.

c/ S’obre una causa judicial al país on han detingut Bin Laden per escatir si, sota les seves lleis, poden extradir-lo i el seu tractat d’extradició amb els EUA és d’aplicació.

d/ La causa judicial troba que sí i Bin Laden és extradit als EUA, on un jutjat de l’Estat de Nova York, el condemna a pena de mort (tot i que no tinc clar que en aquest Estat encara estigui vigent, doncs no s’aplica des de 1976).

La cosa es podria complicar molt a tots els punts, incloent un reguitzell d’apel·lacions que farien que Bin Laden visqués al passadís de la mort durant molts anys, esperant l’execució, però en els termes essencials, la cosa aniria com s’ha descrit. Recordem que els tres primers punts s’ajusten perfectament a la causa oberta contra Pinochet per part de Baltasar Garzón y la seva petició d’extradició quan l’ex-dictador xilè va visitar el Regne Unit. Però, què és el que ha passat en realitat?

a/ La CIA, després d’anys de recerca, troba on s’amaga Bin Laden i aconsegueix conèixer les seves rutines prou bé com per endegar una operació per capturar-lo.

b/ Els EUA, conscients que els serveis secrets pakistanesos no són del tot de fiar, no diuen res als seus suposats aliats.

c/ Forces especial dels EUA cometen un acte il·legal a Pakistan, gràcies al qual aconsegueixen entrar al lloc on s’amaga i, després d’un tiroteig, maten Bin Laden.

d/ S’enduen el cos a un vaixell dels EUA a l’Oceà Índic, on es considera preferible llençar-lo al mar que no pas enterrar-lo.

El que fan els EUA és legal? No, cometen un acte il·legal segons les lleis internacionals.

Pot ser un acte il·legal a la vegada moralment justificable? Sí, sempre i quan la motivació de l’acte entri dins del que podem considerar moralment justificat; si prenem la doctrina Walzer com a punt de partida, l’acció dels EUA podria ser-ho.

Pot ser un acte moralment justificable una estupidesa? I tant que pot ser-ho, perquè Washington potser ha rescabalat moralment a les víctimes, però això no assegura que doni redits ni en pacificació ni en seguretat ni en llibertat. La venjança no és intel·ligent.

Penso que el govern dels Estats Units ha comès una monumental estupidesa, moralment justificable, d’una forma absolutament il·legal. Opino que el millor que es podia fer amb Bin Laden era oblidar-lo, deixar-lo com un personatge que, amb els anys, no hagués merescut més que alguna nota al peu com a inspirador –que no creador- d’una xarxa anomenada Al-Qaida. Els EUA han aconseguit que Bin Laden sigui recordat i, segons on, considerat un màrtir. Els màrtirs són immortals.

Un cop mort Bin Laden algú el substituirà. El segon passarà a ser el primer. Tractant-se d’una organització tant descentralitzada, matar o empresonar líders té més inconvenients que avantatges, sempre hi haurà un líder o dos o tres o quatre o mil. Si ho comparem amb altres grups terroristes amb organitzacions més verticals i centralitzades, empresonar els seus dirigents i desarticular llurs cúpules tan sols ha funcionat a molt llarg termini –a vegades, com en el cas de l’IRA, mai ha funcionat. L’acció dels EUA, si té algun efecte, serà negatiu. En el millor dels casos, no tindrà cap efecte perdurable.

Sé que amb prou feines m’he aproximat al problema, però és que em nego a treballar amb posicions maximalistes –excepció feta amb la llibertat d’expressió i consciència que, o és absoluta, o no és llibertat. Són les posicions maximalistes les que converteixen aquest món en un lloc tant complicat: intenten emmotllar la realitat als seus conceptes i, d’aquesta manera, l’únic que aconsegueixen és aplicar solucions perfectes a models perfectes però que no es corresponen a una realitat entossudida en la seva imperfecció. És per això que considero el pacifisme intransigent tant intel·lectual i moralment nociu com la ultradreta més recalcitrant: els dos parlen sobre models, quan la realitat obliga a embrutar-se les mans, el cervell i l’ànima –per qui consideri que en té- per comprendre-la i canviar-la en pro d’un món una mica millor.

L’assassinat de Bin Laden em repugna. No és la solució perfecta. No és ni tan sols intel·ligent. Però tampoc és antidemocràtica ni converteix als governs que l’han aplaudit en còmplices dictatorials. Les nostres democràcies són molt perfectibles i és per això que hem de lluitar, però fent petites passes, no caient en utopies irrealitzables que, finalment, l’únic que deixen és un pòsit de desencant, mentre els beneficiats de l’statu quo es fan un tip de riure. Si volem canviar la realitat, estem obligats a entendre-la i a entrar-hi. A embrutar-nos-hi.