Etiquetes
15-M, Barcelona, catalunya, cívic, crisi, dictadura, economia, Generalitat de Catalunya, Indignats, Parlament de Catalunya, Societat Civil, violència
-
Un munt de polítics, personatges de la cosa pública, de la cosa privada, periodistes, mitjans de comunicació i altra gent amb la cullera sempre a punt s’han esquinçat les vestidures amb els actes de violència d’ahir a les portes del Parlament. Diuen que no pot ser, que la democràcia no és això. Jo penso que sí, que aquesta democràcia, la seva democràcia, la que ells ens han imposat i la que nosaltres hem negligit és això, perquè ells l’han degradat. Jo els acuso.
Cada dia sentim milionaris desvergonyits dient-nos que tots hem de fer un sacrifici, que les vaques grasses s’han acabat, que ens hem d’empobrir, que hem de reformar –desballestar?- l’Estat del Benestar. Aquells que comanden l’economia catalana, espanyola, europea i mundial ens sermonegen sobre la greu situació, dient-nos que els mercats són incapaços d’entendre tal o qual cosa, com si els mercats no fossin dirigits per persones sobre les quals es poden aplicar lleis sinó per màquines sense sentit ni sentiment, com si el mercat fos el Drac de Sant Jordi i nosaltres els vilatans obligats a sacrificar-nos-hi. Cada dia els nostre polítics s’abaixen els pantalons davant d’aquesta situació pagant la vaselina amb els nostres diners, encongeixen les espatlles i acoten el cap, prenent decisions clarament injustes i en detriment dels ciutadans. Cada cop hi ha més polítics de tots colors asseguts als consells d’administració d’oligopolis que ells han ajudat a crear, privatitzant i lapidant el bé públic. Encara els estranya que els apedreguin?
A mi el que m’estranya és que ahir no assaltessin el Parlament, que és el que haurem d’acabar fent. Sé que això que dic violenta la consciència de qualsevol ciutadà que estimi la res publica. També violenta la meva consciència. Però més violent em sento quan arribo a la conclusió que vivim en una dictadura. L’estat de dret en què vivim tan sols ho és de paraula. La nostra democràcia és una fina capa de pintura d’un sistema econòmic que ara ens mostra la seva vertadera faç. La crisi ha fet que saltés un bon tros de la tramoia. Els qui de veritat ens comanden, els dictadors financers, ni tan sols fan l’esforç de dissimular: ens diuen a la cara que hem de viure pitjor, que fotre’ns és la única opció per a tirar endavant, mentre els nostres polítics es caguen a les calces i encara els riuen –i els donen- les gràcies.
Tirar endavant a on? A la misèria? Amb què? Amb sous de menys de mil euros? Ara n’hi ha que es consideren afortunats de ser mileuristes, fins aquest punt hem arribat. Parlo de misèria sabent què dic: ja sé que la postguerra visqué una misèria còsmica, negra i profunda, però aquest era un altre país. Quan el país en què vius és el vuitè, novè o desè –o vintè, què importa- més ric del món i et diuen que t’has de fotre, no pots acceptar-ho. És quan entens, és quan hem d’entendre, que ens han timat. Ens han estafat. És quan tens ben clar que els polítics que et governen –i els qui els vigilen a l’oposició, també- són una colla de venuts calçasses que no valen ni la roba que duen a sobre. Vivim en una societat profundament injusta, i tota injustícia és una classe de violència més cruel i insidiosa que la violència física, perquè és aquella violència que vesteix bé, que et somriu, que et parla amb condescendència mentre te la fot.
És quan entenc tot això quan tinc clar que, ahir, el que havíem de fer era assaltar el Parlament de Catalunya. Haurem d’acabar-ho fent, haurem d’arrabassar el poder de les mans d’uns polítics a sou d’aquells que ens han dut on ara som i, a sobre, es volen aprofitar de nosaltres. Hem de dir prou. Fins aquí hem arribat. Encara trigarem una mica en dir-ho, trigarem una mica en despertar tots, però ho acabarem veient. I acabarem actuant. Hem d’assumir que la sobirania es nostra, no d’ells. Fer-ho pacíficament és la opció preferible i desitjable. Però recordem que no és la única.
Nota: la vinyeta que il·lustra aquest post és del ninotaire –dit amb el màxim de respecte i admiració- Manel Fontdevila. Recomano que us afeccioneu al seu blog: http://blogs.publico.es/manel/
Ni més ni menys, sí senyor!
Assaltar el parlament? Qui et creus que ets per decidir que unes persones a les que JO HE VOTAT no entrin al Parlament? Em sembla totalmente correcte la vostra posició, la vostra indignació i les vostres queixes pero jo he exercit el meu dret a vot i vull que els polítics segueixin treballant: Munteu un partit, arrasseu a les següents eleccions i llavors, feu els canvis que cregueu convenients. Convoqueu una consulta popular per a veure si la majoria de la gent se sent part del vostre grup, i si així és, i el govern no fa cas, passeu a la acció, pero fins a les hores intenteu respectar als que “no volem un canvi en el sistema”
Jo també els he votat. Desitjo que puguin entrar al Parlament per a què facin la seva feina. El problema és que no la fan bé. Negar això és viure en un planeta llunyà. No depèn d’ideologies, cap dels partits que ens governen o que són a la oposició ha fet bé la seva feina, o per acció o per omissió.
A vegades les eines del mateix sistema no permeten canviar el sistema. A la història hi ha exemples a grapats i, precisament, són aquests exemples els que ens permeten legitimar postures com la desobediència civil pacífica que, per exemple, varen desembocar en la independència de la Índia o en la promulgació de les lleis de drets civils als Estats Units.
La única manera de combatre un sistema intrínsecament injust que bloca a consciència la dissidència és la desobediència. I si la pacífica no és suficient, llavors és legítima la violenta. La França de 1789 és un bon exemple. També podem trobar exemples en ple segle XX.
Si us agrada el sistema, us felicito, sou capaç de viure enmig de la immundícia moral sense sentir fàstic. Jo, en soc incapaç.
La diferència entre el Maig del 68 i els Moviments actual és que aquell volia dinamitar el Sistema i ara el que es preconitza és introduir-hi modificacions per fer-lo millor.
Jo no crec que els actuals moviments derivin cap a la via que introdueixis.
Ara bé, que en sortirà de tot això?
Quan un pensa que en més de 30 anys els polítics de Catalunya no han estat capaços de dotar-nos d’una Llei Electoral pròpia o que comparteixen molts dels vicis i privilegis dels de la resta d’Espanya, doncs a un li agafen ganes de dir: fins aquí hem arribat.
Quan la majoria de mesures que pren el govern no són per iniciativa pròpia sinó impel•lides per Alemanya. Quan el partit de l’oposició està més preocupat en enfonsar el govern que no pas en ajudar a sortir de la crisi…, doncs a un també li agafen ganes de tot.
Dubto molt de com acabarà tot plegat. Desitjo que el Parlament sàpiga recollir algunes de les peticions dels dits Indignats.