Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

-

A tenor dels últims esclats de violència antisistema, de les declaracions vehements i arrauxades dels prosistema en contra de la violència i de la desvinculació que de la violència han fet les assemblees d’indignats, podria semblar que fer-se aquesta pregunta és, a més d’innecessari, estúpid. Però la violència ens és consubstancial i hem de canalitzar-la, pensar-hi i veure si, al cap i a la fi, pot tenir un paper, sigui aquest actiu o passiu.

Els moderns Estats occidentals s’abroguen el monopoli de la violència. Amb comptadíssimes i molt regulades excepcions, tan sols els cossos de seguretat legalment constituïts i controlats per l’Estat poden fer us de la violència. El monopoli és necessari si volem conviure, ans al contrari la societat seria el far west. Això també ha fet que, en molt poques dècades, la violència hagi patit un procés profund de sacralització, de manera que a occident és sinònim de barbàrie i de fracàs. Aquest procés sacralitzador, endegat per les esquerres i aprofitat per les dretes, ha fet que avui la violència tan sols pugui ser declinada en negatiu, oblidant que l’alternança entre la pau, la guerra i els brots insurreccionals ha estat fonamental en els processos històrics que varen conduir, primer, a la Pau de Westfàlia a la fi de la Guerra dels Trenta anys, després a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà el segle XVIII i, finalment, a la Declaració Universal dels Drets Humans del segle XX.

És necessari entendre la violència si volem entendre Occident i els seus valors. Per entendre-la hem de reflexionar-hi i això és precisament el que una sorollosa minoria políticament correcta es dedica a impedir-nos des de fa uns anys. A Espanya, segurament per compensar la duresa escolar del franquisme, l’escolarització democràtica va impedir parlar de la violència com d’un fet humà polifacètic i complex: violència caca, dolenta, lletja. Pau bona, bonica, desitjable. Això ha produït una majoria de ciutadans que s’esgarrifen quan escolten la paraula, exclamant un NO rotund i absolut, un NO simple i extremista. És la seva una negativa ignorant per desinformada, una negativa negligent i perillosa.

Els drets de què gaudim els ciutadans d’Occident estan tacats de sang. La simple conquesta de la ciutadania i del que aquesta comporta, la sobirania popular, va costar un seguit de revolucions, des de finals del segle XVIII fins a principis del XX, i un parell de Guerres Mundials. Ja sigui perquè es lluitava per assolir drets, ja sigui perquè es donava la vida per conservar-los, la democràcia i la llibertat d’expressió duen el segell de la violència i fan olor de pólvora.

La violència no és desitjable. No ho és mai. Sempre és preferible la no violència, però hem de saber emprar-la. Rere els èxits de la no violència hi ha hagut molta violència i, en ocasions, vertaderes massacres.

Gandhi i la resistència pacífica:Mohandas Gandhi va començar a emprar la resistència pacífica, incloent la desobediència civil no violenta, quan encara era a Sud-àfrica exercint l’advocacia, com a resposta a la discriminació dels ciutadans hindús. Els majors èxits de la desobediència pacífica els conreà a l’Índia contra el govern colonial britànic, assolint la independència el 1947. El que no s’acostuma a reconèixer és que:

a/ Durant tot el segle XIX i a principis del XX, hi va haver rebel·lions armades a diferents llocs del subcontinent indi en contra del domini britànic. Aquestes rebel·lions foren molt violentes, causaren la mort a centenars de milers de persones, duent la misèria i la repressió arreu del país. El domini britànic era injust i espoliador, era un domini d’una gran violència institucional, de la qual els ciutadans de la metròpoli en sabien ben poca cosa. La resistència pacífica fou un èxit per moltes raons, però una d’elles era que la possibilitat d’una rebel·lió armada encara feia més por al govern colonial britànic. L’ombra de la violència va contribuir a l’èxit de la no violència.

b/ Després que la Índia assolís la independència els seus líders s’oblidaren de la no violència. Si feia falta, entraven en guerra. Podien ser guerres defensives com les lliurades contra el Pakistan, o bé agressives i despietades, com la invasió de Goa, la colònia portuguesa a la costa de l’Oceà Índic. Els portuguesos, pocs, mal armats i desemparats, foren anorreats. Tan sols la seva rendició els estalvià ser anihilats. Per tant: la no violència no s’acostuma a fer servir quan un compta amb el monopoli de la violència. Cap Estat modern es comprometrà a emprar tècniques no violentes contra un moviment insurreccional desarmat com el 15M.

Moviment pels Drets Civils:els anys seixanta del segle XX veieren com els negres nord-americans assolien l’emancipació gràcies a l’Acta de Drets Civils dels Estats Units, que els equiparaven en drets i abolien qualsevol discriminació legal. Malgrat hi va haver grups afroamericans que practicaven la violència, l’esmentat moviment era fonamentalment pacífic, encapçalat pel reverend Martin Luther King. Això no obstant, hi havia un rerefons d’injustícia i opressió violenta i una resistència també violenta. Un cop més, la resistència pacífica s’imposà després de molts anys convulsos. El mateix podríem dir de l’apartheid sud-africà i possiblement el mateix passarà amb la llibertat a Palestina.

Ja veiem que la resistència pacífica o la no violència no és quelcom que pugui funcionar sense una ombra més o menys present, propera i real de violència. Penseu que no és així? Bé, veiem quatre casos en els que la resistència pacífica ni tan sols fou una possibilitat:

Revolució francesa (1789): l’Antic Règim no volia ni sentir a parlar de res semblant a democràcia. Les monarquies absolutes europees ja trobaven extravagant el cas britànic, en el qual una oligarquia de burgesos i nobles dominava el Parlament des de 1688 en una democràcia feta a mida. Es varen esgarrifar amb la insuportable independència d’Haití el 1791 i els va semblar exòtic l’experiment dels Estats Units (1776-1783), però com que hi havia un oceà entremig no els preocupava massa. Quan a França la gent va començar a demanar pa, els varen donar una bona ració de plom. Els borbons ni tan sols acceptaren les reformes moderades de l’Assemblea Nacional i va fer falta passar-los a ells i a uns quants més per la guillotina –això sense comptar amb el deliri de Robespierre i la seva colla. Algú amb el cap al seu lloc –mai millor dit- els hauria dit als revolucionaris francesos que la millor opció era la resistència pacífica?

Revolució russa (1917): sembla que més d’un segle i un munt de revolucions a Europa haurien d’haver aclarit algunes idees a les poques monarquies absolutes que quedaven a Europa. Els imperis Alemany i Austrohongarès s’enfonsaren després de la I Guerra Mundial, però a Rússia, a més, va ser necessària una revolució, amb execucions quotidianes i, fins i tot, guerra civil inclosa. Els bolxevics i la resta de revolucionaris russos no eren uns angelets, però en aquest cas també estarem d’acord que contra l’exèrcit imperial rus del Tsar Nicolau II la no violència no hagués servit de gran cosa.

Revolució dels Clavells (1974): el 25 d’Abril de 1974 gran part de l’exèrcit, la marina i les forces aèries portugueses es revoltaren contra el govern de Salazar. Acabà aquell dia la dictadura europea més llarga, que durava des de 1926. Fou aquella una revolució gairebé sense violència explícita, en la que tan sols hi hagué 4 morts quan la policia política, fidel al règim, disparà contra alguns manifestants. Hi ha qui veu la del 25 d’Abril com una revolució pacífica i no violenta, però s’oblida d’alguns fets clau: qui es revolta és la major part de l’exèrcit, és a dir, d’aquells que de part de l’Estat portuguès ostenten el monopoli de la violència. L’Exèrcit portuguès es revolta a causa de la situació repressiva interior i la interminable i sagnant guerra colonial a l’exterior. És a dir: es tracta d’una revolta pacífica causada per la violència del règim, una revolta duta a terme amb eines genuïnament violentes malgrat no emprar-les activament per matar ningú.

Revolta i guerra civil líbia (2011): cantava Gardel que veinte años no es nada. Doncs sembla que per a certs líders polítics, ni cent, ni dos-cents anys de revolucions serveixen per aprendre res. La única manera de fer fora Gaddafi ha estat violenta. Al principi els qui volien negociar eren els opositors, molts dels quals no demanaven un canvi radical de govern sinó anar augmentant les llibertats; Gaddafi s’hi negà i, en un costum que és ja una tradició totalitària, els va distribuir plom i foc a discreció des de terra, mar i aire. Els rebels libis podien anar de bon rotllet i resistir-s’hi pacíficament, però com que coneixien prou el seu dictador van sospitar que les seves pancartes i eslògans no aturarien els tancs i les bales. Varen decidir jugar-se-la. De veritat encara hi ha qui pensa que la única opció, a Líbia, era la no violència?

Cap progrés en el camp de les llibertats o els Drets Humans s’ha aconseguit sense que la violència hi sigui present d’una o altra manera. Negar això és oblidar-se de la història. Òbviament la història no ha de ser emprada com a bastó sinó com a eina, no podem negar la possibilitat que avui es puguin assolir els objectius del moviment del 15M sense violència. Hem de tenir present el passat per no ensopegar amb un futur imprevist.