Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

-

Si un dels eslògans més reeixits del maig de 68 fou “sigues realista, demana l’impossible”, el 15M és subversiu perquè li demana al sistema que acompleixi la seva paraula i que, com a mínim, respecti el pacte anteriorment existent en què els rics continuaven sent rics, les classes mitges pagaven la festa i els pobres somiaven deixar de ser-ho. Però el capitalisme, encegat, no farà cap concessió i aquesta serà la seva Nemesi. La subversió, avui, és demanar allò que sabem que és possible, allò que ens han promès tantes vegades, però que no ens volen reconèixer.

Hi ha una edat a partir de la qual un es torna conservador. No vull dir amb això que es torni de dretes, sinó que comença a tenir quelcom a conservar, a retenir, a defensar. La majoria té una feina. Molts tenen un pis de propietat. Tothom, d’una o altra manera, té una posició social per sota la qual encara hi ha qui viu pitjor. Abans de trobar-se en la tessitura de conservar el que es té, un ha de tenir-ho. Sembla una boutade, però no ho és: un estudiant de vint anys que viu a casa dels pares i en depèn econòmicament no té massa cosa important a conservar. Alguna cosa més a protegir té un mileurista de vintitants que viu amb la seva parella mileurista -o menys- en un atrotinat pis de lloguer. Podem anar ascendint en la teòrica escala social que mena de la dependència dels pares a la independent, discreta i mediocre classe mitja fins assolir un estatus que, no per insegur, resulta menys confortable a molta gent. En aquesta anodina i enorme classe mitja és on ara tenim el problema. Són aquests la majoria dels indignats i la classe política no ho acaba d’entendre.

La nostra societat pateix un problema de destrucció de classe mitja. El sistema s’està fagocitant a sí mateix, trencant la següent cadena de successos:

a/ Les modernes classes mitges, creades pel capitalisme rampant però relativament modest de finals del segle XVIII a Anglaterra i del segle XIX a molts llocs d’Europa, dotaren de massa crítica -i feren possible- el modern capitalisme consumista: sense consumidors el sistema no tenia sentit. No tenia futur.

b/ A mida que creixien les classes mitges, després subdividides en mitges baixes, mitges i mitges altes -una simple qüestió d’aspiracionalitat publicitària i nomenclatura sociològica- millor funcionava l’ascensor social. Si no hi havia cap problema greu -una guerra, una epidèmia, una catàstrofe natural-, cada generació era més rica que la precedent però més pobra que la següent. Hi havia un avenç que molts identificaven amb el progrés.

c/ L’esmentat ascensor social es basava en un principi molt senzill, característic del capitalisme industrial del segle XIX i bona part del XX: la meritocràcia. Se suposava -i en bona part era així- que valies tant com el valor que eres capaç d’aportar. Òbviament el sistema tenia tota una sèrie de trampes i desequilibris que l’adulteraven, però tanmateix si t’emmotllaves al sistema tenies moltes possibilitats de prosperar. Moltes. Altra cosa és que emmotllar-se fos fàcil.

d/ Una de les moltes adulteracions que va patir el sistema fou la creació d’una casta de treballadors públics amb plaça en propietat; tanmateix, esdevenir funcionari tenia un filtre teòricament igualador: superar unes oposicions. Hem de recordar que, quan al segle XIX els moderns estats-nació atorgaren la protecció vitalícia als funcionaris ho feren perquè la competència de la iniciativa privada els hagués fet impossible atraure talent: els estats-nació oferiren absoluta seguretat pública a canvi de renunciar a la insegura però molt més lucrativa empresa privada. En un món en què la massa era analfabeta, els batxillers eren comptades eminències i els universitaris autèntiques rareses, el sector públic i el privat es disputaven l’escàs talent. L’Estat oferia seguretat i l’Empresa diners.

e/ Una altra de les adulteracions era que, si tenies la sort de néixer en una família especialment ben situada per damunt de la classe mitja, el principi meritocràtic desapareixia i podies viure tant bé com els teus pares -ser ric o molt ric- sense fotre massa brot ni servir massa per a res. Tenir un fill tonto no era cap problema, perquè totes les famílies riques en tenien algun i el sistema clientelar també tenia com a funció col·locar els inútils amb bon cognom. La classe mitja era també tributària de l’esmentat sistema clientelar i fins i tot, a escala més petita, en bastia de propis.

f/ A finals del segle XIX els reaccionaris més il·lustrats -Bismarck el primer de tots- varen entendre que un obrer mort era poc productiu en comparació amb un de malalt i que un de malalt ho era menys que un de sa. Decidiren inventar-se la seguretat social (Lley d’Assegurança per Malaltia, 1883, Alemanya i lleis similars els anys següents), no per a garantir una vida confortable al treballador, sinó per a que la seva salut fos prou bona per a produir però la seva situació econòmica i social prou precària com per no revoltar-se.

g/ Tot aquest sistema tant cínic funcionava perquè hi havia una majoria de la població a qui li compensava i la taxa de natalitat assegurava una massa proletària relativament abundant. Entre el segle XIX i XX, a Europa cada vegada hi havia més gent a qui el sistema li anava bé, més bé que la generació dels seus pares i encara millor que els seus avis; aquesta massa temia perdre el que havia conquerit i va començar a ser conservadora -insisteixo que no vol dir de dretes. Cada vegada hi havia menys proletaris misèrrims i menys aristòcrates cacics amb enyorances de l’Antic Règim. Fins fa poc el sistema era corrupte, ineficient, immoral, insostenible a la llarga, però com que la majoria de la població n’obtenia allò a què aspirava, no hi havia risc de revolucions: la classe mitja sentia enveja de les classes més altes, però com que el sistema permetia amb raonable facilitat que els mediocres visquessin cada vegada millor, aquests mediocres es conformaven amb aspirar a ser rics: tot petit-burgès és un etern aspirant a milionari. En aquest punt es troben les economies emergents, dic això perquè més tard veurem com d’important serà aquest fet.

La fi del simulacre

Un bon dia això s’acabà. No es va acabar amb l’esfondrament de Lehman Brothers. No es va acabar amb l’atemptat a les Torres Bessones -un dels fets més sobreestimats de la història moderna- com tampoc es va acabar amb la crisi dels anys noranta. El simbòlic principi de la fi és 1989, la caiguda del Mur de Berlín. El capitalisme perd el rival i amb ell perd el nord. Les mateixes classes mitges occidentals que no es revoltaven el 1980 amb la presència amenaçadora de l’URSS tampoc ho hagueren fet sense aquesta amenaça, i això els seus líders ho sabien. Tal com sabem ara, l’URSS tant sols va aconseguir emular la qualitat de vida occidental durant un curt període després de la II Guerra Mundial i tan sols a les grans urbs europees. Però ni tan sols això importava: mantenir satisfeta la classe mitja occidental era un imperatiu polític si es volia mantenir el capitalisme tal i com era, impedint que les democràcies s’esquerranéssin massa, acostant-se perillosament a l’enemic. Desaparegut l’enemic i, segons Fukuyama, desnonada -ridículament- la Història, se suposava que tan sols era qüestió de passar els dies i els anys en un edèn capitalista del benestar. Però no fou així. El capitalisme sense fermalls va mutar en un sistema misantròpic i psicòpata que arracona l’ésser humà i exalça l’individu, no un individu ciutadà integrat en allò públic i comú, sinó un individu tancat en la seva caseta unifamiliar, protegit per una tanca blanca de fusta, armat amb tots els prejudicis necessaris per impedir ser convençut de cap idea diferent.

La hibris del capitalisme

Per a grecs i romans no hi havia pitjor pecat que la hibris, aquella debilitat tant humana que consisteix en creure que un és invencible, inexpugnable, infal·lible i, resumint, creure que un és com un déu. La mitologia grega reserva els finals més esgarrifosos precisament als personatges mitològics que han pecat d’hibris. Contra la pròpia hibris els clàssics receptaven contenció, prudència i sobrietat, tres apel·latius que, amb totes les llicències oportunes i les distàncies raonables, encaixarien força bé amb el capitalisme anterior a 1989 si el comparem amb l’actual. Era un capitalisme contingut, compensat. Optimitzat, no maximitzat.

El nou capitalisme pateix d’hibris. Creu que no té rival sobre la terra. Domina els dòcils polítics que governen les modernes societats, fent de la democràcia una mascarada. El nou capitalisme ja no s’amaga rere un rostre social, es comporta de manera descarada i rampant, declarant els seus objectius, amagant-los de manera maldestra rere una pretesa emergència financera que els mateixos promotors del sistema s’han ocupat de promoure, de manera inconscient a vegades, de manera intencionada d’altres, mirant d’aprofitar la conjuntura, sempre.

Si un dels eslògans més reeixits del maig de 68 fou “sigues realista, demana l’impossible”, el 15M és subversiu perquè li demana al sistema que acompleixi la seva paraula i que, com a mínim, respecti el pacte anteriorment existent en què els rics continuaven sent rics, les classes mitges pagaven la festa i els pobres somiaven deixar de ser-ho. Però el capitalisme, encegat, no farà cap concessió i aquesta serà la seva Nemesi. La subversió, avui, és demanar allò que sabem que és possible però que no ens volen donar.

Que el final de l’actual sistema sigui violent no podem saber-ho. Podem mirar que no ho sigui, però hem de ser honestos amb nosaltres mateixos i admetre que, amb els precedents a la mà, les coses es poden torçar. Què pot passar, a grans trets?

Opció pacífica: en aquesta opció la classe política occidental, a empentes i rodolons, decideix jugar-se el tipus per mantenir-se a la cadira, enfrontant-se amb el poder financer, tal i com ja varen fer a Islàndia. Fan les reformes necessàries per a què tot canvii per a que tot continuï igual, i deixen a tothom més o menys satisfet. No arriben fins al final, el sistema continuaria sent corrupte, ineficient, immoral, insostenible a la llarga però a una gran majoria li aniria bé. I qui dia passa, any empeny.

Opció violenta: en aquesta altra la classe política s’enroca i s’embolica amb el cadàver de la democràcia ja morta; fa molt tímides reformes, de cara a la galeria, purament cosmètiques que no canvien res. Els ciutadans pateixen cada vegada més la llarga crisi i, cada vegada més indignats, deixen de donar suport al sistema. Quan la classe mitja deixa de recolzar el sistema, el sistema és ferit de mort, però la seva caiguda ha de ser violenta. Cap sistema se suïcida pel simple fet de perdre el favor de la gent.

Òbviament es tracta de dos esbossos molt grollers i entre l’un i l’altre hi hauria certa gama de grisos. M’agradaria pensar que alguna opció pacífica s’imposarà, però si miro enrere i em fixo en el comportament característic humà, si m’hi hagués de jugar molts diners apostaria per la segona. Compte, no és la opció que prefereixo, però amb el currículum que exhibeix la humanitat no puc ser optimista.

Acabaré amb una reflexió que avui he llegit en un article d’un blog molt recomanable: una revolta contra una dictadura té un sentit i un objectiu molt clar: introduir un règim democràtic parlamentari que permeti resoldre els problemes de tots. Però, què passa quan el poble es revolta contra una democràcia parlamentària? Que la resposta faci por -i en fa molta- no vol dir que no ens l’haguem de fer. Que la resposta impliqui un risc, no vol dir que no haguem d’intentar-ho. Que intentar-ho impliqui mirar de fit a fit el monstre de la violència ens demana seny, però també una arrauxada valentia.

Canviarà el sistema? N’estic convençut, malgrat no crec en el destí si que crec en certa deriva històrica. Serà un canvi pacífic? Ho dubto. Seria preferible que la no violència i la resistència pacífica s’imposessin? I tant. M’agradaria que per damunt de tot triomfessin els valors de la pau, l’humanisme i la generositat? Del tot. Però si miro enrere tremolo pel demà. Si miro enrere veig un panorama espaordidor en què el progrés ha costat sang, suor i llàgrimes. Si miro el present veig uns líders polítics amb el talent d’un nan de circ i el poder d’un mediocre tecnòcrata jugar amb el destí dels seus conciutadans, mentre financers que juguen a ser Déu dilapiden el futur. Les coses no pinten bé. Tant de bo m’equivoqui, però s’acosten temps interessants. Potser massa i tot.