Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

-

L’actual discurs indignat es basa, en bona part, en quin ús fem de la democràcia. Es demana una democràcia més participativa, s’exigeix reformar la democràcia, es diu que l’actual democràcia ha degenerat en una dictadura partitocràtica. El problema és que no sempre sabem de què parlem quan diem democràcia.

Usualment associem la democràcia al sufragi universal, un home = un vot. Això gairebé mai ha estat així, de fet ni tan sols les modernes democràcies occidentals funcionen exactament d’aquesta manera.

La democràcia formal neix a la Grècia clàssica i, més concretament, a Atenes, desenvolupant-se en un període conegut com a Segle de Pèricles. Temps enrere hi devia haver col·lectius que usaren el sufragi, però la primera notícia d’un sistema estable i regulat ve de Grècia. Per conèixer l’antiga Grècia de forma amena recomano un llibre escrit per Indro Montanelli anomenat Història dels Grecs, que no parla exclusivament de la democràcia però ens permetrà copsar com es governaven. Els atenesos eren tant democràtics que fins i tot escollien els seu generals en temps de guerra i, un cop al camp de batalla eren els generals, reunits en assemblea, els qui votaven o consensuaven l’estratègia a seguir. Aquesta monomania democràtica aparentment tant immaculada tenia una característica que a l’escola, quan ens parlaven de la democràcia atenesa, no acostumaven a esmentar: tan sols podien votar els ciutadans. A molts llocs de l’antiga Grècia per a ser ciutadà s’havia de ser, com a mínim: home, adult, lliure i nascut a la polis en qüestió. En quedaven exclosos: les dones, els esclaus, els estrangers, els comerciants i alguns membres de la comunitat als quals se’ls hagués retirat el dret de participar a l’assemblea, que era on s’exercia el vot. És a dir: a la Grècia democràtica -no tota ho era- votava, aproximadament, el 10% de la població -alguns autors parlen de fins a un 25%, però no massa més.

D’aquesta democràcia en diríem de tot, menys modèlica. Paradoxalment aquells amb dret a vot la podrien considerar molt participativa ja que, en una ciutat com l’antiga Atenes, que va arribar a tenir uns 300.000 habitants, els 30.000 ciutadans amb dret a vot directe tenien possibilitats molt altes de participar en la gestió de la ciutat; en el seu cas sí que un home equivalia a un vot. Els càrrecs de govern eren ocupats alternativament per tots els ciutadans -o idealment podia ser així- essent absoluta la sobirania de l’assemblea. No era una democràcia representativa, sinó directa.

Era un model injust? Possiblement era l’únic sistema democràtic viable en aquella època i aquell lloc. A part de les limitacions administratives pròpies al segle V a.C., tots aquells privilegiats amb dret a vot també formaven l’exèrcit en cas de guerra, pagant-se l’equip de la seva butxaca: eren els coneguts hoplites que formaven les falanges, un exèrcit de ciutadans-propietaris. Literalment: a Atenes -i a altres ciutats gregues democràtiques- tenia dret a vot aquell qui es jugava el tipus per la comunitat, cosa que passava al menys una vegada en la vida de tot ciutadà.

Roma establí un sistema democràtic semblant però el creixement de la República l’acabà anquilosant i corrompent. Després, un seguit de guerres civils conduïren a l’Imperi. Els romans amb dret a vot també havien de ser ciutadans. Alguns podien accedir a la ciutadania romana després de servir a l’exèrcit durant uns anys, especialment després de les reformes militars de Màrius. A diferència del sistema grec, el romà era representatiu, cosa que vol dir que l’assemblea de cada ciutat no era formada pels ciutadans, sinó pels representants electes i, a més, l’Estat romà era governat per una oligarquia reunida al Senat. Com que per a ser elegible s’havia de formar part de l’aristocràcia romana -equites i patricis-, gent amb fortuna personal, es considerava lícit que els càrrecs públics s’enriquissin durant el seu mandat i ben sovint pagaven de la seva butxaca termes, aqüeductes o jocs al circ entre altres obres públiques, fent contents els seus electors, alimentant un nodrit clientelisme i assegurant-se, d’aquesta manera, la seva reelecció.

Amb August desapareix la poca democràcia que quedava a Roma. Hem de mirar cap al nord per trobar certa idea democràtica. Els pobles germànics, amb un profund sentiment de comunitat, escollien els reis. Era un sistema piramidal representatiu en què els homes lliures de cada tribu escollien els seus cabdills que, al seu torn, escollien el rei. Podien escollir un o diversos reis que compartissin el poder i el càrrec podia ser vitalici o per un termini de temps; sovint s’escollien en cas d’amenaça externa, com una guerra. Amb certes excepcions, dones, esclaus i estrangers tampoc podien votar.

L’Edat Mitjana

La feudalització d’Europa, endegada un temps després de la caiguda de l’Imperi d’Occident, acabà amb la poca democràcia que pogués quedar als regnes hereus de Roma. A l’Imperi Romà d’Orient de democràcia ja gairebé no en quedava ni als municipis.

Un experiment democràtic interessant però d’abast molt limitat fou el de les ordes monacals. Benet de Núrsia (Sant Benet), a la seva regla monàstica (aquí la Regula íntegre), estableix que l’abat de cada monestir s’escollirà democràticament entre els seus integrants. Les decisions importants també s’havien de sotmetre a votació. Amb el temps la democràcia monàstica patí les conseqüències de les intrigues de nobles i reis, que col·locaven familiars seus als monestirs més poderosos i feien grans donacions per influir-hi. Al cap de pocs segles la democràcia al sí dels cenobis europeus era més figurativa que real; ni tan sols les successives refundacions de la regla aconseguiren redreçar-ho.

En l’àmbit civil, tan sols determinats municipis conservaven certs costums d’arrel clarament grecoromana. Josep Pla, al seu llibre Cadaqués (1948), ens explica que aquest poble tingué una antiga forma de govern anomenada Universitat -no confondre amb la institució educativa- on tots els caps de família del poble prenien les decisions per majoria. Òbviament, aquest sistema tan sols funcionava en municipis poc poblats com el mateix Cadaqués i altres poblacions catalanes de l’Edat Mitja. Els comtes primer, i els comptes-reis del casal de Barcelona després, respectaren aquestes institucions, malgrat que moltes vegades es limitaven a ignorar-les. Algunes Universitats pervisqueren fins el Decret de Nova Planta.

A escala municipal hi havia tota mena d’experiments democràtics imperfectes arreu d’Europa, com fou el cas del Consell de Cent de Barcelona. A mida que les ciutats medievals començaren a créixer i enfortir-se durant la Baixa Edat Mitjana, començaren a crear les primeres institucions democràtiques que comencem a reconèixer.

Abans de continuar permeteu-me una petita digressió. En ple segle XX, durant el franquisme, Pau Casals parlà davant de l’Assemblea de les Nacions Unides (aquí el vídeo). Hi ha dos passatges del discurs que no m’agraden. En el primer, el mestre diu “Catalonia has been the greatest nation in the world”. Pau Casals feia referència a la Corona d’Aragó. Sens dubte era una potència mediterrània capaç de posar les coses molt difícils, i fons i tot vèncer, a francesos, castellans, venecians, genovesos, sarraïns i turcs, però ni molt menys es podia considerar “the greatest nation in the world” quan a la mateixa època Gengis Khan feia de les seves per tota Àsia i part d’Europa. Aquest obtús patrioterisme -que no patriotisme- sempre m’ha semblat pueril i impropi d’una persona amb el cap suposadament tant ben moblat com el del Mestre. El segon passatge té molt més a veure amb l’esbiaixat concepte de democràcia que tenim avui en dia. En aquest passatge Pau Casals diu que Catalunya tingué el primer Parlament de la història, molt abans que Anglaterra – uns seixanta anys-, cosa que podríem considerar certa… si no tinguéssim cap problema amb la definició medieval de parlament. I és precisament a la naturalesa de les Corts Catalanes medievals, on jo trobo el problema.

Les primeres corts amb visos de ser modernes se celebraren el 1283, convocades per Jaume I el Conqueridor. Aquestes Corts Catalanes eren molt diferents dels actuals parlaments. No eren permanents, tan sols es reunien a convocatòria del rei, i els seus membres s’agrupaven en tres braços: un braç eclesiàstic que representava la jerarquia catòlica, un braç noble que representava els nobles terratinents militars i un tercer braç, anomenat reial, en el que eren representats els burgesos de les puixants viles protegides pel rei, les anomenades viles franques -com Vilafranca del Penedès- o similars. Els representants de cada braç eren escollits pels seus iguals; això ens podria fer pensar en eleccions com les d’avui en dia, però no: cada braç representava una oligarquia amb els seus propis interessos, ben sovint contraposats. Com en el cas de l’Atenes clàssica, tan sols un reduït tant per cent de la població era representada. Era un parlament de poderosos, en el qual la pagesia pobra i el proletariat de les ciutats no estaven representats.

El Parlament d’Anglaterra aparegué poc després de les primeres Corts Catalanes, concretament el 1295 i també reunia membres de l’església, la noblesa i les ciutats, amb un funcionament sensiblement diferent. La seva estructura fou medieval fins el segle XIV, quan aparegueren les dues cambres que ara composen el Parlament del Regne Unit, la Cambra dels Comuns -cambra baixa- que representava els comtats i les ciutats i la Cambra dels Lords – cambra alta- en representació de la noblesa i el clergat. La Cambra dels Lords dominà l’escena parlamentària, amb breus interrupcions, fins el segle XIX. A diferència de la dels Lords, la pertinença a la qual era hereditària o per designació reial, la dels Comuns era democràtica però no ens ho semblaria massa avui en dia: el dret a vot depenia de la possessió de determinats títols de propietat de la terra o del nivell de renda cosa que, unida a un mapa de circumscripcions electorals que no havia canviat en segles, feia que la composició fos esbiaixada i fàcilment manipulable.

Amb diferències, aquest model de democràcia censatària, en la qual tant els elegibles com els votants havien de tenir un mínim de nivell de renda i demostrar-ho, fou el que adoptaren tots els països europeus durant el segle XIX. En tots els casos tan sols podien votar els homes majors d’edat i a vegades, a més d’unes rendes mínimes, es podia restringir el vot amb nivells d’instrucció mínima -llegir i escriure, batxillerat-, excloure determinats oficis o estar casat.

1 home, 1 vot

Malgrat podem considerar Europa com el bressol de la democràcia moderna, assolir el sufragi universal, la paritat entre 1 home i un vot, va costar molt. Fins i tot països amb àmplies llibertats com Suïssa no reconegueren el dret a vot de les dones fins el 1959, i tan sols a un dels seus Cantons. A escala federal fou adoptat el 1971, però fins l’any 1990 no es reconegué el sufragi femení a l’últim dels Cantons que s’hi resistia, Appenzell Inner-Rhoden.

El primer país europeu en donar el vot a les dones fou Alemanya, que ho feu el 1871, coincidint amb el naixement de l’Imperi Alemany o II Reich. Era aquesta una democràcia molt adulterada, amb un parlament molt limitat, assegurant-se que el poder real fos en mans de la cancelleria imperial i, de retruc, del Kaiser. Podríem parlar, doncs, d’una democràcia autoritària.

A la majoria de la resta d’Estats europeus, el sufragi femení es reconegué durant el primer terç del segle XX. Molts ho feren durant, o just després, de la I Guerra Mundial, com fou el cas de Dinamarca el 1915, de Rússia el 1917 -una democràcia molt efímera- o el cas dels països nascuts del desmembrament de l’Imperi Austrohongarès, del qual nasqueren la moderna Àustria, la moderna Hongria, i Txecoslovàquia -les actuals Txèquia i Eslovàquia, que ja comptaren amb el sufragi universal a les seves primeres eleccions lliures el 1918. A Espanya el sufragi universal arribà amb l’adveniment de la República el 1931, recuperant-se després de la llarga dictadura franquista (1939 – 1975). Casos que criden poderosament l’atenció per la seva vinculació històrica amb la democràcia o per la seva reconeguda tradició de llibertats són: Regne Unit (1928), França (1944), Bèlgica (1948), i Grècia (1952).

De mitjana, a Europa, la democràcia moderna és cosa de 1927. La major part de ciutadans europeus no duen ni cent anys gaudint del sufragi universal i en molts dels seus països, d’antuvi, hi ha hagut una o més dictadures. La democràcia, entesa com a sufragi universal, com a 1 home = 1 vot, és molt jove, costa trobar països on més de tres generacions hagin gaudit del dret a vot. És un concepte antiquíssim, un anhel mil·lenari, un instrument secular en mans de poderosos i un dret universal des de fa molt poques dècades i una realitat a tan sols una part del món. El sufragi universal és la perfecta representació del desig que tot poble ha tingut sempre per governar-se; altra cosa és la seva aplicació, sempre imperfecta, perquè sempre ha estat humana.

L’actual moviment d’Indignats demana una democràcia més plural, més justa, més equitativa i participativa. Sembla que la democràcia és quelcom que s’aprèn aviat, se la valora en la seva justa mesura quan toca i sembla, també, que els ciutadans necessiten defensar-la quan es veu amenaçada. La partitocràcia ha arribat a creure que deixant-nos votar cada quatre anys ja n’hi havia prou.

Vivim en un sistema controlat per molt poques persones: l’aparell de cada partit escull a dit, sota pressió, sota interessos i condicionats per capelletes, una llista tancada de representants dels ciutadans. Aquests, al seu torn, d’un temps cap aquí l’únic que han pogut fer ha estat votar a una o altra llista tancada; si a això sumem que ens diuen que tan sols és possible una política econòmica i que la única cosa que canvia és l’accent… és normal que tots ens preguntem -tots els que no vivim del tinglado, s’entén- a qui representen aquells a qui votem per a què ens representin. Una cosa tenim molt clara: a nosaltres, no. Una altra cosa sospitem: a la oligarquia financera, sí. No hem de reinventar el capitalisme, hem de reinventar la democràcia. Haurà de tornar la democràcia al seu origen a la polis, a la ciutat, per reinventar-se? Que el poble se sublevi per defensar la democràcia és una gran notícia perquè vol dir que se la creu. A la segona part veurem com es podria reformar.