Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

-

Vivim en un sistema controlat per molt poques persones: l’aparell de cada partit escull, a dit, una llista tancada de representants dels ciutadans. Ho fan sota pressió, condicionats per capelletes, amiguismes i manies diverses. Si l’article anterior fou un repàs ràpid a què havia estat la democràcia en el passat, aquest serà més especulatiu: proposaré un sistema electoral radicalment diferent. És agosarat fer una cosa com aquesta en tan poques línies però, o comencem a oferir solucions mínimament viables, o el que ens posaran davant del nas serà allò de sempre, amb una capa de pintura.

La conquesta de la participació

Com més petita és una comunitat, més capacitat té d’autogestionar-se. Això no vol dir que els grups petits siguin més justos per la seva mida, però és més difícil que els administradors de la res publica actuïn de manera despòtica: quan els administrats saben on vius i et saluden pel carrer, és més difícil ser un mal governant.

Els europeus mai hem gaudit d’un sistema democràtic participatiu. Mai hem pogut fer res més que votar cada cert temps, però fa pocs anys encara pensàvem que ho teníem tot, enlluernats per la lluïssor d’una bombolla imparable; ara que descobrim que ens han estafat, la democràcia se’ns fa dolorosa.

La base de la democràcia som nosaltres, això ningú ens ho pot treure, malgrat ho haguéssim oblidat. Si volem assolir una democràcia participativa -no merament representativa- hem de fixar-nos com vivim. Ens agrupem en en pobles, viles i ciutats. Si volem reconstruir la democràcia hem de fer-ho des dels municipis, on hem de cercar les circumscripcions bàsiques. Com que no hi ha cap fórmula única, ni màgica, podem partir de casa nostra, Catalunya. El nostre país pateix alguns desequilibris: Barcelona compta amb més d’un milió i mig d’habitants, a la corona metropolitana hi viu la meitat dels ciutadans de Catalunya i la resta es troba esparsa, tot i les concentracions al voltant de Girona, Lleida, Tarragona i altres ciutats com Manresa, Vic, Olot o Tortosa. Això no ho podem canviar en quatre dies i tampoc tenim per què canviar-ho, més enllà de corregir les disfuncions greus. Cometríem un error si ens limitéssim a dir que la unitat bàsica -la circumscripció- ha de ser el municipi tal com avui l’entenem. La foto resultant seria deforme, borrosa, esbiaixada.

La nova Circumscripció Municipal Bàsica

Hem d’acostar-nos a una unitat poblacional que ens permeti exercir, realment, la democràcia participativa. Comptem amb el cas de l’Atenes clàssica que comentàvem a l’article anterior. Sembla que una població de fins a 30.000 electors es pot governar amb una alta participació ciutadana. Per altra banda, hi ha indicis que ens diuen que el nombre de persones amb qui hom es pot relacionar habitualment i de manera fluida està molt limitat. L’antropòleg i biòleg britànic Robin Dunbar va arribar a la conclusió que, donades les característiques del nostre neocòrtex cerebral, estem preparats per relacionar-nos amb un màxim de 150 persones; 150 es coneix com a nombre de Dunbar. Segons ell, per a què un grup de persones es mantingui estretament cohesionat per damunt d’aquesta xifra han d’intervenir fortes pressions, a no ser que els individus d’aquest grup més gran dediquin, com a mínim, el 42% del seu temps a la socialització amb els membres de l’esmentat grup. Com que no és habitual disposar d’aquest temps, si ens mantenim units és a causa de pressions de signe molt diferent, no sempre positiu.

Seria absurd definir una circumscripció de 150 persones tenint en compte els volums demogràfics actuals. Però, en canvi, sí que podem establir una circumscripció mínima de 150 unitats d’habitació bàsiques, o 150 habitatges. A Catalunya, segons les últimes dades (2001), la ocupació mitja de les llars és de 2,7 persones. Això ens dona una circumscripció mitjana de 150 x 2,7 = 405 persones. Òbviament no totes aquestes persones tindrien dret a vot. Els menors d’edat no podrien votar -la definició de la majoria d’edat és un debat que no abordaré aquí- i hauríem de veure què fem amb els estrangers -tampoc hi entraré ara- però com que formarien part de les respectives llars influirien en el resultat de cada circumscripció. Ara la seva influència és impossible o marginal.

Ja tenim les Circumscripcions Municipals Bàsiques (d’ara en endavant, CMB). Segons IDESCAT, a Catalunya hi ha 7.442.420 habitants. Si dividim aquesta xifra entre els 405 habitants que, de mitjana, ocupen 150 habitatges, obtindrem el nombre total de CMB: 18.377 (aproximat a l’alçada). Cadascuna de les CMB hauria d’escollir un representant d’entre els seus integrants. Els anomenarem Delegats Nacionals.

Assemblea Nacional: la representació ben entesa

Un cop cadascuna de les CMB ha escollit un representant, ja tenim 18.377 Delegats Nacionals. Una Assemblea de 18.377 persones pot semblar exagerada, però al Palau Sant Jordi de Barcelona n’hi caben 22.000. Amb l’ús de les noves tecnologies, és abastable.

L’Assemblea Nacional té, entre moltes altres, les següents funcions:

a/ Escollir el President de l’Assemblea. És la més alta figura institucional, exercint les funcions de President de la República (en cas d’una Catalunya independent).

b/ Escollir els Diputats del Parlament de Catalunya per a un període d’un any. Els Diputats s’escullen entre els Delegats Nacionals.

c/ Escollir el Primer Conseller de la Generalitat.

d/ Ratificar les lleis més importants del país, com per exemple la Constitució o l’Estatut i les Lleis Orgàniques, si n’hi hagués, que el Parlament hagués aprovat.

Elecció del President de l’Assemblea

El President de l’Assemblea Nacional és la més alta figura institucional, per damunt del Primer Conseller de la Generalitat. En una Catalunya independent, el President de l’Assemblea és el President de Catalunya -però no de la Generalitat, càrrec aquest que no existeix.

El President és escollit per un període de 7 i 5 anys de manera alterna per no fer-lo coincidir amb l’elecció de Primer Conseller, és a dir: després d’un mandat de set anys, en segueix un de cinc, després un de set, i així successivament, de manera que tan sols coincideixen cada 55 anys. Tots els Delegats s’hi poden presentar candidats. Té les funcions representatives d’un Cap d’Estat però no té cap funció executiva de govern.

Elecció de Diputats al Parlament de Catalunya

Cada 150 Delegats -escollits per les respectives CMB- escullen un Diputat. 150 CMB formen, per tant, una Circumscripció Parlamentària, que escull un Diputat, amb una població aproximada de 60.750 habitants = 150 CMB x 405 habitants. Recapitulem: una Circumscripció Parlamentària la formen una mitjana de 60.750 ciutadans, agrupats en 150 CMB, que escullen 150 Delegats, que al seu torn escullen 1 Diputat, fins a completar els aproximadament 123 Diputats del Parlament. Catalunya, d’aquesta manera, quedaria dividida en 123 Circumscripcions Parlamentàries.

Tan sols els Delegats Nacionals poden presentar-se a Diputats, de manera que és l’Assemblea qui els escull a partir dels seus membres. Són escollits tan sols per un any per desvincular la composició del Parlament de la del Govern. El parlament és legislatiu, mentre que el Govern té la tasca executiva, i no s’han de confondre. El Parlament no ha de ser, mai més, un simple instrument de govern.

Elecció del Primer Conseller de la Generalitat

S’aboleix el càrrec de President de la Generalitat, ja que la Presidència de Catalunya recau en el President de l’Assemblea Nacional. S’escull en lloc seu, per encapçalar l’executiu, un Primer Conseller -equivalent a Primer Ministre, o Canceller, a altres democràcies europees com la britànica, la francesa o l’alemanya- per un període de 5 anys. Tots els Delegats Nacionals poden ser candidats a Primer Conseller.

El Primer Conseller, un cop escollit, pot nomenar Conseller qui cregui oportú i, a partir d’aquí, formar govern com li convingui. A ell li correspon nomenar i revocar Consellers i reformar el govern. Un cop l’any el Primer Conseller ha de ser avaluat per l’Assemblea; aquest és el moment, en cas necessari, per sotmetre’l a una moció de censura. Tan sols l’Assemblea – mai el Parlament- pot deposar el Primer Conseller i fer caure el govern.

Elecció de candidats: els partits polítics, obsolets

Els partits polítics han donat sentit a la democràcia durant més d’un segle. Varen néixer durant el segle XIX i la seva funció era defensar interessos de classe. En funció d’aquests interessos oferien, a més, una proposta d’organització de la societat. Gairebé tots afirmaven voler el millor per a tota la societat, per molt parcials o tendencioses que fossin les seves intencions.

Durant el segle XIX i el XX, els partits eren necessaris. Era un món analògic, on tan sols estructures jeràrquiques i verticals en què les bases obeïen a la cúpula, oferien la possibilitat de lluitar per unes idees. Aquest és el moll de l’os de l’actual sistema representatiu, en el qual hi ha una gran distància entre les idees que els partits diuen defensar -Programa- i la realitat de l’aplicació d’aquestes idees – tasca de govern o d’oposició, segons sigui el cas.

Actualment els partits polítics no tan sols s’han quedat obsolets, sinó que són un destorb. En un món que s’ha tornat líquid gràcies a les noves tecnologies, en què la Internet 2.0 i les xarxes socials atorguen als ciutadans una veu abans inèdita, és absurd continuar funcionant amb estructures ideològiques verticals, jeràrquiques i rígides. Això no vol dir que hagin mort les ideologies: això vol dir que no podem tancar-les en partits que han decebut la ciutadania. No ens podem permetre el luxe de tancar les idees en estructures governades per tant poca gent.

Com organitzem, llavors, les candidatures? D’on surten els candidats? Surten tots de la base ciutadana, de fet no tenen més remei. La única manera de ser President de l’Assemblea, Primer Conseller o Diputat, és ser Delegat Nacional. I la única manera de ser Delegat Nacional és aconseguir que els teus veïns -recordem, unes 405 persones- et triïn a tu com a la millor opció. Per tant:

a/ Tota CMB escull un Delegat Nacional.

b/ Tot Delegat Nacional es pot presentar a qualsevol dels càrrecs que escull l’Assemblea només si la seva CMB l’hi autoritza. No depèn només d’ell i de la seva ambició, ha de comptar amb el vist-i-plau de la seva base ciutadana.

c/ Els Delegats reten comptes a les respectives CMB. Al seu torn, els Diputats reten comptes a la seva Circumscripció Parlamentària, formada pels 150 Delegats que representen els 60.750 ciutadans de mitjana que tenen per sobre.

d/ Les CMB poden destituir el seu Delegat, en qualsevol moment, si la seva tasca no és satisfactòria. De la mateixa manera, poden instar als seus Delegats a destituir els Diputats, també en qualsevol moment. Així és com la base ciutadana manté el control dels seus representants i influeix, de manera decisiva, en els processos legislatius.

La sobirania popular és massa important per deixar-la en mans d’uns simples representants. El Parlament és massa important per deixar-lo en mans d’uns pocs Diputats. La política és massa important per deixar-la en mans de quatre polítics. La política és el govern de la res pública, i aquest és un concepte que els nostres polítics -i aquells qui són al darrera- ens han fet oblidar expressament. La sobirania popular recau en nosaltres. No en ells.

La proposta que faig aquí és, necessàriament, insuficient, imperfecta i utòpica. Hi ha molts detalls a discutir i molts desequilibris a solventar, començant per l’espinosa qüestió de si el vot de tots ha de valer el mateix. Però hem de començar a fer propostes, encara que siguin tant utòpiques com aquesta. No podem esperar que la partitocràcia se suïcidi políticament demà mateix, però és molt recomanable que disposem d’algunes idees més o menys coherents pel dia de demà. Potser les necessitarem.