-
Deia en Joan Manuel Serrat, a l’inici d’una de les seves cançons més boniques:
De vez en cuando la vida
nos besa en la boca
y a colores se despliega
como un atlas,
nos pasea por las calles
en volandas,
y nos sentimos en buenas manos…
Quan això passa, és fàcil viure. Quan la vida, simplement, ens somriu, n’hi ha prou amb deixar-se portar, suaument, pel seu riu d’experiències. Però la vida no sempre és així.
Una afecció lleu, però molt molesta i insidiosa, m’ha deixat sense la meva setmana de vacances a Alsàcia. Havia de ser una ruta en bicicleta. Un ha d’estar en perfectes condicions físiques… i no és el cas. Puc emprenyar-me. Puc cercar culpables. Però no tindria cap sentit fer-ho.
Per què no m’emprenyo? Per què no estic irat si em perdo un viatge que jo, i els amics que ja han marxat, havíem preparat des de feia uns mesos? Per què no estic trist, deprimit, malgrat, òbviament, em fot quedar-me sense una experiència tant esperada com aquesta? Per què no cerco culpables? Per què no em lamento de la meva mala sort? Per què no em compadeixo de mi mateix?
A desgrat d’una etapa de la meva vida en la que vaig experimentar massa pèrdues personals vaig aprendre a entendre la vida en base a:
a/ Aquelles coses o esdeveniments que tenen un responsable o culpable (inclòs jo mateix)
b/ Aquelles coses o esdeveniments que no tenen responsable o culpable
c/ Aquelles coses o esdeveniments que són quantificables
d/ Aquelles coses o esdeveniments que no són quantificables
Com que soc ateu admeto que hi ha esdeveniments sense responsable. Malgrat ser materialista entenc perfectament que hi ha coses que no podem quantificar de manera objectiva. No puc culpar ningú del que m’ha passat. Els processos biològics del meu cos han creat les circumstàncies que m’han dut a l’afecció que pateixo; el meu cos ha emmalaltit però jo com a persona conscient no en soc el responsable. N’hi ha qui en diu atzar. Altres parlen de circumstàncies que no controlem. No podem controlar-ho tot. Ningú en té la culpa.
Tampoc puc quantificar el que m’he perdut. Ans al contrari, si miro compto econòmicament la meva mala sort, resulta que m’estalvio una quantitat de diners força apreciable. Però la qualitat d’allò que d’insubstituïble té el que ens passa a la nostra realitat espai-temps, no és mesurable. No puc comptar-ho amb dies de lleure, ni amb kilòmetres que podria haver recorregut, ni amb converses interessants que em perdré, ni amb anècdotes divertides de les que ja no gaudiré ni amb tants i tant variats imprevistos, bons i dolents, que haurien reblat aquests dies a Alsàcia. Fa un any, per aquestes mateixes dates, començava una ruta en bicicleta per Occitània que em va deixar la sensació d’haver viscut una experiència total, absoluta, recollida en una sola setmana però viscuda com si hagués estat un mes, o potser dos. La intensitat emocional no es pot mesurar. La percepció del temps no és mai la que ens dona el cronòmetre.
No podem controlar-ho tot. No ens podem oposar a tot. No podem lluitar contra tot. A molta gent això li fa molta por, tenen la sensació que no controlen la seva vida i és que, efectivament, de la nostra vida en controlem ben poca cosa. Ni tan sols controlem del tot les funcions conscients de la nostra ment i a vegades les nostres reaccions irreflexives, o fins i tot pensades però equivocades, ens juguen molt males passades. No som capaços de controlar la nostra pròpia biologia i tan sols podem col·laborar conscientment amb el manteniment del nostre cos menjant allò que ens convé i anant al metge quan sentim que alguna cosa va malament. Sembla que l’angoixa és justificada, oi?
Jo penso que no. Penso que la vida és això. També és això. La vida té una textura, un relleu, una orografia. Hem de conèixer aquesta textura, l’hem de fer nostra. Això no implica que ens tornem éssers insensibles, éssers que no patim cap pèrdua ni celebrem cap èxit. Però hem de patir i celebrar integrant allò que ens passa en el nostre curs vital.
No cal recórrer, tampoc, a cap guru, a cap pseudociència, a cap geni de l’autoajuda que ens dirà qui s’ha endut el formatge. Cal, tan sols, tenir en compte que la cançó d’en Serrat s’acaba així:
De vez en cuando la vida
nos gasta una broma
y nos despertamos
sin saber qué pasa,
chupando un palo sentados
sobre una calabaza.
La vida ens gasta una broma, o la vida mateixa se’ns mostra feta una broma, una broma de bon o mal gust -cadascú s’ho pren com vol i segons el dia- de la que no en sortirem vius. La vida mata, però mentre vius pots matar-te de gust. Feu un glop de vida. Que aprofiti!
Sembla que el viatge prometia, una llàstima però cal posar-se a pensar en el de l’any vinent.
Fa uns anys, molts, amb dos amics més, varem voler fer la volta a Ibiza en bicicleta, al tercer dia, una curva en baixada, sorra al voral i la meva poca técnica van acabar amb la bicicleta i amb mi mateix amb una boan revolcada. La bicicleta inservible i jo amb unes quantes ferides que varen requerir punts.
En cap moment vaig pensar que millor hagués estat no iniciar el viatge malgrat tot. Va ser culpa d’algu el que va passar? Segurament amb una bicicleta millor que aquella de lloguer (petita i barata) hagués pogut evitar la sortida de la calçada, però això mai ho podré saber.
De vegades, les coses passen, venen i van, sense que ningu o res en sigui el culpable.
I si, de vegades (sovint amb massa freqüència la vida ens gasta bromes de mal gust), i se’ns queda cara de tontos.
De fet, com dius, controlem ben poc de tot el que passa.
És possible que trobem responsables parcials. No pots saber si amb una bicicleta millor haguessis evitat l’accident o potser n’haguessis patit un de pitjor. Potser no hagués passat res. En tot cas: una opció frustrada té alternatives per la simple raó que, a no ser que tot es frustri a causa de la mort, sempre hi ha alguna alternativa.
És clar, a vegades les alternatives no fan tanta gràcia… però ja deia el meu avi que si plou i no portes paraigua, més val que t’agradi mullar-te.
Gràcies!